BUTLLETÍ ELECTRÒNIC
DE LA
SOCIETAT CATALANA DE CIÈNCIA-FICCIÓ I FANTASIA
Setembre - Octubre 2009. Número 18

Si disposéssim d'una màquina del temps podríem retrocedir a l'11 d'octubre de 1997 per veure (i viure) el naixement de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia a Vilanova i la Geltrú. La SCCFF es va fundar amb l'objectiu prioritari de "normalitzar la ciència-ficció en l'àmbit de la llengua catalana i normalitzar la llengua catalana en l'àmbit de la ciència-ficció". Gairebé dotze anys després cal reconèixer que aquesta normalització és lluny d'aconseguir-se, potser perquè els canvis culturals són fenòmens lents i intangibles.

És una evidència, però, que el món canvia i que també ho fan els interessos de cada persona. La SCCFF d'ara és diferent de la de fa dotze anys; alguns dels membres fundadors no hi són o bé hi mantenen una presència testimonial, per bé que d'altres continuen actius. Hi ha hagut noves iniciatives: la refundació del Butlletí en format electrònic; unes segones Jornades a Vilanova (deu anys després de les primeres); o la creació d'un Bloc i un Fotobloc. S’ha mantingut la col·laboració amb el premi Pedrolo de Mataró. Cal aplaudir iniciatives recents, independents, però emparentades amb la SCCFF: les Ter-Cat, la creació del fanzín "Catarsi" o la del premi Ictineu. També la llista de correu, vertader sistema circulatori de la SCCFF (actualment amb 90 membres inscrits), ha crescut i s'ha mantingut activa al llarg d'aquests anys. S'originà el 1998 i actualment acumula prop de 10.000 missatges.

El Butlletí es publicà en paper fins a 1999. Set anys després, amb la "segona fundació" de la SCCFF, s'inicià l'edició electrònica. El que el lector ara té just davant, al monitor, és el número 18. Una majoria d'edat que correspon a tres anys de vida d'aquesta publicació bimestral. Per això l'article de Crònica d'aquest número fa balanç quantitatiu dels continguts de les diferents seccions (els títols de la renglera vertical que teniu just a l'esquerra). El Butlletí, que es tanca sempre amb un conte, excepcionalment, i com a celebració de la majoria d'edat, conclou aquest número amb un relat col·lectiu escrit pels membres de la llista de la SCCFF que hi han volgut participar; entre el 9 i el 24 de juliol de 2009, en 53 missatges a la llista, s'han aportat textos, comentaris i opinions que han donat com a resultat el relat que trobareu al final d'aquest butlletí.

Seria bo poder tornar a muntar a la màquina del temps per veure (i viure), per exemple d'aquí a dotze anys, quin serà l'estat de salut de la SCCFF (i del Butlletí que ara llegim), i comprovar, sobretot, si l'objectiu prioritari de la SCCFF s'ha aconseguit.

Jordi de Manuel

Quatre números sobre els 18 butlletins

Un cop assolida la majoria d'edat d'aquest Butlletí electrònic, si més no en la quantitat de números publicats, és un bon moment per a fer una anàlisi de les seccions i un recompte dels continguts publicats (inclosos els d'aquest número).

Des del començament, aquesta publicació digital s'ha estructurat en diverses seccions (Portada, Notícies, Crònica, Llibres, Cinema, Teatre, Còmic, Tecnociència en ficció, Jocs, Opinió i Relat). Mentre que la major part d'aquestes seccions s'han mantingut inalterables, algunes han evolucionat al llarg del temps. Així, la secció Notícies (que recollia informacions sobre exposicions, jornades, festivals, convocatòries o resolucions de premis, conferències, taules rodones i obituaris, recollits en la subsecció Comiat: han mort grans autors de ciència-ficció en aquests tres anys) va extingir-se a partir del número 12, ja que la bimestralitat de la publicació convertia algunes notícies en notes obsoletes, mancades d'actualitat. En el seu lloc va adquirir més rellevància l'apartat Crònica, un calaix de sastre on, entre altres coses, s'expliquen les notícies quan s'han convertit en esdeveniments. La desaparició d'aquella secció va coincidir amb la creació d'una de nova: Tecnociència en ficció (des de l'inici a càrrec de Jordi Font-Agustí).

