|
BUTLLETÍ ELECTRÒNIC |
|
EDITORIAL
|
"A Anglaterra tornen a estar de moda les fantasies cosmològiques derivades de Verne. La publicació del llibre de Wells Star-begotten (Chato and Windus) coincidia amb la d'una novel·la d'Olaf Stapledon que duu un títol semblant: Star Maker. Stapledon havia donat una primera mostra de la seva vívida imaginació en un altre llibre de tema còsmic: Last and First Men, molt més 'localista' que la seva última novel·la, ja que només es referia a l'home i al sistema solar, mentre que Star Maker tracta d'una guerra universal interplanetària."Qui escriu amb aquesta soltesa sobre Wells i Stapledon no és cap jove afeccionat col·laborador d'algun fanzín de ciència-ficció, sinó tot un senyor Marià Manent de quaranta anys, i ho fa en una publicació tan seriosa com la "Revista de Catalunya" de Rovira i Virgili (al número 82, el gener de 1938).Qualsevol que faci un cop d'ull a les publicacions d'abans de la guerra (com ha fet sistemàticament Sebastià Roig) troba que els grans coneixedors de la literatura catalana, com el poeta Manent mateix, o Carner o Tasis, també estaven al dia de la literatura fantàstica internacional. I, anant a tornajornals, els peoners de la nostra ciència-ficció, com Pujulà, Parés o Francès, eren també bons coneixedors de la literatura catalana general.Ara, des de l'àmbit dels seguidors de la ciència-ficció, el nostre, alguna vegada ens hem queixat que els nostres entesos en literatura catalana no s'interessen pel gènere. I és ben possible que tinguem raó. Però just en aquest butlletí Eloi Puig, en analitzar la participació al premi Ictineu, conclou que les dades fan pensar que el lector català de ciència-ficció "coneix més les obres traduïdes al català que no pas les escrites pròpiament en la nostra llengua".Perduda doncs aquella fluïdesa del primer terç del segle XX, els catalans lectors de ciència-ficció no s'interessen, o no prou, per la literatura catalana, de la mateixa manera que les forces dominants de la literatura catalana no s'interessen, o s'hi interessen poc, per la ciència-ficció.Aquest
joc de compartiments estancs no beneficia ningú. Perquè
pensem que no ens el podem permetre, aquest butlletí, amb tota
la humilitat però sense cap ambigüitat, està a la
disposició de tots els que vulguin fer passos per trencar barreres
limitadores, com els fan per exemple els organitzadors del premi Ictineu.
|
|
CRÒNICA
|
|
PREMIS ICTINEU Els Premis Ictineu ja recorren la recta final. El passat 30 de setembre es va tancar la primera fase de la votació, en què tothom que ho desitgés podia proposar fins a 5 candidats a obtenir el premi per cada categoria. El dia 1 de novembre conclourà la segona fase de la votació. Finalment, els premis es lliuraran el 28 de novembre a les 12 del migdia a la Biblioteca Central Tecla Sala de l'Hospitalet de Llobregat (Av. Tarradellas, 44).
