BUTLLETÍ ELECTRÒNIC
DE LA
SOCIETAT CATALANA DE CIÈNCIA-FICCIÓ I FANTASIA
Gener - Febrer 2010. Número 20

El 31 d'octubre de 2009 va morir a Barcelona el crític i assagista tortosí Adrià Chavarria, a trenta-sis anys. I el 8 de novembre va morir a Sant Pau de Segúries l'escriptora de Vidrà Maria-Dolors Alibés, que en tenia seixanta-vuit.

Alibés havia escrit novel·les juvenils de ciència-ficció, com Màquines d'empaquetar fum i altres ginys (1980), La Principal del Poble Moll: any 2590 (1981), Si vols un androide, truca'm (1986), El planeta Mo (1988) o El planeta de cristall (1994).

La feina crítica de Chavarria es va adreçar a reivindicar la part de la tradició literària que veia que quedava bandejada de la nòmina establerta. En aquest sentit, a l'epíleg que va escriure per a la reedició de La dona errant d'Helena Valentí opinava que reeditar obres que havien tingut poca atenció de la crítica era un senyal de vigoria de la tradició literària, "Perquè la tradició no l'ha de dictar ningú. És un afer de tothom. No crec que una literatura s'hagi d'ajustar mai a uns cànons. Rescatar Helena Valentí és rescatar-nos. És salvar l'estímul que hi trobem en llegir-la".

Els qui fem i els qui llegiu aquest butlletí ens apleguem també entorn d'uns autors, unes obres i uns gèneres que potser no són els que reben més atenció de la crítica establerta, com pot haver estat el cas de l'obra de Maria Dolors Alibés. Però llegint aquests autors i comentant aquestes obres, les que ens estimulen, salvem els estímuls que trobem en llegir-los i volem pensar que, com escrivia Adrià Chavarria, anem contribuint a bastir la nostra part de tradició, "un afer de tothom".

PREMIS ICTINEU

El 2009 ens ha deixat amb la bona notícia de la instauració dels Premis Ictineu de narrativa fantàstica en català, uns guardons que pretenen estimular la lectura dels gèneres fantàstics en la nostra llengua donant a conèixer les obres publicades l'any anterior. El premi té un doble vessant, divulgatiu i crític, tant per a oferir informació als lectors sobre les novel·les i els contes de caire fantàstic publicats en català com per a donar peu a les editorials perquè s'arrisquin, publiquin i tradueixin noves obres cada any.

Els premis han estat organitzats per les Ter-Cat, les Tertúlies Catalanes de ciència-ficció, fantasia i terror, que es produeixen bimestralment per tot Catalunya. El sistema de votació ha estat repartit en dues fases: a la primera, oberta a tothom, es proposaven fins a cinc candidats per a cada una de les categories dels premis; la segona és restringida a persones vinculades al món literari del gènere, enguany, els membres de les Ter-Cat i de la SCCFF.

Les cinc propostes més votades a la primera fase van donar lloc als finalistes per a cada categoria. La segona fase de votació va proporcionar tres guanyadors que van rebre el trofeu del Premi Ictineu el passat dia 28 de novembre, a les instal·lacions de la Biblioteca Tecla Sala de l'Hospitalet de Llobregat, enmig de l'ambient festiu que proporcionaven la cinquantena de persones assistents.

A la categoria reina dels Premis Ictineu, "Millor obra fantàstica escrita en català", va resultar guanyadora La mutació sentimental de Carme Torras, una novel·la que es va endur el favor dels lectors de forma clara amb més del 57% dels punts atorgats en la seva categoria. Va ser seguida a molta distància per Poso el comptaquilòmetres a zero d'Antoni Munné-Jordà i per Iskander, un viatge a la màgia dels llibres, obra d'Alícia Gili i Sílvia Romero. La mutació sentimental és una història que introdueix la intel·ligència artificial en una societat distòpica, on els humans d'un futur no gaire llunyà es veuen condicionats per l'excés tecnològic.