La taula de sota recull la quantitat de diferents obres ressenyades i/o criticades en algunes seccions del butlletí en aquests primers 18 números:

Salta a la vista que Llibres és la secció amb més musculatura, fonamentalment gràcies a la voracitat (i capacitat) lectora d'Antoni Munné-Jordà (amj), que ha signat una bona part de les col·laboracions. També destaca la constància de la secció Còmics, de la qual s'ha encarregat Toni Segarra (que ha entomat també les tasques d'edició). Més intermitència ha tingut, en canvi, la secció Jocs, que ha anat a càrrec d'Isidor Bernabé, en la qual s'han comentat sis jocs d'ordinador relacionats amb la ciència-ficció i la fantasia.

Tornant als llibres, una anàlisi de les obres comentades posa de manifest que a la literatura catalana la ciència-ficció és més present del que sembla:

Pel que fa als gèneres literaris, la novel·la ha predominat entre les obres ressenyades (dues de cada tres), però també abunden els contes i els reculls de relats (gairebé una quarta part):

Col·laboracions externes puntuals, dues entrevistes (una a la secció de Llibres i una altra a la de Còmic) i un relat col·lectiu (justament en aquest número) són algunes de les peculiaritats que s'han donat en aquests primers divuit butlletins digitals.

Cadascun s'ha iniciat sempre amb un article editorial que fa de portada, on s'han abocat opinions o reflexions sobre temes generals relacionats amb la ciència-ficció. Tampoc no ha faltat mai el relat, l'element més original i creatiu d'aquesta publicació electrònica, en què la participació ha estat més variada que en cap altra secció.

El Butlletí és potser l'eina de difusió i divulgació més potent de què disposa la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia. Es pot consultar des de tot el món (si més no des de qualsevol indret on arribi la xarxa i es disposi d'un ordinador) i està obert a tothom que hi vulgui col·laborar. Cada dos mesos arriba puntualment a unes 300 adreces de correu electrònic i a la llista de la SCCFF. Durant aquests tres anys ha rebut prop de 20.000 visites. La seva continuïtat, com la de tantes altres coses d'aquest món, és incerta, i depèn fonamentalment de la voluntat de participació de qui hi desitgi col·laborar.

Jordi de Manuel

Pirènia, el país que mai no va existir

de Pere Morey
"Lo Marraco", 216, Pagès editors, Lleida, maig 2009.

El setembre de 1214 els croats francesos comandats per Simó IV de Montfort estaven assetjats dins la vila de Muret, a Occitània, per les tropes catalanooccitanes comandades pel rei Pere I, dit el Catòlic, del casal de Barcelona, que hi havia acudit en suport dels occitans. En una acció que mai no s'ha pogut explicar satisfactòriament, els francesos van sortir a l'encontre dels catalanooccitans i van matar el rei Pere, fet que va provocar el desconcert de les tropes catalanes, que van ser víctima d'una terrible matança. El resultat de tot plegat va ser la fi de la influència catalana a Occitània, l'extermini dels càtars i l'ocupació de la nació occitana pels francesos, que la van anihilar. El fet que Pere III el Cerimoniós, a la seva Crònica, referint-se a Pere I digués que "per sa follia fou mort a Morell" ha donat peu a tota mena d'interpretacions.

Pere Morey (Palma, 1941), autor de força novel·les d'interpretació històrica, explica que va concebre Pirènia l'any 1967, quan en una conferència l'orador va dir, citant Ferran Soldevila: "La història d'Europa hauria estat diferent si el rei Pere hagués guanyat la batalla de Muret." A partir d'especular sobre aquesta alternativa, Morey ha anat bastint el mite de Pirènia, que fa arrencar de la llegenda clàssica dels amors d'Hèracles i Pirene, també glossats per Verdaguer a L'Atlàntida, amb novel·les com Pedres que suren (1984), Al començament fou el foc (1995), La metgessa càtara (2002) o aquesta Pirènia, que arrenca l'any 1213 i arriba fins al 2042.