|
|
LLIBRES
|
|
de
Toni Soler Toni Soler (Figueres, 1965), tot i que és més conegut per la faceta de professional de la ràdio i la televisió, el 1994 ja havia publicat una novel·la, Pretèrit imperfecte, en què utilitzava la ciència-ficció per a alterar la història, amb diversos viatges al passat, a partir de voler impedir inicialment l'assassinat de Cèsar, sense preveure els canvis successius que això havia de provocar en la història, fins i tot la familiar del protagonista.Ara, amb L'última carta de Companys, utilitza el mateix recurs, però aplicat a un sol cas i amb un tractament més decididament de gènere. Així, hi ha una explicació sobre els ordinadors quàntics i la possibilitat de viatjar a universos paral·lels, amb una referència explícita a Rescat en el temps de Michel Crichton, i una màquina del temps anomenada Harlan I, en homenatge a Asimov i l'agent Andrew Harlan de La fi de l'eternitat. A la novel·la, l'any 2015 l'ambiciosa vicepresidenta de la Generalitat de Catalunya, Mar Ballesta, fa venir un brillant cervell de la Nasa, el terrassenc Joaquim Blat, que investigava sobre la natura del temps, i li fa desplegar el projecte secret de la màquina que permetrà enviar al passat l'agent Martí Llaneras per rescatar el president Companys i portar-lo al present sa i estalvi. El pla es complica ja d'entrada, i a més té uns objectius que no són solament el cop d'efecte polític.No és solament una novel·la de política-ficció, sinó que l'element de ciència-ficció hi està tractat amb prou respecte. Si subjectivament n'hem de dir algun defecte, a més del retard amb què s'"humanitza" el president rescatat (en un programa de televisió) i un aire general de no haver estat prou "sedimentat" el text, parlaríem d'una aparent precipitació en l'edició, amb algunes inadvertències fàcilment esmenables en desitjables reedicions: un marroquí que a la pàgina següent és algerià, un sergent que al paràgraf següent és comandant, un valencià que dins el mateix paràgraf barreja aleatòriament "seues" i "seves"..., petits detalls que no desmereixen una obra recomanable, ben travada i ben documentada.Ni
que sigui com un afegitó final, esmentem que dins aquest camp
de la història i el viatge pel temps Núria Casado i Gual
ha publicat la peça teatral musical MusiCat ("Teatre
de butxaca", 33, Pagès editors, Lleida, abril 2009), adreçada
al públic infantil, que permet "viatjar plegats en el temps"
(sense tecnologia) resseguint la història de Catalunya des dels
ibers i el grecs fins a la restauració de la Generalitat.
|
L'última
carta de Companys|
*****
|
|
de
Pere Calders Després que en poc temps han anat sortint tres novel·les inacabades de Pere Calders (1912-1994), rescatades d'entre els papers del seu arxiu, i que, per més que crítics i editors ho volguessin dissimular, deixaven insatisfets els lectors, ara La Magrana ha reeditat la que Joan Triadú va qualificar de "la novel·la més pura del més pur Calders".Calders va escriure Ronda naval sota la boira a la darreria dels anys cinquanta, encara a l'exili mexicà, però no es va poder editar fins al 1966. Eren temps dolents per a la narrativa fantàstica (pensem en Un deliri de mar de Miquel i Vergés, escrita també a l'exili el 1954 però no publicada fins al 2005, en edició de Víctor Martínez-Gil; en la incomprensió que va rebre El martell de Jordi Sarsanedas el 1956, o en algunes obres de Pedrolo de l'època); eren temps sotmesos al dictat del realisme social.Ronda naval sota la boira narra l'epopeia del "Panoràmic", un vaixell de càrrega i passatgers que experimenta un nou sistema de propulsió amb aplicacions a la marina de guerra. Sigui per accident o sigui per l'acció d'un espia, el sistema propulsor falla enmig de l'Atlàntic, un altre desperfecte mecànic hi provoca una via d'aigua, i a més el vaixell queda sotmès a dos fenòmens naturals estranys: la boira persistent que l'embolcalla i un fort corrent marítim circular que, amb els motors inutilitzats, l'empeny a girar seguint sempre la mateixa circumferència en una ronda incabable. I tot sota el fil continu de l'obsessió del capità per formar amb els passatgers una orquestra que, seguint el model implícit del "Titànic", al moment del naufragi toqui l'himne de la companyia mentre el vaixell s'enfonsa.El plantejament fantàstic, o si més no transgressor del realisme, no és l'únic "pecat" de l'obra. Pel que fa a la forma, Calders la inscriu en allò que Sartre va qualificar d'antinovel·la, i per tant trenca el pacte de la novel·la burgesa pel qual autor i lector tenen cadascú el seu lloc i la seva comesa. Aquí, després de cada capítol, Calders mateix hi intervé amb "escolis", "addendes", "comentaris" o "extensions" que amplien, esmenen o matisen allò que hem llegit anteriorment, en una introducció de les formes experimentals que es faran corrents a la narrativa catalana dels anys setanta.Reprenent
el comentari de Joan Triadú que citàvem al principi, Ronda
naval sota la boira és "una obra consumada de l'humorisme
català" i "la plenitud com a escriptor" de Pere
Calders.