La categoria de "Millor obra fantàstica traduïda al català" va recaure en Planeta blau de Jeanette Winterson, una novel·la que va mantenir una lluita aferrissada fins al final amb la ucronia El sindicat de policies jueus de Michael Chabon. Una mica més enrere i en tercer lloc quedà el primer lliurament de la tetralogia fantàstica "Porta Coeli", L'orde de Santa Ceclina, escrita per Susana Vallejo. Planeta blau és sens dubte una aposta original i atrevida que ens acosta a l'eclectisme de l'autora anglesa. Una novel·la torbadora, metafòrica, amb aires distòpics i amb elements típics de la ciència-ficció com la colonització espacial o la intel·ligència artificial; tot, però, vist i narrat sota una perspectiva única. Un llibre que no pot deixar indiferent, sigui en bé o en mal.

Finalment, a la categoria de "Millor conte fantàstic escrit en català", en què a la final només van arribar obres de dos autors, A. Munné-Jordà i Albert Sánchez Piñol, el conte guanyador va ser "El gat", relat integrat a l'antologia El mirall venecià d'A. Munné-Jordà. Just darrere seu van quedar tres dels relats d'Albert Sánchez Piñol pertanyents a l'antologia Tretze tristos tràngols. "El gat" és una història de vampirs tractada de forma molt original i narrada a l'inrevés, i especialment dirigida cap al subgènere del terror fantàstic sobrenatural.

A començament del 2010 ja es publicarà la llista de candidats per als Premis Ictineu 2010, perquè els lectors puguin plantejar-se les lectures i per continuar insistint, tant als mateixos lectors com als editors, que els gèneres fantàstics en català poden gaudir també d'una bona salut si se'ls dóna una oportunitat.

Eloi Puig

Algunes adreces interessants per a cercar més informació sobre els premis i completar informació sobre els guanyadors i finalistes de la present edició:

http://es.groups.yahoo.com/group/Ter_cat/ (llista de correu de les Ter-Cat)

http://sites.google.com/site/premiictineu/ (llista de finalistes dels I Premis Ictineu 2009)

http://essaefa.blogspot.com/2009/11/guanyadors-dels-premis-ictineu.html (crònica del lliurament dels premis)

El testament d'Alcestis

de Miquel de Palol
"Narrativa", 357, Editorial Empúries, Barcelona, octubre 2009.

Amb El testament d'Alcestis, Miquel de Palol (Barcelona, 1953), escriptor amb formació d'arquitecte, ha construït una novel·la que, com les seves anteriors, des d'El jardí dels set crepuscles (1989), ofereix molts aspectes d'interès per als lectors de literatura fantàstica.

Amb un plantejament com el del Jardí, és a dir, amb un conjunt heterogeni de personatges que tancats en un casalot s'expliquen històries en què els personatges de les històries n'expliquen d'altres en què surten altres personatges que n'expliquen d'altres, els seguidors de la literatura terrorífica hi trobaran la seva dosi en la història de la Licàntropa, una antèntica dona-lloba que no espera la lluna plena per a exercitar les seves arts, i els de la literatura més fantasiosa la trobaran amb la història d'en Jacson Momo, un personatge que domina els actes i el voler dels altres només amb la voluntat i que fins assoleix la invisibilitat. I els lectors de ciència-ficció, és clar, amb l'hàbil manipulació de ciències i pseudociències, seguiran amb interès les teories sobre la constitució de l'univers i la realitat, l'alteració del passat i del futur i fins i tot estranys invents, com l'Harpsitroiametacornopaukenaltochalunatursophibordoflötecromochordium, un artefacte que programa el món.

Però l'aspecte de major interès és l'hàbil joc sobre l'espai i el temps narratius. En aquest sentit, l'artifici més efectiu és el plantejament de la sala on es reuneixen els convidats, en què constantment els enregistren unes càmeres. Alguns personatges accedeixen a la sala de control, on també són enregistrats mentre mantenen una conversa davant la pantalla que reprodueix un enregistrament anterior. Posteriorment, els mateixos personatges contemplaran els enregistraments des de la sala original on són enregistrats i per tant conviuran en un mateix temps i un mateix espai les converses del present intervenint en la dels personatges enregistrats a la sala de control en el passat i els mateixos personatges a la pantalla d'un passat anterior que miraven els que eren a la sala de control. Per a no parlar de l'artifici de temps i espai que s'aconsegueix amb la resolució del conflicte generat a la novel·la amb la mort i el projecte de resurrecció d'Aloysia, contrafigura de l'Alcestis mitològica del títol, que en la versió d'Eurípides acceptava de morir en lloc del marit, i que Hèracles rescatava dels inferns.