Pirènia és una ucronia, a partir de la hipòtesi que Pere I hagués vençut a Muret (l'autor mateix hi parla de realitat alternativa, i hi introdueix el joc literari d'imaginar, dins aquesta realitat altra, un autor, Perot Yerom, anagrama de Morey, que hauria escrit una història alternativa en què "Occitània hauria caigut en poder de França" i "amb l'idioma dels trobadors relegat a la categoria d'un patois menyspreat"). També és una utopia, amb la descripció detallada de la ideal societat imaginada: la tolerància religiosa, la fiscalitat progressiva, l'ensenyament i la sanitat per a tothom ja al segle XIII, el desarmament i el rebuig de la violència, etc. També és una novel·la de fantasia, amb la presència de la fetillera Pirena (producte de la mítica Pirene), amant de Pere I, a la batalla de Muret i a l'arrencada del nou ordre implantat per Jaume I. També és una novel·la de sectes secretes, amb la institució dels ussaïtes, ocupats a fer que constantment hi hagi noves generacions de Peres i Pirenes, una mena d'agents secrets (o no tant) encarregats de dur a bon terme la missió. I una novel·la de ciència-ficció tecnològica, amb els diversos ginys creats per Ramon Llull o Leonardo da Vinci. I una novel·la d'aventures, i una novel·la didàctica, i una novel·la amb moltes aclucades d'ull pels anacronismes o les referències...

L'estructura en capítols breus de flaixos temporals, ben sovint autoconclusius, pot facilitar-ne la lectura a un públic determinat, possiblement aquell a què més directament s'adreça l'autor, però alhora li resta un nervi narratiu que mantingués més tibant la tensió de cap a cap de l'obra.

AMJ

Eròtica Mix

de Pep Blay
Rosa dels Vents, Barcelona, març 2009.

Pep Blay (Tarragona, 1966), periodista musical habitual a l'"Avui" i a "Enderrock", l'any 2004 va publicar a la mateixa editorial Rosa dels Vents la novel·la Vampiria Sound, que resseguia vint-i-vuit nits de concerts de rock, reals, en cadascuna de les quals es produïa un assassinat ritual (degollació amb un cedé i arrencada de les cordes vocals) que el protagonista atribuïa a un vampir; dins la seva investigació, repassava la tradició literària vampírica, Perucho i Onofre de Dip inclosos, per al final quedar en l'ambigüitat de la possibilitat que tot plegat fos producte d'una obsessió pel corrent anomenat gòtic.

Eròtica Mix s'inicia amb el conte "Tuijosomsexe.com" amb un plantejament semblant, una història des del punt de vista subjectiu, ara aplicat a la realitat virtual i la seva incidència en la realitat física, en un cert acostament al ciberpunk. Així, al festival musical Primavera Sound, mentre el protagonista consulta la pàgina web d'una cantant seductora i queda captivat per la seva imatge, la noia es corporitza al seu costat, inicien una conversa precisament comentant el mite sexual dels vampirs, tenen una relació eròtica als vàters del festival, i s'aniran trobant successivament en diversos festivals musicals reals, sempre culminant una relació eròtica, fins a arribar a un desenllaç que farà dubtar de la realitat física, potser vençuda per la virtual.

Els altres tres contes del volum segueixen també l'enunciat del subtítol, "quatre històries de sexe i música", amb una relació bàsicament epistolar (cartes, missatges electrònics i sms) entre un músic i una admiradora, una paròdia de relat detectivesc entorn del número set i la cançó "Seven" de David Bowie, i un solitari afeccionat a la música que s'inventa una personalitat virtual per trobar companyia.

Una incògnita que queda després de llegir el llibre és que a la nota final se'ns diu que ha estat fet a partir de la secció "Sexe, Blay & Rock'n'roll" de la revista "Enderrock", però als crèdits consta Esdres Jaruchik Naveiras per la traducció.

Alhora que publicava Eròtica Mix, Pep Blay també ha tret, a Montena/Mondadori, la novel·la juvenil de fantasia Gotholàndia, que també combina la realitat física i la virtual, amb un nen que entra dins un joc de rol on es desplega el món llegendari català, i el nen, que no llegia mai, s'ha de posar al dia dels llibres que té el seu oncle, el qual per ajudar-lo també ha d'entrar en l'àmbit dels jocs virtuals.

