BUTLLETÍ ELECTRÒNIC
DE LA
SOCIETAT CATALANA DE CIÈNCIA-FICCIÓ I FANTASIA
Juliol - Agost 2009. Número 17

Aquest mes de juliol farà quaranta anys que els astronautes Armstrong i Aldrin van trepitjar per primera vegada la Lluna. Aleshores alguns van opinar que, després d'haver constatat que la Lluna era una pedra morta i arrugada, ja mai més no la miraríem igual, i els poetes no en podrien parlar ni fer-ne metàfores. Com si s'haguessin pres al peu de la lletra aquella preciosa cançó de Liferman i Mareuil, "La Lune est morte", que per aquells anys havien fet popular Les Frères Jacques: "Ploreu, Pierrot, poetes i gats negres: la Lluna és morta aquest vespre."

I encara van ser més radicals els comentaris respecte a la ciència-ficció. Molts es van afanyar a dir que la ciència-ficció s'havia acabat. El viatge a l'espai ja era realitat, s'havia visitat un altre astre i no havien sortit a rebre els astronautes les revingudes selenites que acollien el professor Barbenfouillis als films de Méliès. "De què podreu parlar ara, els autors de ciència-ficció?"

No cal insistir en el fet que els que van fer realitat els vols tripulats i l'arribada a la Lluna havien partit de les fantasies dels escriptors, i que justament els anys seixanta la ciència-ficció va fer un tomb espectacular, del qual tots som hereus.

Per això la SCCFF aquest juliol volíem commemorar, amb un acte públic, l’efemèride de fa quaranta anys. Ho farem, però, passat l’estiu. La mateixa NASA que el 18 de juliol tenia un Apollo viatjant cap a la Lluna -hi van arribar el 20- va repetir la gesta amb un segon viatge tripulat el 20 de novembre -quines dates de triar, també, aquests! Entre totes dues dates, doncs, tenim la intenció de fer una sessió pública en què esperem poder oferir coses interessants als socis i amics que les vulguin compartir amb nosaltres.

Mentrestant, us desitgem que passeu un bon estiu. I, perquè la ciència-ficció us hi acompanyi, com en tots els butlletins en aquest també us recomanem lectures, films, còmics, jocs, i més coses.

Taula rodona sobre literatura de
ciència-ficció i fantasia
escrita en català i per dones

A mitjan any passat, el periodista Josep Lluís Blàzquez deia en una emissió a iCat fm que "la tradicional queixa que a Catalunya no hi ha bons autors de ciència-ficció i fantasia comença a ser cada dia menys certa". I, com a mostra, comentava dues novetats recents de Pagès editors: Iskander i La mutació sentimental.

La notícia propicià un intercanvi de missatges entre les dues autores de la primera novel·la, Alícia Gili i Sílvia Romero, l'autora de la segona, Carme Torras, i el mateix periodista, intercanvi que desembocà en un petit debat a la xarxa sobre si la fantaciència -terme també objecte de discussió- que escriuen les dones mostra trets diferencials respecte a l'escrita pels homes.

Val a dir que el tema no és intranscendent, i les opinions són controvertides, així que el debat s'allargà fins al passat 12 de maig, en què els diferents contertulians es reuniren amb la sociòloga Desiré Rodrigo en una taula gens rodona de l'Àmbit Cultural d'El Corte Inglés al barceloní Portal de l'Àngel, per obrir la discussió a tothom qui s'hi volgués afegir.

Hi assistiren trenta-cinc persones, amb un percentatge molt similar d'homes i dones, i el predomini femení a la ponència s'equiparà amb un major nombre d'intervencions del contingent masculí en el torn de paraules.

Dins l'entramat d'idees que s'exposaren anaren sorgint alguns punts recurrents, com que la ciència-ficció permet bastir nous mons i explorar-hi sistemes socials alternatius, amb relacions de poder diferents, nous sistemes de parentiu, de races, de classes socials, i fins permet una redefinició del concepte de cos que porta a la connexió del gènere literari amb alguns discursos feministes. O, des d'una altra perspectiva, pot veure's com la possibilitat de despullar l'ésser humà de tots aquests condicionants històrics, polítics, físics i biològics, i estudiar les emocions pures de la naturalesa humana davant de reptes insòlits. Pel que fa al vessant més fantàstic, es proposà la recuperació d'algunes criatures de la mitologia catalana, com els donyets, els tombatossals, els martinets, els nyitus, els minairons i, en especial, les dones d'aigua i també la cocollona, que és un ésser meitat cocodril, meitat papallona, que viu al llit del riu Onyar al seu pas per Girona. També es destacà l'interès del concepte de monstruositat com allò que se surt de la norma. S'esmentaren algunes escriptores pioneres en la temàtica de la taula rodona com, entre d'altres, Rosa Fabregat, Montserrat Julió i Montserrat Galícia, aquesta última present a la sala, i una veu autoritzada d'entre el públic féu una documentada crida a evitar el victimisme dins del gènere, tant pel que fa a la llengua com a l'autoria femenina.