De Les mil i una nits a Lawrence Durrell passant per la mitologia grega, de Sterne a Pedrolo passant per Faulkner, i amb un clímax final propi de Poe, amb El testament d'Alcestis Miquel de Palol culmina la seva sèrie d'"exercicis sobre el punt de vista".

AMJ

Lavinia

d'Ursula K. Le Guin
Ediciones Minotauro, Barcelona, 2009.

El nou llibre de Le Guin és un treball diferent d'aquells a què ens té acostumats l'escriptora americana: en comptes de portar-nos a mons alternatius, ens porta a l'edat de bronze, al Laci, i aquesta vegada acompanyada d'un poeta que va escriure en llatí fa més de dos mil anys.

Lavínia no deixa indiferent, que és el pitjor que li pot passar a una novel·la. Amb una història brillant i ben trenada obre portes i planteja preguntes. Voldries tenir l'autora a prop, cosa que sempre seria un plaer intel·lectual. Voldries tenir-la al davant per preguntar-li sobre les seves intencions, com va sorgir la primera idea, sobre quines secretes connexions hi ha entre Lavínia, La mà esquerra de la foscor, Terramar, Quatre camins cap al perdó, L'altre vent…

La novel·la és una mena de fantasia sobre una altra fantasia, L'Eneida. Així, doncs, és un joc metaliterari. Una recreació d'una petita part del poema èpic de Virgili, que ens explica la mítica fundació de Roma, i que el poeta va escriure a major gloria de l'Imperi i de l'emperador August.

L'Eneida és una extens i bell poema entorn de l'heroi Enees, que fuig de Troia i després d'un periple mediterrani arriba a les costes del Laci amb la missió de fusionar la cultura grega amb la nova saba romana i començar una nissaga que fundarà Roma. I la princesa del Laci, amb qui es casa l'heroi, que és un personatge marginal i obscur a l'obra de Virgili, a la novel·la de Le Guin agafarà embranzida i assolirà la categoria de protagonista.

Le Guin no ha escollit un personatge important de la tradició clàssica com Antígona o Medea, o Cassandra; no hi ha gestos heroics, ni tràgics, en la seva protagonista. Lavínia és tradició, és terra, és la saviesa des de la quotidianitat. Representa la dona que guarda la casa, que arrela, que crea. La dona lligada a les tradicions, als déus de la llar, els penats. Però també és l'artífex dels esdeveniments, és l'amiga del poeta Virgili, que la ve a visitar, és la dona visionària, sàvia, que veu i preveu la continuïtat de la vida per sobre de les guerres i de la contingència dels regnes.

Amb Lavínia, l'escriptora americana reprèn la reflexió sobre el paper de les dones a través de les èpoques i civilitzacions, un dels temes recurrents a la seva obra, i també l'ús del poder, les diferències entre homes i dones i el significat de la crueltat i la violència.

L'editorial Glénat va publicant una reedició, en format llibre, d'una de les obres més emblemàtiques de la ciència-ficció. Es tracta de Les Naufragés du temps, una obra escrita per Jean-Claude Forest, autor també de la coneguda Barbarella i la quasi desconeguda, però magistral, Mysterieuse matin, midi et soir (1970), extraordinària adaptació en clau de ciència-ficció de L'illa misteriosa de Jules Verne. La sèrie va ser dibuixada per Paul Gillon per al primer número de la revista francesa "Chouchou" l'any 1964. Quasi cinquanta anys després, la història es manté tan fresca i apassionant com el primer dia. Cal aclarir que respon a un concepte de la ciència-ficció d'aquells anys i que, per a molts, avui dia ja està superat, cosa que no li impedeix continuar figurant a la llista d'obres de culte entre els afeccionats al còmic d'aquest gènere.