El bala perduda

de Kurt Vonnegut
Tr. de Pepa Rosiñol i Pautas
"Biblioteca global", 6, Editorial Fonoll, Juneda, maig 2009.

Kurt Vonnegut (1922-2007) és un dels escriptors més originals i amb una manera de fer més marcada, no solament de l'àmbit de la ciència-ficció. Graham Greene va dir que era un dels millors escriptors contemporanis. Les primeres traduccions seves que teníem en català eren de 1988 i 1989, però d'ençà de l'any 2003 s'han publicat en català cinc llibres seus (bé, un era una recuperació del de 1988 i un altre una nova traducció del llibre de 1989). Sigui com sigui, benvinguda aquesta bella edició de l'Editorial Fonoll.

El bala perduda, un original publicat en primera edició el 1982, quan Vonnegut tenia seixanta anys, és una novel·la estranyament fosca i sòrdida: la història d'un noiet que a dotze anys, per una circumstància poca-solta, comet un assassinat; de fet, un doble assassinat, perquè la dona que mata estava embarassada. Vonnegut no estalvia cruesa i dramatisme, denúncia de les impostures socials i desesperança davant l'absurditat de la vida, però cap lector del narrador d'Indianapolis no s'estranyarà que també hi inclogui el seu humor descordat, càustic, les seves maneres iconoclastes que no deixen res per verd, i, encara que els comentaristes insisteixin a dir que Vonnegut va abandonar fa anys la ciència-ficció, també tota mena de falques del gènere.

Així, dins una narració que en altres mans podria ser del més pla realisme social, hi trobem que a la vila d'Ohio on transcorre l'acció, Midlan City, l'empresa més important és una fàbrica d'armes nuclears sofisticades, i un bon dia els cau d'un camió una bomba de neutrons que mata tothom però deixa totes les coses materials a lloc; la mare del narrador mor d'una bateria de tumors cerebrals provocats perquè el constructor que li ha fet la lleixa de damunt l'escalfapanxes ha fet servir una partida de ciment radioactiu provinent de Los Alamos; a les al·lucinacions de la mare moribunda es veu tornant a fer el viatge de nuvis, aquest cop a Mart... I així tota l'estona, que diria Vonnegut.

El format i la maqueta del llibre són molt agradables i acurats (per posar una objecció, potser hauria estat més agradable a la vista trobar els noms dels personatges en versaletes, als diàlegs teatrals), i a la traducció, que llisca molt bé, hi ha alguna inadvertència que s'hauria pogut esmenar amb una correcció posterior, però no gosem retreure-la, a la vista de la feina d'una traductora que ha fet la genialitat de la troballa del títol: El bala perduda, amb totes les connotacions i significacions que se us puguin acudir.

AMJ

Tothom coneix aquest nom: Star Trek. Més que un nom, és una icona, un símbol que va comandar durant dècades el nom de la ciència-ficció a escala mundial. Les dades són increïbles: 5 sèries de televisió, 11 pel·lícules, una sèrie animada i milions de productes de marxandatge. Aquest estiu arribà la darrera de les pel·lícules de la franquícia i en certa manera ha estat una revolució, perquè ha trencat amb el que coneixíem fins ara.

Què té d'especial Star Trek XI? Primer de tot hem de pensar com estava la franquícia abans de l'arribada d'aquest nou film: Consumint-se…, sense idees noves, sense aportacions prou interessants per a enganxar les noves generacions. Després de la sèrie original, la Nova Generació, comandada per l'incombustible capità Picard, va propiciar la que probablement fou la millor de les sèries de televisió de Star Trek. Això va promoure també que es realitzessin quatre pel·lícules ambientades en anys posteriors a la sèrie, però excepte First Contact, i gràcies al carisma que despertaren els borgs entre els seguidors de la sèrie, la resta de pel·lícules foren un petit fracàs comercial. Ni els seguidors de tota la vida s'hi veien identificats, ni tenien prou arguments per a enxampar nous trekkies entre els més joves.