Després de més d'una hora i mitja d'animada conversa, es clogué l'acte amb la conclusió que si hi ha trets masculins i femenins d'escriptura, no es corresponen necessàriament amb el sexe de l'escriptor, sinó que s'hi troben en diferent manera en cada autor/a. I aquesta és la "his/her-tory", en llenguatge políticament correcte, segons la divertida aportació d'una de les persones allí reunides.

Carme Torras
Fotos d'Alícia Gili

Les cartes de Nèxiah

de Jordi Navarri i Ginestà
Bubok (versió electrònica i en paper), 2009.

Jordi Navarri i Ginestà (Barcelona, 1971) va debutar amb una curiosa novel·la de ciència-ficció, El cinquè oceà (2003), en una acurada edició del Bullent, amb caplletres dissenyades especialment per a cada capítol i la correcció lingüística de la casa. La novel·la descrivia una expedició terrícola a Europa, lluna de Júpiter, i Navarri hi demostrava que posseeix una gran imaginació per a trobar idees interessants i afigurar-se formes de vida extraterrestre, una àmplia formació en el camp de les ciències i una forta voluntat de documentar-se i divulgar aquesta documentació. Al costat d'indubtables troballes, aquella primera novel·la quedava descompensada per una massa volguda intenció (segons la visió del lector) de demostrar que la llicenciatura en ciències químiques i el màster en química orgànica biològica pel CSIC, de què informava la contracoberta, no havien estat debades; la narració hi sortia perdent.

Les cartes de Nèxiah confirma la intenció de Navarri de voler fer una ciència-ficció documentada científicament, de divulgació de coneixements, dins la línia que va del Verne més didàctic al corrent anomenat "hard". La novel·la, que també parteix d'una idea ben seductora, representa un pas endavant en ambició espacial i temporal, ja que es desplega des del sistema solar fins a la constel·lació d'Eridà i arriba a un futur de dos-cents quaranta mil anys. La narració arrenca quan els èpsilans descobreixen en una lluna de Nèxiah la nau "Pioneer 10" i es plantegen d'on ha vingut i per què. Com diu l'autor mateix, "Aquesta és la senzilla història de dues d'aquestes civilitzacions perdudes, dos grans de sorra en un desert galàctic, les quals van poder posar fi a la seva llarga solitud i connectar".

Hi trobem una idea inicial ben interessant, visions grandioses, troballes imaginatives i construccions intel·lectuals acurades, i una innegable voluntat de fer participar el lector del projecte general de l'obra, una gran història del futur. A més, Jordi Navarri i Ginestà circula amb comoditat per una línia que pràcticament no ha estat conreada en català. Per això considerem que convé tenir en compte la seva novel·la i que és un autor que cal encoratjar. Però, demostrades la solidesa documental i la imaginació visual, potser li convindria alliberar-se d'afanys didàctics i plantejar-se més a fons l'aspecte argumental i literari (l'intempestiu recurs a revelacions místiques o màgiques quan hi ha un problema insoluble, o la monotonia d'una veu narrativa que insisteix a fer comparances amb l'actualitat).

No sembla que hi hagi ajudat la manera com s'ha publicat la novel·la, amb "Bubok, publica sin límites". Certament s'ha publicat, s'ha fet públic el document electrònic que conté l'escrit, però allò que hauria convingut és editar una novel·la (per això al principi esmentàvem la pulcra edició del Bullent). De primer, una necessària correcció idiomàtica: costa d'assumir les interessants consideracions sobre els noms, les pronunciacions i l'evolució de les llengües (un plantejament intel·ligent i acurat que enriqueix la narració) en un text presentat sense prou consideració per l'idioma actual. També un replantejament general sobre criteris d'edició (si totes les notes a peu de plana són oportunes, si cal la duplicació sistemàtica de diàlegs en dues grafies, les repeticions de descripcions, etc.).