La ciència-ficció ha estat un gènere, fins fa ben poc, maltractat tant pel cinema com pel còmic. Mentre que la literatura hi ha donat un bon nombre d'obres mestres, es poden comptar amb els dits les que ens han ofert els mitjans abans citats. Aquesta és una situació injusta, probablement per la dificultat de "visualitzar" conceptes desconeguts pel món i la ciència actuals; una dificultat que a la literatura li era fàcil obviar, comptant amb la imaginació dels lectors, cosa que no era possible fer, sempre, als mitjans que es basen precisament en la imatge. Entre les poques excepcions que hi ha, almenys en el camp del còmic, aquesta obra n'és una.

Potser aquesta dificultat va ser la causa que l'obra quedés interrompuda després d'haver-se'n publicat les nou primeres planxes. Van haver de passar deu anys fins que el diari "France Soir" s'atreví a reprendre l'aventura. La versió en còmic va fer-la l'any 1977 la revista "Metal Hurlant", i l'editorial Eurocomic en va publicar el primer àlbum en castellà, que en aquells moments va portar també un tractament gràfic amb la presència d'un suau erotisme. En total n'han sortit deu volums publicats per editorials diferents.

Aquest còmic és considerat avui dia una obra precursora de la ciència-ficció moderna, encara que respongui formalment al concepte de space opera clàssic de la ciència-ficció dels anys cinquanta. En aquest sentit, es pot considerar un producte que queda a mig camí entre la popularitat de La guerra de les galàxies i el rigor intel·lectual de 2001, una odissea de l'espai.

A final del segle XX Christopher Cavallieri i Valérie Haurèle, la companya que li és destinada, són hivernats. Mil anys després, en despertar-se, troben un planeta totalment canviat, al límit del col·lapse, amenaçat pels Trasses, unes rates mutants intel·ligents que, de mica en mica, van envaint el sistema solar. Christopher, que s'ha despertat separat de Valérie, intenta trobar-la. En el seu periple, una espècie de road movie amb característiques espacials, trobarà curiosos personatges que enriqueixen la saga: el Tapir, el seu principal adversari; Lisdale, un comandant amb mig rostre de metall; Quinina, una atractiva mutant, i molts d'altres amb menor presència però no per això menys interessants. En definitiva, un univers en què els humans han perdut la seva privilegiada situació central. La segona revolució copernicogalileana.

Si no vàreu tenir l'oportunitat, al seu moment, d'adquirir els volums de les primeres edicions, no us deixeu perdre els cinc volums que recullen la totalitat de l'obra en aquesta reedició de Glénat en format llibre de 112 pàgines cadascun al preu de 19,95 euros.

Toni Segarra

Vicenç Pagès Jordà ha publicat una novel·la que no deixa indiferent: genera adhesions sense fissures i rebuigs viscerals. Els jugadors de whist explica la història d'una colleta d'adolescents de la Figueres de final dels anys setanta i com la vida els ha canviat. El lector coneix les experiències vitals dels adolescents, inclòs el joc de jocs que s'inventen per passar l'estiu i que dóna nom al llibre, des d'una mirada actual, la del protagonista: un fotògraf de quaranta anys, que ha acabat vivint refugiat al garatge de casa seva i ens explica els fets mentre assisteix al casament convencional de la filla amb un pelat. És una novel·la generacional, farcida de referències musicals, literàries, cinematogràfiques i ambientals. El nostre antiheroi acabat penjat d'una amiga de la seva filla i és aquí on té un paper rellevant la tecnociència.

Els jugadors de whist, novel·la que utilitza un model de llengua àgil, actualitzat i innovador, incorpora també l'ús d'Internet, els blocs, els correus electrònics i les xarxes socials d'una manera plena, perfectament imbricada en l'argument i el teixit narratiu. Els registres literaris propis d'aquests mitjans conviuen amb els registres ordinaris de la tradició narrativa, i ho fan en absoluta harmonia. Més encara, veiem com aquests mitjans influeixen en el comportament i en la manera de comunicar-se i mirar el món del protagonista. Les noves tecnologies no són vistes i descrites com una cosa innovadora que es vol que es noti que s'atén, sinó que formen part del text d'una manera fluida i natural. És a dir, com han fet tots els bons escriptors quan han integrat a les seves novel·les la tecnociència que borbollejava al seu voltant convertida en una part inseparable del seu món.