|
Ronda
naval sota la boira|
*****
|
|
de
Manuel de pedrolo Jordi Coca, un dels millors coneixedors de l'obra literària de Manuel de Pedrolo (1918-1990), n'ha fet una tria dels contes i narracions que resulta alhora una magnífica introducció a la literatura de l'autor. Com diu Coca a l'imprescindible i didàctic pròleg, "el conjunt d'aquests contes i narracions breus [es refereix als escrits de 1938 a 1956, l'etapa més fecunda de producció de contes pedrolians] conté en bona manera 'tot' allò que l'autor desenvoluparà més endavant en les novel·les". Així, doncs, aquest llibre, alhora que una bona introducció a la lectura dels contes de Pedrolo, és també una bona introducció a "tot" l'univers de l'autor.Dels vint-i-vuit contes, com a mínim setze els podríem incloure dins una tria de la literatura de ciència-ficció o fantàstica de Pedrolo. Per tant, tant com una introducció a tota l'obra de Pedrolo, també recomanem el volum com una introducció a la seva ciència-ficció.Del
llibre El premi literari i més coses, el primer llibre
de prosa que Pedrolo va publicar, el 1953, hi ha el conte "Transformació
de la ciutat", datat el 1947, i que per tant, si no en trobem cap
altre, és el primer conte de ciència-ficció de
la represa després de la guerra, amb un personatge que té
el poder de canviar la realitat física a partir de canviar la
situació dels carrers i edificis representats en un mapa, amb
una escena que n'anticipa una altra del magnífic film d'Alex
Proyas Dark City, de 1998. També del mateix llibre, "El
bosc", datat el 1951, tracta d'un bosc amb uns arbres que es nodreixen
de sang de donzelles de la ciutat, que podríem classificar dins
la categoria d'allò que Ursula K. Le Guin vint anys més
endavant anomenarà "psicomites". Del llibre El temps
a les venes, datat 1953-1954 però publicat vint anys després,
"Dèdal", situat en un laberint que gradualment esdevé
un no-lloc que podria anticipar la novel·la Introducció
a l'ombra, que Pedrolo va escriure el 1956, i "L'escala",
també situada en un espai irreal potser més enllà
del temps vital, dins una casa que podria ser una variant de l'hotel
de la seva novel·la Mister Chase, podeu sortir, també
de 1953. Del llibre Un món per a tothom, datat el 1954
i publicat el 1956, "Temps simultanis", amb cinc històries
simultànies de diferents gèneres, una de les quals de
fantasmes o de realitats alternatives. Del llibre Cinc cordes,
datat el 1954 i publicat vint anys després, un altre diguem-ne
psicomite, "Estructures", que fa parlar les veus més
primitives des de l'inici de l'hominització, encara que desemboca
brutalment en una realitat ben contemporània. Del llibre International
Setting, de 1955 però tampoc no publicat fins al 1974, "L'origen
de les coses", amb la història d'un autobús d'excursionistes
que es perd i, impossibilitats de tornar a trobar el camí, funden
una nova ciutat, i "Weiss per la finestra", un inquietant
relat de desdoblament a la ratlla de la mort. Del recull Crèdits
humans, datat l'estiu de 1956 i publicat l'any següent, tenim
"L'altre", una inversió del tema del doble; "Les
solucions finals", amb uns cavallets de fira que inicien una cursa
desbocada que ho engoleix tot; "Les civilitzacions són mortals",
amb una ciutat d'on desapareixen els carrers, en una mena de variant
de la idea de "Transformació de la ciutat"; "La
terra promesa", amb una realitat paral·lela situada en un
no-lloc rere un envà, també en una certa variació
de la novel·la Introducció a l'ombra, del mateix
any, o "Liquidació", relat d'un home acorralat per
una presència desconeguda que es podria posar al costat dels
contes de bogeria i obsessió de Guy de Maupassant, singularment
"L'Horlà". De Trajecte final, un recull explícitament
de ciència-ficció escrit el 1974 i publicat el 1975, tenim
"Urn, de Djln", amb un extraterrestre fugitiu que té
plasticitat molecular, i "El regressiu", amb alguns ancians
que experimenten un rejoveniment, en un món superpoblat. I del
volum Patologies diversament obscures, datat 1981-1985 i publicat
el 1986, "La doble plaça de les donzelles", amb un
edifici que alguns veuen i altres no, potser perquè transgredeix
el temps.
