|
I a tu, t'agrada la ciència-ficció?
|
A
l'últim paràgraf de la ressenya de la pel·lícula
Avatar del darrer butlletí, en Jordi de Manuel, escrivia:
"No deixa de sorprendre que en un cinema sense gairebé ni
una cadira buida s'escoltin aplaudiments quan el film s'acaba, sobretot
si tenim en compte l'escassa afició que hi ha a la literatura
que s'ocupa del mateix gènere. Aquesta és una paradoxa
que algú hauria d'investigar."
Lluny de la pretensió d'esgotar d'una manera exhaustiva el tema
que apuntava el nostre amic, voldria plantejar un parell o tres de reflexions
que em vénen al cap quan es parla del tema i que potser ens posen
en el bon camí per obtenir alguna resposta.
Passem a la primera reflexió. Perquè triomfa Avatar
i perquè ho van fer en el seu moment pel·lícules
com La guerra de les Galàxies, Terminator o altres?
En la meva opinió, amb Avatar com amb La Guerra de
les Galàxies i algunes altres ens trobem davant de pel·lícules
d' aventures, com ho poden ser Indiana Jones, o com en una altra
època ho van ser les pel·lícules de Tarzàn
dels micos.
Al llarg dels anys, la novel·la d'aventures, diguem-ne clàssica,
ha estat ambientada en diferents llocs i èpoques amb un denominador
comú, la seva possibilitat de descoberta, d'acció, de
viatge i d'emocions. Així doncs, la trama transcorria en el Far
West o en una mitificada Àfrica del segle XIX, o s'ambientava
en l'oceà solcat per vaixells de vela o en un món grecoromà
més o menys mitològic, o bé, per què no?
en una romàntica Edat mitjana de cavallers i castells. Tant la
novel.la com el cinema d'aventures havien trobat un filó extraordinari
en aquests escenaris.
Pirates ferotges, intrèpids exploradors, agosarats caçadors,
cowboys i sheriffs enfrontats , herois amb faldilleta curta, i bíceps
desenvolupats, cavallers a la defensa dels desvalguts, aquests han estat
els personatges que durant dècades ens han traslladat a un món
meravellós, el món de l'aventura.
Però tot d'una semblava que el nostre món, tan apamat,
no ens podia oferir paratges on situar Les mines del rei Salomó,
o La illa del tresor, o el Capità Blood o Robin
Hood, i, al lloc més recondit, et podies trobar una màquina
expenedora de Coca-Coles, o el que és pitjor l'espectacle de
la misèria i la fam del tercer món. Llavors, sobretot
a Hollywood, però no només allà, es va apostar
per la ciència-ficció.
Amb la ciència-ficció i els nous móns eren possibles
altra vegada el western o la pel·lícula de pirates i no
calia recórrer a èpoques passades. Els personatges podien
ser perfectament actuals o lleugerament "futurs". Les selves
podien esdevenir altra vegada impenetrables plenes d' insospitades meravelles
que ningú havia imaginat.
Aquesta és la primera idea que explicaria el perquè d'
un públic entregat a Avatar. Sense que de cap manera això
resti mèrits a la pel·lícula, Avatar és
una pel·lícula d'aventures i només de passada és
una pel·lícula de ciència-ficció.
Una segona idea podria ser que allò que se li permet el cinema,
és a dir, considerar una pel.licula de ciència-ficció,
una obra d'art, -recordem Solaris de Tarkovski, Blade Runner
o 2001, l'Odissea de l'espai-, fa molt de temps que li és
vetat a la literatura. Fins i tot alguns escriptors de prestigi fugen
com de la pesta d'una possible etiqueta de ciència-ficció,
per no esdevenir allò que en termes de la indústria del
cinema americana es deia "verí per a la taquilla".
En Jordi de Manuel escrivia, que ens trobem davant "l'escassa afecció
que hi ha a la literatura que s'ocupa del mateix gènere".