Tant l'esgotament de les idees (després de més cinquanta anys, tampoc no és estrany) com les mans lligades que tenien els guionistes no ajudaven a treure bons productes que esdevinguessin un èxit. Així que J.J. Abrams, el creador de la possiblement millor sèrie de ciència-ficció dels darrers anys ("Lost/Perdidos"), va voler fer una pel·lícula diferent però que fos prou atractiva per a atrapar els trekkies de sempre. Solució? Tornem als orígens, al començament, presentem de nou els personatges que van donar fama a la sèrie: Kirk i Spock, i situem l'acció anterior a la primera sèrie… però, atenció!: Fem-ho de manera que puguem reescriure la sèrie com vulguem, fem que el nostre equip creatiu tingui les mans lliures. Ostres! Impossible! No es pot trencar una cronologia minuciosament treballada durant tants anys. No podem tergiversar dades que a les sèries es donaven per certes. No podem… No? Sí que podem, podem crear un univers paral·lel. Dit i fet.

I això és el que han fet els guionistes: La trama de la pel·lícula gira al voltant d'un viatge en el temps que de retruc crea unes noves condicions i una nova via per on es desenvolupen els fets: Un univers nou, però no prou diferent perquè no identifiquem els personatges, les races o algunes situacions conegudes. Simplement els fets es van esdevenint, però no com havíem pensat. Tots els personatges de la sèrie clàssica hi apareixen, però sota condicions diferents..., i així els guionistes poden jugar a un doble joc: Recreen l'univers Star Trek des del principi, però amb via lliure per a incorporar-hi el que creguin convenient. Plis plas! Ja està fet.

Però la pregunta interessant és: Ha valgut la pena fer aquest canvi? La resposta és ambigua. Per a molts milions de fans aquesta nova línia temporal és un abús, una forma fàcil de vendre la franquícia, sí, d'incorporar nous adeptes a la causa, però de trair la cronologia original. Per a molts d'altres, la nova idea és la salvació de Star Trek: Noves aventures amb personatges carismàtics, reviure de forma millorada la història trekkie… una delicia!

A favor de J.J. Abrams cal dir que Star Trek XI és molt més dinàmica i farcida d'acció que les seves predecessores (els primers deu minuts són fantàstics). Menys filosofia roddenberriana i més space opera per a tots els públics. Potser menys ciència-ficció, però més aventura. Òbviament el guió té algunes errades i situacions inversemblants, però el conjunt és una pel·lícula ben dirigida i que obre les portes a tot un ventall de possibilitats. Caldrà veure si la trilogia prevista continua expandint aquest univers creat ara o si torna les coses a lloc.

Val la pena veure-la. Per descobrir les propostes diferents de la cronologia oficial, per pur entreniment o per simple curiositat.

Eloi Puig

Norma Editorial va tenir la bona pensada de publicar, a la col·lecció "El Muro", àlbums de còmic a preus més assequibles que els habituals. Entre els àlbums que podem trobar en el seu catàleg cal remarcar El demonio de los hielos, un àlbum de 64 pàgines, en rústica, número 17 de la col·lecció, que es pot adquirir al preu de 6 euros.

Le démon des glaces era, fins fa poc, un àlbum cercat pels afeccionats a França, atès que l'edició de Casterman era molt difícil de trobar fins que va ser editat de nou per Librio en format reduït i al preu de 2 euros.

L'argument i, sobretot, l'ambientació del llibre deuen molt a Jules Verne, de qui Jacques Tardi, guionista i dibuixant de l'àlbum, és un gran admirador.

Sense, és clar, oblidar les influències de Lovecraft. De fet, l'àlbum ens proposa una reflexió sobre la monstruositat del comportament humà que ens aboca a la destrucció de l'espècie.

L'"Anjou", un vaixell que ha sortit de Mourmansk amb destinació l'Havre, creua l'Àrtic passant entremig d'icebergs. El capità, que ha cregut veure un vaixell dalt d'una d'aquestes muntanyes de gel, envia una expedició per comprovar-ho. Quan els mariners hi posen el peu descobreixen un munt de cadàvers que semblen haver-se glaçat de cop i de manera sorprenent.

