Com
a lectors disciplinats, notem que l'autor ens vol portar a l'arxipèlag
Fantasia cada vegada que ens proposa un món inexistent -de nul·la
o escassa viabilitat- o cada vegada que, instal·lats en un univers
corrent, veiem com vulnera les molt acreditades lleis naturals, o sigui,
fa pam-i-pipa a la inquisició científica vigent.
Descansat
amb aquesta asseveració, renuncio a tot intent de fixar límits
o d'entrar en inútils classificacions en gèneres i subgèneres.
Els sostres i els prestatges que cadascú vulgui utilitzar dependran
de les premisses acadèmiques acceptades, i aquestes es poden complicar
notablement si es dóna entrada als fenòmens paranormals.
A més, les qüestions de perspectiva literària (els
somnis, els estats de vigília, les maniobres de la imaginació...)
poden alterar rotundament qualsevol catalogació o, pel cap baix,
fer-la tan absurda com comptar les extremitats d'un centpeus.
Tanmateix,
cada joc té unes condicions mínimes de partida. I escriure
en clau fantàstica implica fer viatjar cap a les òrbites
sobrenaturals, allà on la impossibilitat terrenal dels fets narrats
ens deixa d'inquietar, allà on les aigües de l'absurd formen
part del paisatge. Si acceptem unes coordenades tan peregrines, doncs,
no ens preocuparà gens ni mica si estem trepitjant veritat o mentida,
perquè haurem admès que totes dues depenen del saber oficial
de cada època i cada cultura. El que avui se'ns presenta com a
irreal, demà pot tenir unes lleis pròpies.
Cortázar,
apassionat explorador del que ell en deia "altres nivells de la realitat",
va fer una distinció prou clarificadora entre el meravellós
i el fantàstic. De petit era més sensible al meravellós
que no pas al fantàstic, ja que la seva militància d'estricta
racionalitat a la vida diària no li impedia jugar amb els fets
extraordinaris o insòlits. Potser per aquesta dèria, el
més alambinat dels seus relats difícilment pot encasellar-se
en el registre fantàstic, sempre hi ha alguna perspectiva des de
la qual allò rebut com a sobrenatural pot ser interpretat com a
natural. És en una línia semblant que Poe ja s'havia convertit
un segle abans en mestre de l'ambigüitat: qualsevol de les seves
rebuscades històries pot tenir una lectura fantàstica sense
que el que se'ns explica deixi de ser remotament possible.
I ara
mateix, la fantasia té prestigi? Sovint s'ha dit que aquest tipus
de creació prospera en èpoques de raó quadriculada,
com una manera de combatre els abusos de l'esperit positivista. Si és
així, el nostre temps -tan cronometrat i informatitzat- sembla
perfecte per fabricar anticossos contra el pragmatisme i, en canvi, els
especialistes en ciència-ficció i fantasia es queixen del
poc predicament que tenen i de les etiquetes distorsionadores amb què
els editors encobreixen la mercaderia, com si tot allò que s'aparta
de la realitat verificable fos sospitós de subproducte.
Potser
és que s'han trepitjat les possibilitats del gènere amb
material de patacada i restituir-li la dignitat costa molt més.
O potser sí que el lector té por de sortir de la rutina
que tant li costa d'habitar. En aquest cas, només cal apuntar-se
a un nou convenciment: explorar més enllà dels límits
coneguts serveix per inaugurar altres formes de realitat.
Mentrestant,
la fantasia i els seus satèl·lits continuaran sent útils
perquè activen la mentalitat primitiva de l'individu i li fan trobar
alternatives a la fallida de l'ordre i la fe tradicionals. Quan l'esperit
s'asfixia de tantes raons, li queda el recurs d'aliar-se amb la bogeria
per recórrer els somnis, les passions internes i tot allò
que encara no disposa d'una formulació suficient. Treballar amb
l'incert i el desconegut sol revertir en mutacions dels coneixements i
de la mentalitat col·lectiva.
Fantasia?
Sí, gràcies... I sentit d'innovació. I arriscar la
intel·ligència més genuïna. I anar més
enllà de l'entreteniment banal, prescindible.
Aquest
article ha sigut extret del diari AVUI.
© 17/09/98 AVUI. Tots els drets reservats.
|