SOCIETAT CATALANA DE CIÈNCIA-FICCIÓ I FANTASIA

Vindicació de la CF. Cal defensar la CF? Per Jordi Solé i Camardons.

Cal defensar la ciència-ficció? Preguntar això és com preguntar si cal defensar una llengua marginada. Altrament, per què en la història de la llengua catalana hi trobem tants apologistes? És evident que es defensa allò que se sent atacat per un senzill sentit de supervivència, quan hom es considera part afectada, o bé es defensa quelcom que sense ser-ne part afectada d´una manera directa, hom ha tingut l´oportunitat de conèixer i estimar -i acabar sentint com a propi. Si més no aquest és el mecanisme que m´ha portat a la vindicació de la ciència-ficció. Vull deixar clar, però, que l´objectiu d´aquest article no és tant fer una defensa teòrica del gènere com animar el lector a llegir CF.

Entre els editors, crítics literaris, opinadors professionals, escriptors i públic lector he constatat dues actituds negatives complementàries: (1) el menyspreu, el prejudici, l´ocultació o l´oblit voluntari del gènere i dels seus autors i (2) el desconeixement, la ignorància o la confusió sobre la realitat de la ciència-ficció. En tot cas, és evident que la ciència-ficció encara no té al nostre país el reconeixement intel.lectual i el caliu de públic lector de què ja fa temps gaudeix en altres indrets.

Aquest menyspreu o desconeixement té diferents motius. D´una banda, els mateixos escriptors de ciència-ficció hi han contribuït involuntàriament, ja que en unes determinades cojuntures històriques s´han vist obligats a adaptar-se a un públic lector que els exigia una literatura d´aventures o d´acció que els ajudés a evadir-se d´una realitat difícil. Com ara de l´ambient de desastre econòmic provocat per la crisi del 1929, un context que va produir tones de ciència-ficció d´aventures i que consegüentment va contribuir a donar una imatge monolítica d´allò que només és una de les moltes ciències-ficcions existents.

Confondre aquelles obres d´aventures amb la ciència-ficció seria com confondre els centenars de films del Far West que es van fer en una determinada època amb el cinema. El sofisma seria: com que s´han fet cents de films del Far West, el cinema és un gènere de pistolers de l´Oest, com que s´han escrit cents de novel.les de ciència-ficció d´aventures, la ciència-ficció és una literatura d´aventures intergalàctiques.

La valoració sobre la ciència-ficció no és una simple qüestió de gustos, és més una qüestió d´experiència lectora, de sensibilitats i sobretot de mentalitats: per llegir SF és necessària una certa obertura mental, com la que solen tenir els joves, però no perquè la CF sigui cosa d´infants, sinó perquè la CF ens exigeix trencar uns límits -bombers que cremen llibres, viatges en el temps, androides sorprenents, aparells aparentment inversemblants, relacions sexuals diferents de les que coneixem i acceptem, etc- que poden semblar inqüestionables. La CF ens reclama una mentalitat més oberta i alhora ens ajuda a obrir la nostra ment, fa que relativitzem les nostres certeses culturals, ideològiques o científiques, ens desdogmatitza.

Quina ha estat l´aportació de la CF a la cultura de la humanitat? Mentre hom continua obsessionat a relacionar-la amb el Far West espacial, els monstres i les pistoles de rajos desintegradors, el físic Carl Sagan, pedagog de la divulgació científica i un propugnador de la pau i la tolerància universals per mitjà de la ciència, ha opinat el següent: ‘en tota la història del món, no hi ha hagut cap altra època com aquesta on s´han produit tants canvis significatius. La predisposició al canvi, la recerca reflexiva de futurs alternatius, són la clau per a la supervivència de la civilització i potser de l´espècie humana. La nostra és la primera generació que s´ha desenvolupat amb les idees de la CF (...) Crec que no és cap exageració dir que, si sobrevivim, la CF haurà fet una contribució vital a la continuació i l´evolució de la nostra civilització’.

Precisament aquest predisposició al canvi, a anar més enllà dels límits que ens imposen les ideologies oficials o l´ordre establert ha emparentat la ciència-ficció amb la literatura utòpica. No és per casualitat, doncs, que els autors d´utopies de ficció siguin els primers a viatjar a la lluna i altres planetes, inventar llengües artificials i imaginar invents inversemblants que amb el temps han esdevingut reals i quotidians.

La meva experiència com a lector m´ha fet concloure que la ciència-ficció lluny de ser una literatura escapista, sovint és el mirall més punyent de la societat ja que ens mostra la realitat humana més completa: la present i la futura, és a dir, allò que podria quedar amagat darrera la quotidianitat i els maquillatges interessats del present, queda subratllat, ampliat, en la visió del futur. O dit d´una altra manera, tot el que queda ocult en una visió immediatista del present, emergeix en la visió de l´anticipació novel.lada...

Per tot això, estic d´acord amb Munné-Jordà quan afirma que la ciència-ficció 'és més una actitud de resposta humana que no pas una ortodòxia literària'. Pretendre delimitar la ciència-ficció pot ser una proposta interessant quan treballem la didàctica de la literatura de CF, però és gairebé impossible arribar a cap delimitació definitiva, en qualsevol de les definicions limitadores deixariem fora obres fonamentals.

I tanmateix, aquesta extrema dificultat de definició del gènere és també una de les majors virtuts, la CF no admet restriccions de cap mena, qualsevol temàtica pot ser tractada i ha estat tractada pels escriptors que s´ho han proposat.


Vindicació de la CF.
Fragment de l'article 'Didàctica de la literatura, sociolingüística i ciència-ficció'.
Butlletí del Col·legi de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya.
Núm. 95
Barcelona, 1996.

Tornar