D'aquesta manera comença una aventura que, encara que només fos per a recrear-se en els dibuixos inspirats en els gravats de les primeres edicions dels llibres de Verne o en els més coneguts de Gustave Doré, ja pagaria la pena comprar. A hores d'ara pot semblar que algunes de les constants sorpreses que ens depara la lectura del llibre poden ser una mica ingènues. Cal, però, dir amb tota seguretat que aquest estil una mica naïf ha estat escollit voluntàriament per l'autor. Potser els qui coneixen les aventures d'Adèle-Blanc-Sec entendran perfectament el que vull dir. Com a les aventures de l'heroïna, no hi falten savis incompresos als quals el seu egoisme els fa voler castigar la resta de mortals incapaços d'entendre i apreciar el seu geni.

Cal tenir en compte que es tracta d'un àlbum dibuixat l'any 1974, el tercer de la impressionant obra de l'autor, i això es nota en molts defectes que ha anat superant a mesura que els anys l'han fet més reflexiu. Tardi, però, no podrà renunciar mai a ser un mirall exemplar de la societat francesa de començament del segle XX, una societat en què el vodevil, el fulletó i els Landrú eren el pa de cada dia.

Toni Segarra

PS: Glénat acaba de treure al mercat, en català, un àlbum de Jorge García i Pedro Rodríguez titulat LES AVENTURES IMAGINÀRIES DEL JOVE VERNE. La porta entre els mons, que ha estat guanyador del premi Josep Coll convocat per l'Associació Professional d'il·lustradors de Catalunya. Encara no tenim aquest àlbum, que narra les aventures d'un jove Jules Verne que, juntament amb el seu germà Paul i la seva cosina Carolina, es veu embolicat en un món màgic i oníric.

La Teresa Franquesa (Barcelona, 1955) és doctora en ciències biològiques i es dedica a la gestió del medi ambient i a l'educació ambiental. És autora d'obres sobre la vegetació i l'ecologia del foc, materials per a l'educació ambiental i altres publicacions de caire científic ambiental. Ara ha publicat la seva primera obra de narrativa, Matèria viva, que ha guanyat el premi Recull de narració "Joaquim Ruyra" de Blanes.

Es tracta d'un conjunt de relats en els quals, a partir de petits objectes com ara un fragment d'escòria, un branquilló de pi o una eina de sílex, s'evoquen persones, situacions i fragments de la vida.

Matèria viva ens proporciona diversos exemples de com es pot utilitzar un llenguatge científic rigorós en un text de prosa literària, fins i tot poètica a estones, sense que, no solament el registre científic no grinyoli en encaixar en el literari, sinó que s'hi dissol per donar com a resultat uns fragments d'una vivor i una textura ben particulars.

Un tast per a fer boca: un fragment escrit arran d'una estada per a fer treball de camp al cap de Creus:

Olivets nets, un cop enllestida la collita lluent; vinyes ben endreçades, amb ceps acabats de podar i feixos de sarments apilats. Les herbetes treuen el cap arreu i recobreixen de pèl suau la superfície de la terra amorosida per les pluges. Els dies es van fent llargs i les temperatures més benignes, es comença a gestar la primavera. Arriba el xivarri dels primers insectes i l'herbei s'espesseeix. És moment de troballes i descobertes. Cada espècie nova una exaltació, cada marrada una aventura.

Primavera instaurada, el punt d'efervescència de la vida. Brolles guarnides amb constel·lacions de corol·les d'estepes de pètals papiracis, feixes antigues inundades de malva pel cap d'ase, vessants assolellats tacats de groc per l'argelaga negra i la ginesta. Les anuals han florit totes de cop, als pradells, als mulladius, als rierols. Tot està pletòric i cal aprofitar el moment. Sortim molt d'hora amb un itinerari embotit de propòsits i quan al vespre tornem a casa, satisfets i carregats de plantes per premsar, ens traiem tota la roba i la tirem al llindar per assegurar-nos que les paparres no passaran de la porta.

Jordi Font-Agustí

THE CONDUIT (Wii)

Washington, futur proper. Ets el senyor Ford, un agent de la Fundació, organització secreta que vetlla per la seguretat dels Estats Units. T'han escollit perquè salvaràs el president d'un atemptat, i la teva lleialtat i els teus recursos per a resoldre les situacions més compromeses estan més que demostrats.