Tot això són aspectes que es poden anar treballant, quan es tenen les qualitats imaginatives i les capacitats intel·lectuals de Navarri. Res no impedeix que l'autor mateix consideri aquesta publicació un esborrany d'una futura edició revisada. I segur que el projecte en què diu que treballa, també de ciència-ficció, serà un nou pas endavant. L'esperem i hi confiem.

AMJ

L'últim home que parlava català

de Carles Casajuana.
"Ramon Llull narrativa", 117, Editorial Planeta, Barcelona, març 2009.

Carles Casajuana (Sant Cugat, 1954), diplomàtic de carrera i novel·lista, va guanyar el darrer premi Ramon Llull amb aquesta obra, que ofereix diversos punts d'interès sobre la cuina literària. I un d'aquests afecta el nostre camp.

En Miquel Rovira, de dia, ocupa un pis deshabitat, per escriure la seva primera novel·la, un llibre que prepara sobre l'últim catalanoparlant. Quan en va perfilant l'argument, es planteja de primer l'època de l'acció, de cent vint a cent trenta anys en el futur. "Ara bé, ell no vol fer futurisme, ni situar-se en un món que no tingui res a veure amb l'actual." Implícitament, posa damunt la taula el fet que el lector corrent al qual vol adreçar-se tindrà un rebuig davant una obra que presenti escenaris futuristes o ginys tecnològics innovadors: davant una novel·la amb aire de ciència-ficció.

I així es presenta la contradicció que ens interessa: tot i l'argument d'especulació futurista (diguem-ne com vulguem, però es tracta d'un argument de ciència-ficció), Miquel Rovira "vol fer-ho d'una manera tal que el lector tingui la sensació que aquesta desaparició es produeix en un món semblant al seu, un món que li resulti familiar, on s'hi reconegui".

Val a dir que el seu prejudici no és contra la narrativa "de gènere", al contrari. Tal com la planeja Miquel Rovira, "la novel·la que està escrivint ha de ser com una novel·la policíaca. Hi ha un mort, el català, un detectiu, el professor Rosenfeld, i un testimoni, el vell. Obeint les regles del gènere, convé que el cadàver aparegui a la primera pàgina, i que l'objectiu de l'investigador, identificar el culpable i dilucidar les circumstàncies del crim, quedi clar de seguida".

Però el resultat de voler defugir qualsevol identificació amb la ciència-ficció és que quan Ramón Balaguer, l'altre protagonista de la novel·la, un escriptor més bregat, comença a llegir l'original, en un moment determinat "descobreix que l'escena està situada a les acaballes del segle XXI i pensa que això el lector ho hauria de saber abans". No li n'havia donat cap pista el fet que el professor Rosenfeld enregistri amb el magnetòfon de butxaca cintes amb les converses amb el vell Bernat, l'últim home que parlava català.

I és que qualsevol escriptor que vulgui fer una narració versemblant, sigui situada al present, al passat o al futur, ha de tenir en compte també l'aspecte tecnològic. Una de les advertències implícites en una novel·la que en té moltes d'explícites.

Twistanschauung

de Víctor García Tur
"Narrativa", 345, Editorial Empúries, Barcelona, març 2009.

L'any passat Víctor García Tur (Barcelona, 1981) es va estrenat literàriament guanyant el premi Caterina Albert, a Cerdanyola, amb la narració "Front", escrita per un mort, i el premi Documenta 2008 amb el recull que comentem, un dels llibres més estimulants de la darrera collita. De Víctor García Tur, les informacions expliquen que és dissenyador gràfic i guitarrista d'un conjunt, i els seus textos, que és un escriptor que convé tenir en compte.

La contracoberta del recull informa que són tretze contes que tracten, entre d'altres temes, de la ci-fi, els enigmes, Mart, les premonicions i les radiacions, i abans del primer relat trobem un mapa, com en les novel·les de fantasia, en què surt l'illa de Twistanschauung i a l'est un extrem de la terra de Bildungsrobot, que és justament el títol del pròxim recull que l'autor anuncia de publicar.

