Els orígens de la SCCFF

Sens dubte, els orígens més remots de la SCCFF són els primers escriptors que van començar a escriure CF en català: Pujulà i Vallès, Onofre Parés, Josep Maria Francès i tots els altres, fins arribar al mestre Manuel de Pedrolo i els autors actuals. Però l’article “Ciència-ficció” de 1969 que Joan Fuster va publicar a “Serra d’Or” –en què esmenta les tres novel·les catalanes d’abans de la guerra: Homes artificials (1912), L’illa del gran experiment (1927) i Retorn al Sol (1936)–, és el primer escrit en què hom pretén reflexionar sobre l’existència d’un planeta de ciència-ficció amb atmosfera i idioma catalans.

Després de l’escriptor de Sueca, apareixen a la revista “Ciència” dos breus comentaris d’Antoni Roca i de Joan Senent-Josa en què reivindiquen una tradició catalana de CF, fins que, el 1982, A. Munné-Jordà publica en aquesta mateixa revista el treball “Sobre literatura catalana de ciència-ficció”, amb el qual inicia la seva investigació sobre la prehistòria de la CF catalana, que es veurà reflectida amb la publicació de tres complets articles a la revista “L’Espill”, el 1985.

En l’article “Les lliçons de la ciència-ficció”, publicat el maig de 1994 a “Crònica d’Ensenyament”, el signant d’aquest comentari iniciava la seva lluita per desvetllar el món cultural català, criticant l’oblit i el menysteniment en què es trobava immersa la CF en el nostre país, i proposant dinamitzar els contactes en totes les fases. El primer contacte es produí arran del taller de ciència-ficció a l’ensenyament que Munné-Jordà impartí a Sant Cugat aquell mateix any. Fou el naixement informal de la “Penya del coet”, una associació amb dos únics membres però que serví per organitzar dos cursos de ciència-ficció a la Universitat Catalana d’Estiu i a l’Escola d’Estiu de Mallorca l’estiu de 1995.

La penya va enlairar el coet que es disparà dos anys després a Vilanova, amb el Ier Encontre de Ciència-Ficció en Llengua Catalana (1997), que fou possible gràcies al suport efectiu de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i que fou precedit, poques setmanes abans, per la constitució i presentació pública de la Secció de Ciència-ficció de l’AELC, que s’encarregà de materialitzar –per què no dir-ho?–, l’exitós primer Encontre vilanoví. Pocs dies després, es constituí formalment la nova SCCFF i, pocs dies després, ja vam rebre, de mans dels organitzadors de la Hispacon de Mataró, un premi en reconeixement dels mèrits que van saber apreciar en l’organització de l’Encontre. I això només és el començament.

Crònica del I Encontre de ciència-ficció en llengua catalana, per Jordi Solé i Camardons

Els dies 19 i 20 de setembre de 1997 es va celebrar a Vilanova i la Geltrú el “I Encontre de ciència-ficció en llengua catalana”, organitzat per la Secció de Ciència-Ficció de l´Associació d´Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

Com una mena de pre-escalfament el dia 19 es va fer la inauguració de l´exposisió “La il.lustració en la ciència-ficció i la fantasia” i la presentació del llibre Futurs imperfectes, una antologia de ciència-ficció catalana a cura d´A.Munné-Jordà que inclou quinze contes catalans de 1910 a 1985 i una completíssima introducció. El debat que es produí en aquesta presentació, entre els autors veterans que hi participaven: Lluís Busquets, Sebastià Estradé, Pere Verdaguer i Josep Albanell, ja fou un autèntic avís del que ens trobaríem l´endemà: la intel.ligència, la crítica, la ironia i la passió per la cf van ser les notes dominants entre uns escriptors que manifestaven la seva admiració per films com “El planeta dels simis” o per la bona literatura i, lògicament, per la bona literatura de ciència-ficció i poc interès per la literatura fantàstica. En resposta a un membre del públic escèptic es va dir que la ciència-ficció és l´únic gènere que admet tots els altres i ens prepara per als canvis futurs.

El dissabte dia 20 l´alcalde de Vilanova i el president de l´Associació d´Escriptors en Llengua Catalana van obrir l´Encontre, amb la sala plena de públic. En total van arribar a passar per l´Encontre de Vilanova més de cent persones. La taula del primer debat “Hi ha ciència.ficciò catalana?” amb una ponència d´Antoni Munné-Jordà i comunicacions de la professora universitària Margarida Aritzeta, l´advocat Sebastià Estradé, Rosa Fabregat i Pere Verdaguer, ja era una reposta a la pregunta ja que Estradé publicà les seves primeres obres CF als anys cinquanta i Pere Verdaguer, un dels pares de la CF catalana i un autor dedicat exclusivament -en el camp de la ficció- al gènere amb una desena d´obres publicades s´inicià als anys seixanta. Aritzeta llegí una impecable comunicació en què critica la tendència universitària a jerarquitzar els gèneres i aferrar-se als cànons literaris que paralitzen la imaginació.

El segon debat titulat “La ciència-ficció fora del llibre” comptà amb la participació de l´escriptor Jaume Fuster, Xesc Barceló que parlà en la seva condició de guionista de televisió, Pep Brocal com a il.lustrador de còmics, Ricard de la Casa, dinamitzador de revistes del gènere, que animà a obrir grups de debat en català a Internet, Amadeu LeBlanc del món del fanzín, i Miquel Porter Moix especialista del cinema català. Aquest debat serví sobretot per inventariar el dèficits ja que només en el camp de la literatura regnava un cert optimisme. Abans d´anar a dinar encara vam tenir temps per pendre una copeta de xampany català (ara “cava”) i d´assistir a la presentaciò del fanzín ‘Dinamo’.

A la tarda vam assistir a la conferència “La ciència-ficció vista des de la ciència” del científic i poc amant del gènere Antoni Lloret, presentat pel periodista científic Xavier Duran. L´escepticisme de Lloret va servir per animar al públic que disparà coets enverinats al conferenciant, amb la col.laboració de l´escriptora Isabel Clara Simó. El darrer debat “Ciència-ficció juvenil i utilització pedagògica de la ciència-ficció tingué com a ponent Jordi Solé i Camardons -autor de l´assaig de sociolingüística de la CF Les paraules del futur-, i comunicacions dels escriptors de literatura juvenil Joaquim Carbó, Mercè Canela i Montserrat Galícia -professora i prolífica escriptora SF-, Joan Pla -professor del País Valencià- i els professors universitaris de física Jordi José i Manuel Moreno, autors del conegut “Física i ciència-ficció”. Tots ells van fer evident les possibilitats de la ciència-ficció com a matèria didàctica, eina pedagògica i desvetlladora mental. Qui signa, va aprofitar per mostrar el desig que en un futur pròxim la universitat catalana assumeixi amb claredat la temàtica de la literatura de les idees.

El primer fruit d´aquest encontre ha estat el naixement de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia l’11 d´octubre de 1997, a l´Ateneu Barcelonès, amb l´objectiu de “Normalitzar la ciència-ficció en l´àmbit de la llengua catalana i normalitzar la llengua catalana en l´àmbit de la ciència-ficció”. Per això la SCCFF treballarà pel coneixement i el reconeixement de la CF, sempre entesa en el sentit més ampli, en tots els àmbits de la nostra cultura.

Jordi Solé i Camardons

Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia