Era
aquella època en la qual Barcelona semblava una capital italiana.
Correa, Milà i Bohigas estaven aprenent a tota velocitat els codis
més racionals, útils i progressistes del planeta sense endevinar
que arribaria un dia que podrien construir amb ells una ciutat sencera.
I Enric va portar a Barcelona un estil de dibuix, un traç ràpid,
sinuós i intrèpid, que quedarà per sempre com a emblema
d'aquell moment de la ciutat.
La
seva facilitat per al dibuix era tan gran que només es divertia
complicant-se la vida. Recordo com em va sorprendre l'adaptació
absolutament personal que va portar a terme amb una velocitat esbalaïdora
del revolucionari estil italià de finals dels seixanta. Hi ha dibuixos
seus que haurien de figurar al Museu d'Art Contemporani, perquè
només la seva modèstia i el seu fantàstic individualisme
el van mantenir apartat de l'art establert. Però no hi ha hagut
un dibuixant més lleuger, subtil i graciós en aquest país
des dels grans caricaturistes com Nogués o Junceda.
Una
escena d'aquells anys m'ha quedat gravada a la memòria: Beatriz
de Moura es va inventar una revista anomenada 'La mosca', un caprici impertinent
i mordaç que encara guardo i que he tornat a mirar ara. Enric va
dibuixar la mosca. Una mosca genial. Però a la segona o tercera
reunió ens va dir que ho deixava. Davant de la nostra sorpresa
va assegurar que aquells ja no eren temps per a les aventures col·lectives
i que ell estava a punt d'emprendre la seva aventura personal i privada.
Enric, alt, fi, elegant, em va semblar en aquell moment un Corto Maltese
a la catalana. M'ho segueix semblant. Segurament com Corto Maltese, Enric
només s'ha acomiadat de nosaltres fins a la pròxima aventura.
©
03/11/98 AVUI. Tots els drets reservats.
|