Jordi Font-Agustí

Nota: podeu clicar sobre la segona imatge si la voleu veure més detallada.

El 1965 es va traduir al català Les dues cultures i la revolució científica de Charles Percy Snow, un llibre que va tenir un fort ressò, perquè plantejava el perill que a la societat tecnològica representa mantenir la divisió entre dues cultures, ciències i lletres, i deia: "El xoc entre dos temes, dues disciplines, dues cultures -dues galàxies, ja, al punt on hem arribat- hauria de produir oportunitats de creació. En la història de l'activitat mental és aquí on han aparegut els grans tombants." Però constatava que, tot i les oportunitats, és com si suressin en el buit, i es lamentava de la "poca quantitat de ciència del segle XX que ha estat assimilada per l'art del segle XX". De tota manera, s'esperançava davant un cos d'opinió que sorgia de camps intel·lectuals molt diversos, entre els quals citava les "arts socials, com l'arquitectura".

Miquel de Palol, que s'estima més anomenar-se poeta, en expressió platònica, que no escriptor, es va donar a conèixer com a poeta des del principi dels anys setanta i, ja amb una dotzena de poemaris publicats, com a novel·lista el 1989, i és arquitecte. L'activitat artística, intel·lectual, de Miquel de Palol, doncs, tant com en una sòlida cultura humanística, recolza en un coixí de formació científica, de ciència aplicada, amb una bona base de matemàtiques, que li permet tenir una concepció global de la realitat.

Així, quan el 1989 publica El jardí dels set crepuscles, potser és l'únic cas d'escriptor, d'artista intel·lectual, que entre nosaltres és capaç d'assimilar la lliçó de Douglas R. Hofstadter al seu llibre sobre Gödel, Escher, Bach (1979), dins la proposta de Snow de trencar la barrera entre les dues cultures.

Ja en aquella primera novel·la Palol es referia al lògic matemàtic de Moràvia Kurt Gödel, que defensava que la lògica matemàtica conté les idees i els principis en què es basen totes les ciències. I el llibre de Douglas R. Hofstadter relacionava les teories de Gödel amb l'estructura de l'obra musical de Bach i amb l'art d'Escher (l'autor de la mà que dibuixa la mà que dibuixa), basat en les regles de la geometria.

El jardí dels set crepuscles explica que després de quatre guerres nuclears, entre el 2025 i el 2113, s'edita un manuscrit, potser escrit entre el 2018 i el 2030, en què, refugiats de la guerra, uns quants personatges influents, potser els més poderosos de la terra, s'expliquen històries que emmascaren la clau del funcionament polític i econòmic del món, camuflat sota el símbol d'una joia.

Després de novel·les com Ígur Neblí (1994) o El legislador (1997), que en clau d'èpica fantàstica i de ciència-ficció també tracten dels mecanismes de poder del món, i d'uns quants llibres més, entre novel·les, contes i poemaris, Palol amb El quincorn (1999) entronca amb El jardí dels set crepuscles, es relaciona amb Consulta a Ripseu (1997, que cerca l'acostament de l'orient florent i l'occident decadent), i fins fa una referència al protagonista d'El legislador, en una novel·la que dóna noves pistes sobre la voluntat de crear una totalitat narrativa. La llavor del Quincorn, en forma de conte, havia estat publicada dins el volum Contes per vells adolescents (1998), en què se'ns informava que el 1997 l'havia publicat en castellà.

Al Quincorn, més enllà de la síntesi cultural de Hofstadter (matemàtiques, música i art), assistim també a un pas més en l'intent de sistematització i unificació de tots els sabers, d'orient i d'occident, de la ciència i de la superstició, de la filosofia i de les paraciències, del passat i del futur, que pot fer pensar en l'obra de l'argentí Leopoldo Lugones (1874-1938), admirat, estudiat i reivindicat i continuat per Borges. Lugones el 1906 va publicar "Las fuerzas extrañas", en què també ajunta ciència i pseudociència, física teòrica i mitologia clàssica, les anàlisis del moviment vibratori del matemàtic Fourier i tradicions neoplatòniques com la relació entre les notes de les cordes de la lira d'Orfeu, que haurien contingut el secret musical de la veu humana.

