SOCIETAT CATALANA DE CIÈNCIA-FICCIÓ I FANTASIA

La dimensió Perucho. Pilar Parcerisas analitza l'exposició dedicada a Perucho.

Portar el món d'un escriptor a l'altar de les exposicions temporals no és una tasca fàcil. La mostra que s'exhibeix al Centre d'Art Santa Mònica sobre Joan Perucho és una exposició singular per il·lustrar el rerefons d'un escriptor atípic, desbordant d'imaginació i de fantasia.

La singularitat prové del seu contingut i alhora de la suma d'instal·lacions amb què Leopold Pomés ha concebut els diferents espais, dedicats a les obsessions i fonts d'inspiració de Perucho. 'El món de Joan Perucho. L'art de tancar els ulls' és el títol suggerent d'aquesta exposició que ens endinsa en la personalitat d'aquest gran humanista. La mirada del creador, del bibliòfil, del col·leccionista, del gastrònom, del fabulador, del crític d'art; en definitiva, del poeta clarivident, capaç de penetrar en els misteris del món.

Entre la realitat i la ficció, Joan Perucho teixeix una literatura amb ombra, allargassada i obaga, que ens transporta a la nit dels temps. Una literatu7%*urulla de cavallers i naturalistes, bruixes i dames lleugeres de cort, monstres, vampirs i fantasmes, històries de conversions, deformitats i morts.

Cavaller amb la ploma a la mà, testifica sobre vius i morts, sobre personatges reals i ficticis, basteix històries apòcrifes sota el vist i plau d'un llenguatge elegant de notari i de jutge fidedigne als valors morals implícits en la carrera judicial, exercida en diferents indrets del país, destins paisatgístics que s'han incorporat a les seves novel·les (La Granadella, Banyoles, Móra d'Ebre i Gandesa).

Perucho es refugia en la ficció perquè fuig de la realitat, de la literatura social, de la testimonialitat de l'època, de la racionalitat i el pragmatisme quotidians. Cerca el fantàstic per obviar l'antifantàstic. Busca la ficció per servir-la com una altra real7%*. Intenta indagar què hi ha a l'altra banda del mirall, i ho7%*amb esperit hipersensible i des de la capacitat mediúmica de7%*eta, que camina vers l'absolut.

Pere Gimferrer ho diu d'una altra manera. Diu que Perucho s'identifica completament amb la literatura i que allò específic de la literatura és "la total substitució del món real pel seu doble en paraules".

Com en altres exposicions recents dedicades a escriptors -recordem les de Foix, Pla o Cirlot- l'obra d'art té un paper rellevant, sobretot perquè en Perucho, com en Cirlot, la dedicació a la lectura i a la crítica artística van esdevenir vivència i tasca professional alhora. Les seves experiències amb Miró, Tàpies, Ponç i Cuixart, la gent d'El Paso, els informalistes Wols o Fautrier, Subirachs, Marcel Martí, Amèlia Riera, Salvador Aulèstia, Josep Maria de Sucre o el primer Zush pesen en l'entorn poètic i plàstic de7%*Perucho, el qual, per via natural, té la clau d'accés als misteris insondables de l'art que s'ha trobat pel camí de la seva vida.

Amb qui més podem identificar l'obra de Joan Perucho és amb la pintura d'Amèlia Riera, una pintura en què la foscor fa de mirall i que des del negre troba la llum. El tríptic dedicat a l'escriptor que obre l'exposició il·lustra aquesta comunicació especial que Perucho té amb el passat, els seus personatges i fantasmes, un diàleg amb un temps pretèrit com a ombra del present, que vivifica i rescata del fons del mirall, on l'escriptor connecta amb tot el món del meravellós i l'extraordinari.

Tots els seus llibres -que ara és una excel·lent ocasió per recordar i rellegir- són llibres de meravelles, que només el poeta és capaç de viure i transmetre. "Personalment, per damunt de tot, em sento poeta; la poesia és, veritablement, una aventura vers l'absolut", ens diu l'escriptor. El misteri de la literatura, el misteri de l'art, són en els mots predilectes de Joan Perucho.

Aquest article ha sigut extret del diari AVUI.
© 24/12/98 AVUI. Tots els drets reservats.

Tornar