|
Vint-i-vuit
contes |
*****
|
 L'hoste
de
Stephenie Meyer
|
|
CINEMA
|
Moon és el debut a la direcció de Duncan Jones, fill de David Bowie. El film està protagonitzat per Sam Rockwell i s'inicia en un format de reportatge que s'abandona poc després de començar: la humanitat, quan ha esgotat les fonts energètiques i degradat fins al límit el medi natural del planeta, troba recursos energètics a l'exterior. L'Heli-3, relativament abundant a l'espai, ha canviat el món. Una empresa privada ha instal·lat una base d'explotació minera (Sarang) d'Heli-3 a la cara oculta de la Lluna, que subministra a la humanitat prou energia per a continuar degradant la Terra. Sarang és controlada, amb l'ajut de les màquines, per un únic astronauta miner (Sam Bell), que ha de ser substituït després de romandre tres anys a la base.Lluny de fer una crítica ambientalista, la pel·lícula se centra en conceptes menys socials de la naturalesa humana. Sense gairebé efectes especials (llevat dels que simulen el paisatge lunar), l'obra no estalvia recursos tecnocientífics per explorar la identitat i la consciència: clonació, records implantats, intel·ligència artificial i mort (caducitat) programada.Hi ha, com a mínim, una escena que recorda extraordinàriament Solaris (més el film de Tarkovski, 1972, que la novel·la de Lem). També hi és present l'eix argumental del film La isla (Bay, 2005) i el context i la relació entre Sam (l'astronauta miner) i el robot GERTY (a la versió original amb la veu de Kevin Spacey, i, curiosament, la màquina més bruta i atrotinada de tota la base lunar) fa pensar en 2001: una odissea de l'espai de Kubrick (1968), basat en un conte de Clarke.Moon es va endur quatre guardons al darrer Festival de Sitges i té l'essència i l'ambientació pròpia de les pel·lícules clàssiques de ciència-ficció. La banda sonora (Clint Mansell) genera un clima inquietant que gravita al voltant de la solitud humana, l'element que millor impregna la primera part de la pel·lícula. La relació amb el robot pal·lia, en part, aquesta solitud. I és aquesta interacció entre l'humà i la màquina la que condueix cap a un desenllaç en què es planteja un dilema que es resol d'una manera poc previsible, però amb coherència amb les lleis asimovianes de la robòtica..., o tal vegada gràcies a l'existència d'una mutació (o xip) sentimental que posseeix el robot.Jordi
de Manuel |
|
|
CÒMIC
|
En un butlletí dedicat a la ciència-ficció potser el que caldria seria parlar de Los ojos de piedra, el primer volum de la sèrie "Tierras de sombra", un àlbum de 152 pàgines que, amb guió de Christophe Gibelin i dibuixos de Benoit Springer, és una de les novetats que ens presenta Planeta De Agostini al raonable preu de 14,95 euros.Els problemes, però, que em porten a citar-lo per a coneixement dels lectors i no parlar-ne més a fons són dos. El primer és que es tracta d'aquell tipus de ciència-ficció, l'anomenat Heroic-Fantasy per uns o Swords and Sorcery per d'altres, que a mi, personalment, no m'atrau gens. "Tierras de sombra" (la sèrie completa, apareguda a França el gener l'any 1996, consta de tres àlbums) narra unes aventures que tenen lloc en el marc de la típica guerra entre un petit regne i un gran imperi. Fins aquí, res de nou. Els autors, però, la barregen amb els elements fantàstics propis del subgènere sense que hi falti l'humor. Un lladre, assassí i saquejador de cadàvers acompanyat d'un monstre devorador d'homes es topen amb un bruixa que va repartint maleficis arreu on va. Cal seguir?Potser, però, la informació als lectors hauria de passar per damunt del meus gustos personals i així analitzar més a fons aquesta obra, que no deixa de ser una de les possibles lectures de ciència-ficció molt valorada i apreciada per la gent més jove que s'acosta al gènere.