La ciutat està en peu de guerra: una raça alienígena n'ocupa els carrers, en el que sembla l'avançada d'una imminent invasió massiva. La població està en estat de pànic permanent.

El president en persona ha demanat al teu cap, John Adams, que investiguis personalment què passa. Però les respostes que vas trobant en la teva investigació et diuen que el que sembla no és realment el que és.

"The Conduit" es un "shooter" (joc de trets) en primera persona per a la consola Wii. Es caracteritza principalment perquè porta la consola al màxim de la capacitat gràfica que pot assolir: arriba als nivells d'un bon joc de PS2. A més, els controls són plenament personalitzables, i molt precisos: apuntar i disparar amb el comandament ara sí que dóna la sensació de portar una arma de veritat (en tens de totes menes, tant humanes com alienígenes).

A part de les armes, disposaràs d'una EVA (Esfera de Visualització Alternativa), una mena de descodificador universal, que et permetrà obrir portes, resoldre trencaclosques per a obrir portes o llocs secrets i revelar missatges ocults, trampes o enemics. A més, part de la trama se centra en l'interès de diverses faccions per posseir aquest aparell, que sembla que és més poderós del que et penses.

Al llarg del joc visitaràs llocs emblemàtics de la capital, com la Biblioteca del Congrés, el Pentàgon, o la mateixa Casa Blanca.

També té un bon multijugador, on pots fer servir el Wii Speak, per parlar amb els companys de joc.

Un dels pocs problemes que té el joc és que els enemics no tenen gaire intel·ligència, i, a part del canvi d'escenaris, i de tipus d'enemic, t'acabes cansant de la seva manera d'atacar.

Ara per ara és el millor "shooter" per a la Wii, i pots passar una bona estona intentant descobrir què passa.

Recomanable per als que volen quelcom més que els jocs "casual" (per a fer partides ràpides entre família o amics), per als quals semblava dissenyada aquesta consola.

Isidor Bernabé

En l'àmbit de la nostra literatura fantàstica (ciència-ficció, fantasia, terror) la bona notícia de l'estiu ha estat la institució del premi Ictineu, convocat per les Ter-Cat (Tertúlies Catalanes de ciència-ficció, fantasia i terror), per a reconèixer les obres publicades l'any anterior. Trobàvem a faltar, dins la literatura catalana, un premi de reconeixement dels lectors a la tasca dels escriptors, i que alhora informés sobre les preferències del públic; un tipus de premi ben habitual a la literatura fantàstica internacional.

El premi Ictineu té en aquesta primera edició tres categories ben diferenciades: millor obra de ficció escrita en català, millor obra de ficció traduïda al català i millor conte escrit en català. La llista completa de les obres que hi concursen es pot consultar, conjuntament amb les bases del premi, a l'adreça següent:
http://sites.google.com/site/premiictineu.

Fins al 30 de setembre, tots els lectors estem cridats a participar a la primera fase de votació del premi Ictineu. Només cal proposar fins a 5 obres per a cada candidatura. Tant s'hi val si només hem llegit un llibre o dos, només es pretén que el lector voti pel que ha llegit. Amb això n'hi haurà prou per a assolir un número representatiu de les obres que han despertat interès en el lector i que aquest ha triat com a lectura de gènere fantàstic l'any 2008.

Una vegada coneguts els 5 finalistes de cada categoria començarà la segona fase, restringida als membres de les Ter-Cat i a altres associacions convidades a tal efecte, com és el cas de la SCCFF. La data límit de recepció de votacions serà l'1 de novembre.

El lliurament de premis tindrà lloc al novembre durant la XII Ter-Cat, que es farà al barcelonès. Esperem que la iniciativa arreli prou bé per a seguir-la repetint any rere any i així ajudar a promocionar les obres fantàstiques en català.