I aquí vindria la tercera reflexió. A què atribuir
l'escassa afecció a llegir ciència-ficció? Deixem
el cinema i entrem de ple en el món de la novel·la, si
ens passegem per les llibreries, al costat de la plètora de novetats
de novel·la negra, o policíaca, hi ha una minsa representació
de la novel·la de ciència-ficció i aquesta, en
algunes grans superfícies comercials, a més de compartir
prestatge o expositor amb els llibres de fantasia i terror i amb els
còmics, la comparteix amb els ninotets de les pel·lícules,
-merchandissing, n'hi diuen?- videojocs i jocs de rol. Tot plegat
ens deixa un regust estrany i ens empeny a sentir-nos una mica freakis
quan ens acostem a mirar les possibles novetats del gènere. I
no cal dir que escric això, amb tot el "carinyo" pels
freakis, però entenent que un cert freakisme, com
apuntava un dia en Munné-Jordà en una entrevista, ha perjudicat
la ciència-ficció, si més no a aquella que pretén
agafar una certa volada especulativa, o pretén simplement una
certa normalitat literària.
Si comparem els gèneres de novel·la negra i de ciència-ficció
-no entraré ara en la novel·la de fantasia, ni amb les
sagues, trilogies i tetralogies-, aquesta última queda notablement
malparada. El lector, diguem-ne de gènere, que considera la novel·la
negra com una bona lectura per emportar-se a la platja o llegir al tren,
rebutja de ple la narrativa de ciència-ficció.
Si comparem Assimov i P.D. James, o Bradbury i Chandler, o Ballard i
Mankell, és a dir, si parlem de qualitat això no s'entendria,
l'excel.lència la podem trobar a les dues bandes. Hi ha d'haver
alguna altra explicació a la paradoxa. Jo m'inclino per una explicació
que entraria més en el camp de la psicologia i les motivacions.
La novel·la negra, la novel.la de misteri, o de lladres i serenos
té una gran avantatge: és un gènere que sol presentar
un repte que s'acaba resolent. La novel·la de misteri, de detectius,
alimenta la il·lusió que vivim en un món moral
i comprensible en el que el criminal és descobert i normalment
paga la seva culpa. La novel·la policíaca pretén
posar ordre al caos... O sinó fixeu-vos en el gran èxit
dels últims temps de la saga Milllenium. En canvi la novel·la
de ciència-ficció beu directament del pecat original del
seu parentiu ufològic.
La novel·la de ciència-ficció es va encomanar del
virus dels plats voladors que van aterrar a Roswell, dels marcians verds
d'enormes cervells, de la famosa Àrea 51, de les abduccions.
I aquest pecat original, aquell món dels anys cinquanta, que
la van marcar ha quedat en l'imaginari del lector de platja, de piscina,
de cap de setmana. O simplement el lector de novel·les.
I més encara, la novel.la de ciència ficció és,
per a molta gent, la novel·la del caos, de l'entropia, de la
paradoxa, de les preguntes inquietants que no tenen resposta, dels móns
que trenquen els esquemes i les seguretats, de la por al desconegut,
el món que no s'entén, del perill que no es pot controlar...
Molts amics i amigues, voraços i apassionats lectors, em diuen
sovint: No, gràcies, novel·les de CIÈNCIA-FICCIÓ,
NO EN LLEGEIXO.
Montserrat Galícia
|
Girona
va acollir el passat dia 6 de febrer les XIII Ter-Cat (Tertúlies
Catalanes de ciència-ficció, fantasia i terror). Són
aquestes unes Ter-Cat de les que val la pena, parlar doncs van suposar
una sèrie de fites de les quals l'organització se'n sent
molt satisfeta.
"Racó.net
és un espai del Centre Cívic de barri del Guinardó
que ha organitzat un cicle d'actes per apropar les "noves tecnologies"
als seus possibles usuaris, el primer dels quals ha estat la presentació
de la novel·la La mutació sentimental de la Carme
Torras."
ALIENS
MIMAS
The
Road (la Carretera)