|
Aquí,
però, apareix el segon problema. Justament al costat del primer
àlbum que he comentat, surt l'anunci d'una segona novetat. No
és pas de ciència-ficció i fins i tot molts diran
que és per a nens o nois. D'acord, però és una
obra mestra del còmic que mereix ser coneguda i reconeguda.|
TECNOCIÈNCIA
EN FICCIÓ
|
|
||||||||||
|
JOCS
|
|
Theatre Europe (Ordinadors
Clàssics, 1985) Si un joc comença amb els acords de "Give peace a chance" (Dóna una oportunitat a la pau), de quin tipus de joc parlem?Doncs parlem de "Theatre Europe", el millor joc que s'ha fet mai sobre un dels escenaris possibles de començament de la tercera guerra mundial: la invasió d'Europa Occidental pel Pacte de Varsòvia.Posem-nos en situació: any 1985, encara tenim la guerra freda suspesa damunt el cap. Imagina't que tens l'oportunitat de comandar les forces de l'OTAN a Europa, per frenar una possible invasió del perill roig, o les forces del Pacte de Varsòvia, per alliberar el vell continent del capitalisme imperialista. Qui escolliries? En aquell moment era un escenari de ciència-ficció (bé, millor dit, de política-ficció).Després d'escollir qui comandaràs, has d'escollir la dificultat del joc (tres nivells).L'última elecció és si vols escenes d'acció (en què portaràs un punt de mira per a disparar contra unitats de l'enemic). És recomanable dir que no, ja que no aporten res al joc i el fan més lent.El joc comença quan apareix un mapa detallat d'Europa amb la Rússia Occidental. El mapa mostra les serralades, capitals, fronteres, i totes les forces armades d'ambdues parts.La seqüència bàsica del joc és molt senzilla: fase 1, moure les unitats; fase 2, atacar, i fase 3, donar subministraments a les teves forces. Cada unitat té el seu nom, i tres característiques bàsiques: ARM (la força en combat de la unitat), AIR (les unitats aèries que li donen suport) i SUP (els subministraments per a fer-la funcionar).Quan s'ha acabat una fase completa del teu exèrcit, l'enemic farà el mateix.