Dins el llibre, són citats els escriptors de ciència-ficció Philip K. Dick i William Gibson, i d'aquest darrer l'autor té l'atreviment de donar, a més de la data de naixement, la de la mort (1948-2047), a la venerable edat de noranta-nou anys. L'aproximació de García Tur a la ciència-ficció, doncs, és per la banda de la "cosa nova" més psiquedèlica i descarada que es van empescar Michael Moorcock, Aldis i Ballard els anys seixanta, i que aquí també van tocar Toni Turull, Quim Soler i d'alguna manera Pep Albanell. Ortodoxos, absteniu-vos-en.

Dels relats, comentem especialment "Apunts per a un elogi de Qiuying Zhou", un text de falsa erudició que estudia la vida i l'obra d'un suposat creador d'un pas endavant dins la realitat virtual, que no cerca d'imitar la lectura que els nostres sentits fan de la realitat externa, sinó inventar noves percepcions i noves formes de descodificar estímuls inexistents. "Antena" i "Antena 1" és un exercici metaliterari interessantíssim, entorn d'uns investigadors dels efectes de la radiacions produïdes per les antenes de la telefonia mòbil: quan al primer dels dos relats arriben a la zona crítica són afectats per una mutació que afecta la continuació de la redacció del relat, i també obliga a reescriure el text precedent ("Les 7 diferències") i a continuació tornar a escriure el relat de l'antena de manera diferent fins que, arribats altre cop a la zona crítica, la nova mutació permet continuar escrivint tot el llibre de la manera com havia començat. "Mozzaiku" és un relat inquietant, dins el to postmodern i "de no-lloc" que tan bé conrea l'autor, sobre el tema del doble. "El conte de fons i figura" és una faula orientalitzant suposadament escrita per un autor de ciència-ficció que ofereix un altre interessant exercici metaliterari: tenim el text del conte, a sota una llarguíssima nota a peu de pàgina que va devorant el text principal i que a més d'incloure l'argument d'un conte sobre una civilització que esgota els recursos del seu planeta acaba amb una informació sobre una suposada civilització que hauria bastit construccions a Mart, i a més hi ha una nota de l'editora que anota la nota amb una nova proposta de suposada descoberta científica, i encara una segona nota del suposat traductor del text principal sobre un matís de la traducció.

Un llibre ben recomanable per a estar al dia del vessant més agosarat de la nostra literatura.

AMJ

Dones, Voces, Poderes

d'Ursula K. Le Guin
Minotauro, Barcelona, 2008 i 2009.

"Anales of the Western Shore" o, en la traducció castellana, "Anales de la costa occidental", està format per tres llibres independents: Dones (Gifts, 2004), Voces (Voices, 2006) i Poderes (Powers, 2007). Tots tres llibres comparteixen el mateix escenari: una regió de petites ciutats-estat independents, a la costa occidental d'un continent situat en un món imaginari. I tots tres comparteixen, així mateix, alguns personatges: els protagonistes d'una obra reapareixen com a personatges secundaris a les altres, fent de nexe entre les parts de la trilogia.

A Dones els protagonistes seran dos joves, Orrec i Gry, posseïdors d'unes especials habilitats psíquiques. Gry és una noia que pot comunicar-se amb els animals, però que es nega a utilitzar el seu talent per ajudar els caçadors. Orrec és un noi amb un do extraordinàriament perillós, la seva mirada té el poder de matar, de destruir. És per això que el jove Orrec porta els ulls embenats. La història mostra com Orrec i Gry miren d'entendre l'abast dels seus dons i tracten d'evitar que els altres els utilitzin negativament.

Voces és la història de Memer, una noia que viu en un país ocupat. Un poble guerrer ha conquerit la ciutat d'Ansul, un lloc pacífic ple d'escoles, biblioteques i temples. Els invasors no són capaços de llegir, creuen que les paraules poden destruir el seu món i per aquesta raó cremen les biblioteques i prohibeixen llegir sota pena de mort. Memer llegeix en secret i descobreix en els llibres la veritat de seu poble. Coneix Gry i Orrec, que han arribat a la ciutat com a narradors. Junts lluitaran per vèncer la intolerància i conquerir la llibertat.

A Poderes Gavir és un noi posseïdor d'un do extraordinari, la precognició, és a dir, és capaç de "recordar" el futur. Gavir, que és esclau, manté el seu do en secret i mena una vida tranquil·la fins al moment en què un tràgic esdeveniment l'obliga a fugir cap a les terres pantanoses. Allà retrobarà els seus orígens, entendrà el seu destí i coneixerà Memer, Gry i Orrec.