Una altra notícia s'ha produït entorn del premi Manuel de Pedrolo, de Mataró. Després de dos anys que podríem qualificar de foscos, sembla que aquest setembre mateix, o a l'octubre, ja sortirà la convocatòria per a l'edició de 2010, la tretzena, que els organitzadors (l'Ajuntament de Mataró, amb la col·laboració de la SCCFF i Pagès editors) tenen la voluntat que gaudeixi d'una difusió ben ampla. Com que les bases, pel que fa als textos, seran les mateixes de les darreres edicions (una novel·la de ciència-ficció, inèdita, que tingui entre 150 i 200 fulls de 2.100 caràcters cadascun, que obtindrà com a premi 3.000 euros i la publicació a la col·lecció "Ciència-ficció" de Pagès editors), tots els aspirants ja podeu començar a enllestir els originals, a l'espera de la convocatòria. La SCCFF en donarà la notícia al bloc (http://essaefa.blogspot.com), així que la rebem.

Tenim doncs un premi nou per a obres publicades (novel·la original, traducció i conte) i un premi consolidat per a novel·les d'extensió habitual (al voltant dels dos-cents fulls). També hem sabut que aquest estiu hi ha hagut converses per a instituir un premi de narració de ciència-ficció, que admetria originals de 30 a 50 fulls: una mida confortable per a un relat del gènere. Esperem i desitgem que la iniciativa arribi a bon port.

Entre la narració de 30 a 50 fulls i la novel·la de 150 a 200, el lector s'estranyaria que dins un article sobre els premis no parléssim del de la UPC, que admet originals de 70 a 115 pàgines; un premi que, pel que fa a la nostra literatura, té unes característiques ben especials, perquè admet el català en igualtat de condicions amb el castellà, l'anglès i el francès.

Al primer dels butlletins de paper de la SCCFF, l'any 1997, Miquel Barceló, el principal impulsor i mantenidor del premi (i a qui no ens cansarem de manifestar el nostre reconeixement), oferia una estadística que mostrava que els originals en català presentats al premi eren un 7%. I Barceló afirmava que "La xifra és baixa, molt baixa". Potser sí. El premi UPC és plantejat com un premi internacional en què el català competeix obertament amb obres en castellà, anglès o francès. Si suposadament els angloescrivents són més de 350 milions, els castellanoescrivents 300 milions, els francoescrivents prop de 60 milions i nosaltres 10 milions, semblaria que la cosa lògica fóra que de cada 100 originals presentats 48 foren en anglès, 41 en castellà, 8 en francès i 1 en català: arribar al 7% no semblaria una xifra menystenible. I afegim-hi que el català és tolerat com a llengua de concurs, però no a l'hora de presentar-se en públic. Els originals catalans, en el cas que siguin premiats o seleccionats, apareixeran en castellà. L'únic any en què ha guanyat un original català, Traficants de llegendes de Jordi Font-Agustí, va ser publicat reglamentàriament en la traducció castellana i, val a dir que per la bona disposició de la UPC, posteriorment es va publicar en català a la col·lecció "Ciència-ficció" de Pagès editors.

Afegim que també, per la magnanimitat de la UPC, dins el premi hi ha una menció "a la millor narració presentada per un membre de la UPC", però sense especificar en quin idioma hi pot participar.

L'acurada estadística de Miquel Barceló també explicitava que els originals procedents de Catalunya, en qualsevol llengua, representaven vora el 37% de la participació, i, dins aquest percentatge d'obres procedents del Principat, les obres en català eren un 18%. Aquí sí que no podem no donar la raó a en Barceló: "La xifra és baixa, molt baixa." Vistes les condicions en què es planteja el premi, suposem que el ventall d'explicacions deu ser força ample: des dels catalanoescrivents que no troben que hagin de participar en un plantejament tan desequilibrat, fins als que, just per aquest desequilibri, decideixen que els val més participar-hi en algun dels vehicles més avantatjats, passant pels qui pensen que, si al capdavall els traduiran, ho faran més bé ells mateixos.

Com deia no fa gaire Fèlix Riera, un dels masquefes del Grup 62, una de les empreses que dominen en el camp de la literatura catalana, "Sortim al camp amb bons jugadors, però l'estadi no està en bones condicions. Això cal tenir-ho en compte".

Tinguem-ho en compte; però, a l'estadi de la literatura fantàstica en llengua catalana, no hi deixem de participar, competir i anar aplanant els bonys.