SOCIETAT CATALANA DE CIÈNCIA-FICCIÓ I FANTASIA

Fantasies, per Isidre Grau.

Com a lectors disciplinats, notem que l'autor ens vol portar a l'arxipèlag Fantasia cada vegada que ens proposa un món inexistent -de nul·la o escassa viabilitat- o cada vegada que, instal·lats en un univers corrent, veiem com vulnera les molt acreditades lleis naturals, o sigui, fa pam-i-pipa a la inquisició científica vigent.

Descansat amb aquesta asseveració, renuncio a tot intent de fixar límits o d'entrar en inútils classificacions en gèneres i subgèneres. Els sostres i els prestatges que cadascú vulgui utilitzar dependran de les premisses acadèmiques acceptades, i aquestes es poden complicar notablement si es dóna entrada als fenòmens paranormals. A més, les qüestions de perspectiva literària (els somnis, els estats de vigília, les maniobres de la imaginació...) poden alterar rotundament qualsevol catalogació o, pel cap baix, fer-la tan absurda com comptar les extremitats d'un centpeus.

Tanmateix, cada joc té unes condicions mínimes de partida. I escriure en clau fantàstica implica fer viatjar cap a les òrbites sobrenaturals, allà on la impossibilitat terrenal dels fets narrats ens deixa d'inquietar, allà on les aigües de l'absurd formen part del paisatge. Si acceptem unes coordenades tan peregrines, doncs, no ens preocuparà gens ni mica si estem trepitjant veritat o mentida, perquè haurem admès que totes dues depenen del saber oficial de cada època i cada cultura. El que avui se'ns presenta com a irreal, demà pot tenir unes lleis pròpies.

Cortázar, apassionat explorador del que ell en deia "altres nivells de la realitat", va fer una distinció prou clarificadora entre el meravellós i el fantàstic. De petit era més sensible al meravellós que no pas al fantàstic, ja que la seva militància d'estricta racionalitat a la vida diària no li impedia jugar amb els fets extraordinaris o insòlits. Potser per aquesta dèria, el més alambinat dels seus relats difícilment pot encasellar-se en el registre fantàstic, sempre hi ha alguna perspectiva des de la qual allò rebut com a sobrenatural pot ser interpretat com a natural. És en una línia semblant que Poe ja s'havia convertit un segle abans en mestre de l'ambigüitat: qualsevol de les seves rebuscades històries pot tenir una lectura fantàstica sense que el que se'ns explica deixi de ser remotament possible.

I ara mateix, la fantasia té prestigi? Sovint s'ha dit que aquest tipus de creació prospera en èpoques de raó quadriculada, com una manera de combatre els abusos de l'esperit positivista. Si és així, el nostre temps -tan cronometrat i informatitzat- sembla perfecte per fabricar anticossos contra el pragmatisme i, en canvi, els especialistes en ciència-ficció i fantasia es queixen del poc predicament que tenen i de les etiquetes distorsionadores amb què els editors encobreixen la mercaderia, com si tot allò que s'aparta de la realitat verificable fos sospitós de subproducte.

Potser és que s'han trepitjat les possibilitats del gènere amb material de patacada i restituir-li la dignitat costa molt més. O potser sí que el lector té por de sortir de la rutina que tant li costa d'habitar. En aquest cas, només cal apuntar-se a un nou convenciment: explorar més enllà dels límits coneguts serveix per inaugurar altres formes de realitat.

Mentrestant, la fantasia i els seus satèl·lits continuaran sent útils perquè activen la mentalitat primitiva de l'individu i li fan trobar alternatives a la fallida de l'ordre i la fe tradicionals. Quan l'esperit s'asfixia de tantes raons, li queda el recurs d'aliar-se amb la bogeria per recórrer els somnis, les passions internes i tot allò que encara no disposa d'una formulació suficient. Treballar amb l'incert i el desconegut sol revertir en mutacions dels coneixements i de la mentalitat col·lectiva.

Fantasia? Sí, gràcies... I sentit d'innovació. I arriscar la intel·ligència més genuïna. I anar més enllà de l'entreteniment banal, prescindible.

Aquest article ha sigut extret del diari AVUI.
© 17/09/98 AVUI. Tots els drets reservats.

Tornar