No descobrim res de nou si afirmem que Ursula K. Le Guin és una extraordinària creadora de civilitzacions, com ens havia demostrat a bastament al cicle de Terramar. En aquesta obra crea unes ciutats, unes cultures i unes creences que seran el marc on es desenvoluparan històries d'una gran força, amb uns personatges que lluiten en la recerca de la veritat i la llibertat, per mantenir-se fidels a la pròpia identitat.

Els "Annals de la costa occidental" són escrits amb una gran habilitat narrativa i estan puntejats de sorpreses i revelacions que ens aniran conduint al desenllaç. Però la literatura d'Ursula K. Le Guin no està feta de màgia tramposa i de concessions fàcils. L'escriptora americana s'allunya de certs clixés del gènere fantàstic que abusen d'arguments i temàtiques repetitius i simplistes, i ens presenta unes narracions que aborden temes polítics i espirituals.

I ens fem una pregunta: com és possible que aquesta autora no es tradueixi al català, i que, si es fa, sigui tard, quan la majoria ja hem llegit les seves obres en castellà?

Terminator Salvation és la quarta pel·lícula de la sèrie. L'acció es desenvolupa en el futur, on ja ha despertat Skynet, i ha començat a fabricar els robots Terminators que tenen la missió de destruir la humanitat. Els homes i dones que han sobreviscut a la destrucció massiva de la civilització estan amagats en reductes, la majoria organitzats com a resistència en la lluita contra Skynet i els seus soldats Terminators. Altres grups sols pretenen sobreviure a base d'amagar-se dels Terminators, si bé tenen poc futur, ja que la diferència de força i poder tècnic és enorme.

Hi ha tota una estructura militar que coordina la resistència, amb el comandament en una estació submarina. John Connor, líder natural, si bé està també dins de l'organització, va bastant "per lliure", i el seu missatge d'esperança i d'ànim es difon per l'espai a tots els nuclis resistents.

En un moment determinat, apareix inevitablement el conflicte entre les ordres que dóna el comandament militar i el que John Connor diu que s'hauria de fer. Com podem suposar, tota la resistència segueix John, el seu líder popular, desobeint les ordres de l'alt comandament. Ja podem suposar com acaba tot això.

Com a cada pel·lícula de la saga, apareix un nou Terminator -no descobreixo gaire cosa per a aquells que encara no hagueu vist la pel·lícula-, que s'acosta ja al clàssic cyborg, l'últim intent de Skynet per a introduir-se a les xarxes de la resistència. Sensacional i de gran moralina l'última frase del film, que ho explica tot.

La pel·lícula és un seguit d'acció que no et deixa pràcticament respirar ni un sol moment. Serà fàcilment identificada com un videojoc per aquells que hagin jugat amb videojocs de combat i lluita contra enemics ferotges.

Interessants els efectes especials, si bé al meu parer no està ben aconseguit el moviment d'alguns terribles -i temibles- Terminators, més a la vora del moviment que es donava als dinousaures d'Hace un millón de años que no pas a les meravelles de disseny i moviment que veiem avui amb tot tipus de monstres i Aliens.

Està lluny del guió -i del nivell- de Terminator I i Terminatior II, si bé, com a film d'acció, és dels millors que he vist últimament. També convé destacar la música que acompanya i complementa tota l'acció. Pel·lícula recomanable.

Una última reflexió personal: Em sorprèn que es plantegi el "despertar" de Skynet pràcticament en els temps actuals. Quan es passi per TV d'aquí a uns mesos o anys, perdrà credibilitat, perquè no s'haurà produït el despertar (si s'ha produït, no es passarà per TV, ja que tindrem altres preocupacions). És similar a obres com 2001, una odissea espacial o 1984, que, en estar lligades a un moment temporal, en no haver-se fet realitat la predicció, quedarà clar per als que la vegin que és una ficció, i així perden una part de l'al·licient: la possibilitat que es faci realitat.

Títol original: Terminator Salvation: The Future Begins. Gènere: Ciència-ficció. País: Estats Units. Durada: 130 minuts. Any: 2009. Director: Evan McGregor. Intèrprets: Anton Yelchin, Christian Bale, Helena Bonham Carter, Moon Bloodgood. Música: Danny Elfman.

