Aquest
anglès de Liverpool amb aspecte de prendre el te de les cinc a
les cinc va aparcar la matemàtica per imaginar mons. Els ortodoxos
de la ciència-ficció l'han encimbellat ja com el delfí
d'Arthur C. Clarke, el de ‘2001: una odissea de l'espai’. I
Baxter es ruboritza. L'autor d'’Antihielo’ només es reconeix
un deixeble apassionat.
- Núria
Navarro: Abandonar les xifres per les lletres ha de ser una cosa així
com saltar al buit lligat d'un cordill.
- Stephen
Baxter: Em vaig especialitzar en astronomia i astrofísica, i em
vaig acostar a l'enginyeria. Però em vaig adonar que, més
que la ciència en si, m'interessava el que significa la ciència
per a nosaltres. Suposo que vaig elegir el costat irracional, que és
l'humà.
- N.N.:
La metafísica abans que la física.
- S.B.:
Vaig ser criat com un bon catòlic a Liverpool, amb aquesta visió
de l'univers segons la qual tot ve de Déu. Després, a l'escola,
vaig aprendre el cosmos de les lleis científiques. Una visió
del món va reemplaçar l'altra, gairebé sense adonar-me'n.
Però si no existeix Déu, si hem evolucionat més que
no pas sigut creats, quin sentit té tot?
- N.N.:
Quin sentit té tot?
- S.B.:
Jo intento buscar-lo als meus llibres. El que escric ara, ‘Temps’,
estudia la possibilitat que el sentit el doni allò que podem fer
amb l'univers, la recerca de formes de vida més sàvies.
Si no hi ha un déu que imposi significat, és l'home qui
n'ha d'imposar.
- N.N.:
Els científics amb devocionari són menys científics?
- S.B.:
No. La filosofia cristiana i la ciència tenen la mateixa visió
de l'univers, però amb l'accent lleugerament desplaçat.
El cristianisme traça una història lineal, amb un principi
i un final, i amb una normativa divina. La ciència també
parla d'un inici --el big bang -- i d'una fi --el big crac --, regits
per lleis. La ciència té buits en què Déu
pot existir tranquil.lament.
- N.N.:
Vostè ho creu?
- S.B.:
Jo estic d'acord amb Arthur C. Clarke quan diu que la nostra idea de Déu
com un pare, allà a dalt, és un artifici de la nostra naturalesa
limitada. Crec que estem aquí perquè l'univers es pugui
conèixer a si mateix. Potser nosaltres en som el significat. Altres
consideren que qui hem d'adorar són els nostres descendents. Vist
així, potser el futur és Déu.
- N.N.:
De debò?
- S.B.:
Es possible que sorgeixi una nova filosofia que reuneixi la ciència
amb aquest afany de transcendència. Al cristianisme li va costar
1.000 anys trobar Tomàs d'Aquino perquè conciliés
la fe i la ciència dels grecs. ¡S'hauran d'esperar 1.000
anys més!
- N.N.:
En el futur tots serem calbs?
- S.B.:
Això seria fantàstic!
- N.N.:
Disculpi. Em refereixo a com ho veu vostè.
- S.B.:
Sóc relativament optimista. La raça humana arribarà
al segle vinent, però ho farà afrontant greus problemes
mediambientals. El reescalfament global serà pitjor del que sospitem.
Hi haurà guerres pel control de l'aigua... Els homes, sap, no som
gaire intel.ligents.
- N.N.:
Quina és la pitjor de les seves nicieses?
- S.B.:
La falta d'imaginació. Potser per això molts opinen que
la ciència-ficció és una tonteria. Segueixen tenint
una visió plana del món. Estan convençuts que no
ha canviat res i que no canviarà res. No se'l poden imaginar.
- N.N.:
A l'altra banda hi ha Arthur C. Clarke, que dissenya bonics jardins per
a Mart. Es que l'home ja és gran o és que és un visionari?
- S.B.:
Es un visionari, tot i que Mart encara ens queda lluny. Hauríem
d'anar a la Lluna, que no és tan maca ni habitable com Mart, però
està més a prop.
- N.N.:
Quant falta perquè les immobiliàries ofereixin una segona
residència a la Lluna?
- S.B.:
Ja que no estem fent bé les coses --la construcció de l'estació
espacial és una absoluta pèrdua de temps i de diners--,
això tardarà encara uns 100 anys.
- N.N.:
I mentrestant, què?
- S.B.:
En les pròximes dècades, com que el medi ambient s'enrarirà,
estic convençut que viurem en ciutats encapsulades com la de 'Blade
Runner'. Seria la gran lliçó de l'espai duta a la Terra.
També canviaran els cultius i menjarem menys carn.
- N.N.:
Alguna altra predicció per a l'univers domèstic?
- S.B.:
La telefonia mòbil canviarà les relacions. Les xarxes d'amistat
seran moltíssim més àmplies.
- N.N.:
Intueixo que poc epidèrmiques.
- S.B.:
Bé... Els britànics ja no ho som avui. En el futur no serà
tan important el cara a cara. D'aquí a 30 anys el contacte serà
reemplaçat per un refinat sistema de realitat virtual, a través
del qual podrem llegir el llenguatge corporal de l'altre, ensumar les
seves feromones, captar la seva excitació.
- N.N.:
Parla de sexe virtual?
- S.B.:
Per què no? El sexe virtual serà tan bo com el real. Hi
haurà connexions directes amb el cervell que permetran reproduir
sensacions. Potser afectarà més els joves que vegin la part
atlètica del sexe més interessant que l'emotiva.
- N.N.:
Tant quedar-se a casa connectats, l'obesitat serà canònica.
- S.B.:
El cos estarà inert en una mena de tanc d'estímuls sensorials,
amb temperatura uniforme. Serà important gestionar el cos amb tota
aquesta excitació mental.
- N.N.:
M'està espantant. .
- S.B.:
Bé, el taüt anirà donant voltes perquè no se'ns
nafri el cos.
- N.N.:
Un sistema eficaç perquè algun tirà controli l'assumpte.
La ciència és neutra?
- S.B.:
No, està impregnada del color de la cultura. Fa 30 anys les lobotomies
van intentar redimir criminals, avui s'investiga el mapa del cervell per
acabar amb la anormalitat. Però, qui determina què és
normal?
- N.N.:
Hi ha vida allà fora?
- S.B.:
Vida simple sí, però és improbable que hi hagi vida
intel.ligent. Ho sabríem.
- N.N.:
Un exercici de ficció. Què li preguntaria a un alienígena,
mentre es prenen un cafetó?
- S.B.:
Tu saps el que està passant?
- N.N.:
Només això?
- S.B.:
Li preguntaria per la religió que practica, per la seva estructura
matemàtica, per la seva història... Però estic segur
que serien molt diferents de nosaltres.
- N.N.:
No he d'alimentar esperances de sopar algun dia amb un George Clooney
sideral?
- S.B.:
No.
©
03/12/98 EL PERIÓDICO. Tots els drets reservats.
|