|
En
acabar la fase de l'enemic, passarem a una pantalla en què podràs
decidir com ataca la teva força aèria, en set opcions:
aconseguir la superioritat, preparar atacs especials, atacar les línies
de subministrament enemigues...|
OPINIÓ
|
|
|
RELAT
|
Rafel Vallès i Roderich és un pseudònim col·lectiu que es van empescar els redactors de la revista "Joventut". Potser l'inventor, o si més no un que el va fer servir força, va ser Frederic Pujulà i Vallès (1877-1963), escriptor, esperantista, combatent a la primera guerra mundial i un dels personatges més inquiets del Modernisme. És l'autor de la primera novel·la catalana que s'aproxima a la naixent ciència-ficció: Homes artificials (1912), un capítol de la qual ja havia publicat en forma de conte a "Joventut". En tot cas, amb la signatura de Rafel Vallès i Roderich, al número 284 de la revista, el 20 de juliol de 1905, va aparèixer aquest relat, possiblement de Pujulà, i que no sabem que hagi estat reeditat mai més.Inútilment he lluitat dies i dies per esvanir l'obsessió tremenda, per allunyar la greu tristor que em corprengué després de la conversa extensa i malenconiosa que vaig sostenir amb el meu amic John Puck, savi anglès que accidentalment fa dos anys que es troba a Barcelona. Però a la fi ha triomfat la meva serenitat natural, ajudada de la reflexió, i tranquil·lament, reflexivament, puc explicar l'objecte de les meves preocupacions, desitjant no contagiar-ne a ningú. M'explicaré, doncs.El meu amic Puck és un savi eminent i desconegut, com totes les eminències legítimes i autèntiques. Els seus estudis preferents han estat les ciències negades: la quiromància, la nigromància, l'ocultisme... A ell li parla clar la brillantor de les estrelles amb cua; els eclipsis de sol i els dies núvols, per a ell no tenen secrets. No desdenya, amb tot, els coneixements que es deriven de les ciències experimentals, i la preciosa facultat de doble vista, que posseeix des de petit, li permet treure dels fets més insignificants les més transcendentals conseqüències. És un savi, en fi, digne per tots els conceptes de canviar amb mi impressions i idees.Cada dia, en havent dinat, ens trobem al cafè de la cantonada, i em comunica les seves impressions del dia i les dades noves que ha recollit per reforçar les seves tesis.Amb els dos anys que ha viscut entre nosaltres ha estudiat a fons la vida de Barcelona, i d'inducció en inducció ha arribat a afirmar que aquesta urbs meravellosa, que és avui dia l'admiració del món i digna rival de Londres, està destinada a desaparèixer.Fa pocs dies, després d'haver-me presentat al seu estimat amic i condeixeble Lord Beresford, que ens obsequià amb un esmorzar íntim a bord del "Kulwark", va comunicar-me la seva trista profecia. Persistint en els nostres hàbits adquirits, en posar altre cop peu a terra ens encaminàrem a prendre el cafetó de consuetud, no tan saborós, però sí més familiar que el moka riquíssim que ens havia fet paladejar l'almirall anglès, amb qui he contret amistat ferma i de qui em declaro entusiasta admirador tant en el terreny científic, com en el marítim, com en el gastronòmic, com en el patriòtic.I heus aquí que, tot prenent el modest suc de castanyes torrades, el meu honorable amic John Puck es va esplaiar. Havia consultat les estrelles amb cua, havia combinat de mil maneres els signes cabalístics, havia reunit durant dos anys dades i observacions que no deixaven lloc a cap dubte. En sentir-li afirmar rodonament que Barcelona estava destinada a despoblar-se en el termini precís de cinc o sis quinquennis, em vaig quedar anorreat, i una llàgrima perlejà vergonyant, rossolant cara avall, per la meva galta esquerra...I l'admirable era que podia precisar fets dels que succeirien contribuint al decandiment i la despoblació de la ciutat, i citava detalls interessantíssims i ho explicava talment ja ho hagués vist.Procuraré aproximadament transcriure les seves paraules:"Sí, amic Vallès: sento ferir els vostres més delicats sentiments patriòtics, però us asseguro que tindreu amargats els darrers anys de vida, veient com té efecte la decadència d'aquesta civilitzada ciutat que, paral·lelament al catúfol d'una sínia, ha arribat a l'apogeu i no li queda més remei, seguint la llei eterna que marca la roda de la Fortuna, que davallar abocant