Al butlletí número 9 comentàvem la sortida d'Aldebarán. En realitat el llibre, una autèntica joia, és la recopilació dels cinc àlbums que formen el primer cicle de la sèrie Les mondes d'Aldebaran. Cinc àlbums més formen el segon cicle, anomenat Betelgeuse, que, de la mateixa manera que el primer, acaba de ser publicat en forma de recull amb un format de 24,5x17,5 cm a l'econòmic preu de 20 euros. Del tercer cicle -Antares, per ara el darrer en versió original-, només n'han sortit els dos primers àlbums. Caldrà, doncs, esperar molt per a saber com acaba tota la història.

Aldebarán i Betelgeuse, ja ho vàrem dir quan vàrem ressenyar el primer, són una de les lectures més innovadores, suggeridores i refrescants de la moderna ciència-ficció en format còmic. Aquest segon cicle planteja, només començar, tot un seguit de situacions que fan prendre al lector decisions intel·lectuals relacionades amb l'ètica. La Terra continua tenint una necessitat imperiosa de trobar nous planetes que puguin ser colonitzats per alleujar el problema de superpoblació i manca de recursos naturals. La colònia establerta al quart planeta d'Aldebaran, un cop superats els problemes de comunicació amb la Terra i canviada l'organització social i política que n'impedia el creixement, avança a passes de gegant. Però només un planeta no és suficient per a apaivagar els problemes de superpoblació i manca de recursos del planeta Terra.

Per això una expedició és enviada a Betelgeuse-6 amb la finalitat d'informar sobre les possibilitats de fer-ne un assentament. La legislació és molt clara al respecte: no es pot colonitzar un planeta en què hi ha vida intel·ligent i es considera que una espècie és intel·ligent si empra estris de treball i domina el foc. Premisses que poden servir per a detectar una intel·ligència tecnològica, però que no tenen en compte les infinites possibilitats d'altres formes de vida, que és el que ha succeït a Aldebaran. A Betelgeuse el cas és diferent. La primera expedició que hi ha arribat s'ha trobat amb un problema que es tracta de solucionar amb dos punts de vista diametralment oposats. El conflicte ha derivat en tragèdia i en l'assentament de dues petites comunitats enfrontades al si del planeta. Una segona expedició reduïda és enviada des d'Aldebaran per esbrinar què ha passat. Però un dels mals que s'han produït a la primera nau ataca també la segona. Seran necessàries moltes aventures per a trobar una solució que acabarà contrariant les expectatives de molta gent.

Igual que al primer cicle, la presència d'extraterrestres s'intueix al llarg de l'obra. Una presència difícil de manifestar-se físicament -recordem, per exemple, les pel·lícules 2001, una odissea espacial i Contacto-, i que en aquest cas té una sortida força original.

El final del llibre, malgrat que l'aventura es pot donar perfectament per acabada, ens deixa amb les ganes de continuar llegint per saber què passarà en el futur als principals protagonistes. El començament del tercer cicle fa fer un gir sorprenent a la història. Però això serà un tema a parlar quan es publiqui aquí.

Melcior de Palau Català (Mataró, 1843 - Madrid, 1910) mereix un lloc a les cròniques de la literatura al costat de Miguel Forteza, Juan Benet i altres autors que, com ell, han estat enginyers i escriptors. No solament va destacar en ambdues activitats, sinó que fou autor de molts poemes de tema científic i tècnic.

De Palau, que completà els estudis d'enginyer de camins, canals i ports i els de dret, fou enginyer en cap de la Diputació de Barcelona, autor d'avantprojectes de perforació de túnels ferroviaris als Pirineus centrals, enginyer en cap de ponts i camins de Madrid i catedràtic de geologia. En el vessant literari, fou vicepresident de la Sociedad de Escritores y Artistas, corresponsal de diverses acadèmies de belles arts i membre de la Real Academia Española de la Lengua. Hi va accedir el 1908 amb el discurs titulat "La ciencia como inspiración poética".

Zorrilla es referia a de Palau com "el poeta del rayo y del carbón". No li faltava raó, perquè produïa poemes com "La geología", "El rayo", "El Polo Ártico", "Al carbón de piedra", "En el laboratorio" o la oda "A la locomotora". Tots són d'un estil grandiloqüent. Heus aquí un petit tast de l'oda al carbó de pedra. No us embafeu.

No cal dir que quan de Palau va escriure això, el terme progrés no tenia fissures i el terme sostenibilitat era encara molt lluny.

(Poema extret del més que recomanable llibre La ciencia en la poesía (antología de la poesía científica española del siglo XIX) de José María Nuñez Espallargas, publicat el 2008 a Nivola.)