El 2001 Palol va publicar El Troiacord, un conjunt de cinc novel·les que sumen unes 1.350 pàgines, que se servien dins un estoig acompanyades d'una figura geomètrica retallada muntable, com un exercici escolar: un dodecàedre pentagonal, que objectualitzava l'estructura de l'obra. El Troiacord ocupa el lloc central de l'artefacte literari que ha muntat Miquel de Palol, amb què tracta de construir un espai ideal configurat per les relacions entre els personatges, units i interrelacionats pel que anomenarà el joc de les Fragmentacions, el joc troaicordal.

El 2004 Palol va començar a publicar una sèrie de llibres que qualificava d'exercicis sobre el punt de vista, sèrie que ha culminat amb El testament d'Alcestis (2009), l'obra que tanca el cicle iniciat amb El jardí dels set crepuscles i que tenia com a punt culminant El Troiacord.

Tot plegat conforma un exercici literari enlluernador, en què Palol combina amb habilitat l'estructura del llenguatge-novel·la i la lògica matemàtica. En una entrevista recent l'autor explicava: "Entre els índexs i els plànols que reproduïm al final es poden comprovar les escenificacions en l'espai provinents d'una planificació prèvia." Les figures que il·lustren aquest comentari són tretes del llibre El testament d'Alcestis, novel·la en què podem llegir: "Es tracta -va dir en Kamefes- de dibuixar amb els camins narratius la figura geomètrica que ens ha de permetre, transitant-la en la direcció adequada, l'accés al punt del temps i l'espai desitjat." I així, interrelacionant narració i geometria, Palol construeix les línies i les figures que li permeten transgredir la linealitat unidireccional del temps i la compartimentació de l'espai.

Leopoldo Lugones, que citàvem abans, era seguidor del teosofisme, aquell moviment impulsat per Helena-Petrovna Blavatsky a final del segle XIX que volia sintetitzar tots els coneixements, místics i científics, cercant una clau única i absoluta de l'existència de totes les coses (consideraven l'èter la substància primordial fruit del pensament diví i parlaven de la manera d'adquirir una força absoluta capaç d'alliberar l'eter pur fora de l'estructura molecular, una força que havien d'arribar a posseir els més escollits, els Dyans-Chohans, els primogènits de l'èter). Després, el 1952, l'escriptor de ciència-ficció Ron Hubbard es va inventar la Cienciologia (manllevant una paraula que s'havia format cinquanta anys abans com a sinònim de pseudociència), un negoci productiu emmascarat de "filosofia religiosa aplicada" que pretén configurar una religió amb base científica que establiria la natura veritable de la humanitat i el seu lloc a l'univers. A les obres de Miquel de Palol també trobem arguments bastits entorn de les claus que regirien el funcionament polític i econòmic del món, les anomenades teories conspiratives i els prejudicis polítics més vulgaritzats, els suposats mecanismes d'expansió de la consciència, les dimensions vehiculitzadores i totes les altres camàndules pseudocientífiques, però tot això no hi és més que l'excipient d'un sofisticat joc intel·lectual i irònic amb què l'autor aplica a la construcció literària els models de la teorització científica.

Com escrivia Màrius Serra, "La diferència fonamental entre Miquel de Palol i els autors hermètics que exciten la hipòfisi de crítics criptògrafs com Paul Maxim és que Palol, malgrat ell mateix, no sembla impulsat per cap finalitat mística ni filosòfica. Es manté en el reialme de la retòrica. Elabora amb fruïció màquines literàries i posa al descobert alguns dels mecanismes que les regeixen, de manera que les seves màquines esdevenen sinceres, més a prop de l'univers dentat de la rellotgeria que no pas del circuit integrat electrònic".

Doncs això.

A. Munné-Jordà

NOTA: Podeu veure més grans les imatges d'aquest article clicant-hi al damunt.