l'aigua que l'emplenava i que anirà a fecundar terres veïnes."Tres causes principals són ja origen del decandiment: la gran immigració d'anafabets, la patumància de la burgesia indígena i la trastienda dels castellans que us governen. Altres causes secundàries aniran ajudant a l'anorreament general, i multiplicant-se i apuntalant-se mútuament, reduiran la ciutat superba a una extensió inversemblant de ruïnes abandonades. Augmentant la població amb tots els morts de gana de terres forasteres, va creixent la proporció de la incultura, i el burgès cada dia creu més que el qui té diners posseeix la vertadera saviesa. Els intel·lectuals, en trobar-se desterrats a la seva pròpia terra, glaçats entre dues indiferències, emigraran a ciutats més cultes. Comencen ja a desfilar els còmics, segueixen els pintors i escultors, els escriptors s'atiparan de no ser llegits i escriuran en esperanto, dirigint-se així a la humanitat sencera... L'art dramàtic i musical quedarà reduït al Paralelo, la literatura a Llotja, la pintura a can Rovira... A Castella cada dia seran més aptes a suavitzar catalans, i amb contribucions feixugues, amb tractats avantatjosos per als estrangers, amb la moneda sense sanejar, destruiran el comerç i la indústria."Un grup de patriotes irreductibles, capitanejats per en Peius Gener i seguits per un estol de marxants d'esperit emprenedor, en veure que l'extremat personalisme català impedeix desprendre's de la tutela castellana, se n'aniran a una illa de l'Austràlia a fundar la Nova Cathalonia."La insalubritat de la ciutat augmentarà de dia en dia, el tifus i la pesta bubònica, la tisi i les febres de Barcelona delmaran la població. Per por de les bombes àcrates emigraran tots els porucs. Els trons, petards i correcames que acostuma a tirar la quitxalla, junt amb els pianos de maneta, faran emigrar els neurastènics. La neurastènia atacarà fins les criatures. Per afrontar certs mals s'afixaran a les cantonades ordres governatives per l'estil d'aquesta: 'Se prohibe terminantemente ser tísico', i, naturalment, els tísics emigraran a països més hospitalaris. Als tramvies s'hi posaran lletreros que diran: 'Por razones de higiene y mutua conveniencia se prohibe subir con ropas sucias.' Un municipal farà parar el tramvia a cada cantonada per fer baixar qui porti llànties a la roba, i amb aquesta disposició s'aconseguirà que també emigrin, despitats, els pocs artistes, músics i poetes que per mandra o per manca de fondos no s'havien mogut de la ciutat."El pauperisme creixerà tant, que tres quartes parts de la població estaran habitades per mendicaires. I és molt possible que en veure com serà de molestós per a la minoria el fet que la gran majoria l'assetgi contínuament demanant un centimet per l'amor de Déu, es decideixi el senyor governador a dictar un ban que digui: 'Queda prohibida terminantemente la mendicidad.' I aquell dia, adéu Barcelona! El poble, sense ingressos, no consumirà; fugiran els pobres de la ciutat com de la pesta, i els casals quedaran abandonats, i les vies, desertes. Només quedaran habitats el palau del senyor governador i les oficines on es cobren les contibucions i es despatxen les cèdules."Si tot això succeeix, si míster Puck encerta en la seva trista profecia, cosa que és de creure, ja que els símptomes actuals tots són evidentment precursors del desastre, jo em pregunto: Quin serà el deure de tot barceloní de bona llei? No sé si entre els altres n'hi deu haver gaires de la meva manera de pensar. Jo he temut, jo he dubtat com a menestral senzill i com a bon pare de família: però hi ha en mi un altre jo, que es manifesta per les grans resolucions davant dels conflictes excepcionals. Jo crec en l'heroisme: jo em quedo! Que emigrin els covards. Jo, rodejat de ruïnes i de mendicaires, jo sacerdot modest però fervent de la ciència positiva, jo bon català, jo fort, jo vital, em veig amb cor, ajudat dels meus, de la meva filla i dels seus plançons, de ser la soca mare de la qual ixin les brancalades gerdes que han de renovar el gran bosc destruït i estendre's ça i enllà i escampar llavors i gèrmens... Jo em sento capaç de constituir-me en pedra fonamental d'una ciutat nova!Rafel
Vallès i Roderich
|
|
Recordeu
que el número 20, corresponent a gener-febrer, estarà a la xarxa a començament
de gener.
|