Jordi Font-Agustí

Any 1989. La Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques es troba en una situació difícil, que sembla que portarà a la seva desintegració. Però, quan tothom n'esperava la caiguda, les tropes soviètiques envaeixen el Berlín Occidental.

Allò que semblava una campanya ràpida per a conquerir l'Europa Occidental, es trunca quan les tropes de l'OTAN, amb gran ajuda dels nord-americans, aconsegueixen frenar l'avançament soviètic.

Davant les dificultats, l'exèrcit soviètic decideix canviar de tàctica. Aprofitant que a Europa hi ha una gran quantitat de tropes nord-americanes, envaeix els Estats Units. Camuflats en falsos vaixells de càrrega, ataquen Seattle, ocupen la ciutat en un sol dia, i fan retrocedir un exèrcit nord-americà que té el gruix de les tropes a Europa.

Aquest argument, que sembla tret d'una ucronia, és la base del joc "World in Conflict - Soviet Assault", en què hauràs de dirigir tropes de l'OTAN a Europa, tropes americanes als Estats Units, i tropes soviètiques en tots dos escenaris. Cal remarcar que aquesta versió del joc conté l'original "World in Conflict" i la seva expansió "Soviet Assault".

Aquest joc és del gènere ETR (Estratègia en Temps Real), però amb dues grans diferències amb els clàssics del gènere: no hauràs de gestionar recursos per aconseguir unitats, i no portaràs exèrcits sencers, només batallons amb unitats diverses, amb la possibilitat d'aconseguir reforços, o atacs especials (artilleria, aviació), en determinats moments. Aquestes dues premisses fan del joc una successió de partides ràpides amb molta acció.

A més, l'empresa creadora del joc, Massive Entertainment, ha fet un gran treball de programació en el motor gràfic, i així ha aconseguit efectes d'explosions i uns detalls de les unitats mai no vistos abans en jocs d'aquest tipus, fins i tot en ordinadors de gamma baixa.

Cal remarcar també que, durant el mode campanya, vas veient vídeos relacionats amb els participants a les missions, que et fan sentir com si estiguessis veient una pel·lícula. I el tractament dels dos bàndols és molt correcte, amb què trobem diversos personatges amb actituds diferents davant el conflicte.

Un joc força interessant per als amants de les ucronies, que ens fa veure una cosa que podia haver passat, però per sort no va anar així.

Per acabar, una frase que vaig llegir a Fundació, del mestre Asimov, que crec adequada per a aquest joc: "La guerra és l'últim recurs dels incompetents."

Isidor Bernabé

Quan Cristòfor Colom va desembarcar a Amèrica el 1492, quan Robert E. Peary va descobrir el pol Nord el 1909 o Roald Amundsen va arribar al pol Sud el 1911, o quan Josep M. Cruxent va arribar a les fonts de l'Orinoco el 1951, tot això ho van veure només els que hi van anar. Després n'hem tingut relats, o fotografies o filmacions, però en aquell moment només hi eren ells.

En canvi, quan el 20 de juliol de 1969 Neil Armstrong va ser el primer humà a trepitjar la Lluna, tothom ho va poder veure just en aquell mateix moment per mitjà de la televisió. Dominique Verguèse va escriure a "Le Monde" el 26 de juiol de 1969: "Què és més remarcable, el desembarcament a la Lluna o bé aquesta informació minuciosa, precisa, en temps real, a l'escala de tot el planeta? Fa pocs anys, encara hauria calgut ser autor de ciència-ficció per a imaginar-se això que passava alhora a la Terra i a l'espai. Avui, n'hi ha prou amb un aparell de televisió, i fins i tot els soviètics tenen dret de veure l'arribada dels astronautes en directe."

Quan fa quasi quaranta anys d'aquella feta, el periodista científic Xavier Duran ha publicat un llibre ben interessant, del qual hem extret aquesta darrera citació: Franquisme via satèl·lit. Sputnik, Apollo i guerra freda a la premsa de Barcelona, editat per Pagès editors, a Lleida, amb data de novembre de 2007 però distribuït el 2008.

El llibre és distribuït en cinc capítols principals: "Un espai per als somnis", que descriu la història de l'astronàutica, des dels somnis de la ciència-ficció fins a 1975, quan l'espai deixa de ser un escenari privilegiat de la guerra freda i s'inicien les missions conjuntes de soviètics i nord-americans; "Societat i premsa a la Catalunya de la postguerra", que explica la situació de la premsa a Catalunya des de la postguerra fins a la darreria dels anys seixanta; "Sputnik, un satèl·lit en òrbita al voltant de la premsa", que analitza la manera com la premsa escrita va narrar l'impacte del primer satèl·lit artificial; "El viatge a la Lluna, la victòria d'un sistema", en què fa el mateix arran de l'arribada a la Lluna, i "Retorn al futur?", que parla dels projectes i les previsions en el terreny de l'astronàutica. Un capítol de conclusions i una bibliografia essencial sobre astronàutica i sobre periodisme i història completen el volum, que "es basa parcialment en la tesi doctoral llegida a la Universitat Autònoma de Barcelona el 1997", amb què Duran, llicenciat en ciències químiques, es va doctorar en ciències de la comunicació.

Com diu Duran al pròleg, allò "que intentem oferir en aquest llibre és la lectura tecnològica, però, sobretot, ideològica, que la premsa va fer dels esdeveniments". Així, el volum, que analitza el tractament que fa la premsa de dos fets decisius de l'astronàutica i de la història contemporània, és alhora un manual d'astronàutica, des de la literatura fins a la tecnociència, i d'història del periodisme en una situació concreta: un d'aquests desitjables i sempre benvinguts ponts entre les anomenades dues cultures, ciències i lletres.

La nit del 3 al 4 d'octubre de 1957, mentre a Barcelona tenia lloc el Congrés internacional d'astronàutica, es va posar en òrbita el primer satèl·lit artificial, el soviètic Sputnik. A més de l'impacte científic i tecnològic, el llançament va tenir un fort component propagandístic en el context de la guerra freda. A l'Estat espanyol, que després de la derrota del nazifeixisme a Europa jugava amb força la carta de l'anticomunisme com a manera d'alinear-se dins la política de blocs, el tractament que en va fer la premsa va ser fortament ideologitzat, amb consideracions morals i religioses o fins volent demostrar un suposat endarreriment de la tecnologia russa amb l'opinió que el projecte havia estat possible gràcies als científics alemanys capturats pels soviètics. Fins i tot un discurs de Franco, que lloava l'èxit soviètic comparant-lo als assoliments de la seva dictadura, que atribuïa en tots dos casos a la força del règim i la fèrria unitat nacional, va ser retingut per la censura. Dotze anys després, el juliol de 1969, el dia 16 el coet Saturn V des de Cap Canaveral va enlairar la nau Apollo 11, que va arribar a la Lluna el dia 20 i va tornar a la Terra el 24. Algunes coses havien canviat, però el dia 16 la coberta de "La Vanguardia" era ocupada per una sola foto grossa dedicada a l'onomàstica de donya Carmen Polo de Franco, el 18 de juliol la imatge única era la del dictador, i el dia 22, tot i que també hi havia una fotografia d'Armstrong trepitjant la Lluna, l'atenció era adreçada a la sessió de les Corts en què el dictador havia de nomenar Joan Carles de Borbó el seu successor. I a més aleshores els mitjans progressistes, bàsicament "Tele/eXprés" i "Triunfo", ja utilitzaven la carta dels prejudicis antiamericans per a desvirtuar la gesta. La informació documentada era a càrrec de noms solvents com Miquel Masriera, Màrius Lleget o Sebastià Estradé, que en ocasió de la missió Apollo es va desplaçar a Robledo de Chavela, "un dels dos punts principals de seguiment i suport de la missió".

En dotze anys, de 1957 a 1969, havien passat moltes coses. En el camp de l'exploració espacial, més de les que ningú es podia imaginar que podien passar en tan poc temps. I en els quaranta anys que s'han escolat d'ençà de 1969 també han passat moltes coses, i moltes coses han canviat. La cursa espacial s'ha alentit i s'ha diversificat, però ara són impensables moltes activitats sense l'ajut dels satèl·lits artificials i la tecnologia del cosmos. Això ens mostra el llibre de Xavier Duran, que vincula tecnologia de l'espai i societat de la informació. Fa quaranta anys, just quan el dictador nomenava el seu successor "amb el títol de rei", l'arribada dels humans a la Lluna, televisada en directe per a tothom, va democratitzar una conquesta humana, ens en va fer partícips, ens va fer més humans. Una conquesta que és part de la nostra història, col·lectiva però també individual.

A.M.J.