BUTLLETÍ ELECTRÒNIC
DE LA
SOCIETAT CATALANA DE CIÈNCIA-FICCIÓ I FANTASIA
Maig - Juny 2009. Número 16

L'"Avui" del passat 30 de març informava a la coberta, al peu d'una foto a tota amplada: "Segon origen de Bigas Luna es començarà a rodar a finals d'any." I a la secció de Cultura explicava que "La indústria cinematogràfica catalana està gestant quatre grans projectes de pel·lícules en versió original catalana que es rodaran entre aquest any i el 2010: l'adaptació del Mecanoscrit del segon origen dirigida per Bigas Luna [...] i el film de ciència-ficció Eva. Quatre films que superen de llarg la dimensió de les produccions mitjanes del país, i que començaran a reflectir la nova política de suport a la producció audiovisual promoguda des de la Generalitat." De quatre, dos de ciència-ficció.

Han passat dotze anys des que al primer Encontre de ciència-ficció en llengua catalana, el 20 de setembre de 1997, Jaume Fuster explicava que "si bé tenim antecedents importants d'experiments, de fantasia més o menys científica en els inicis del cinema i en els inicis del cinema català [...] no hi ha una presència de la ciència-ficció catalana en el cinema". I Miquel Porter explicava: "Si no hi ha ciència-ficció en el cinema català és perquè en realitat quasi no hi ha cinema en català." I afegia: "L'Associació d'Escriptors va crear un grup de guionistes, el grup de guionistes va fer un concurs de guions, i en el concurs de guions n'hi havia ben bé un terç dels que s'hi van presentar que eren de ciència-ficció, i cap d'aquests guions no s'ha convertit en pel·lícula." I acabava la intervenció afirmant que "si com passa a Suècia, o a Dinamarca o a la República Txeca [...] no hi ha una política d'estat perquè hi hagi la presència de Catalunya al món, pel simple comerç i per la simple indústria no hi arribarem mai".

En aquests dotze anys ha evolucionat el panorama que descrivia Miquel Porter i, confirmant el seu diagnòstic, l'ajut del govern farà possibles dos films de ciència-ficció, dels quatre que superen els tres milions de pressupost: l'adaptació de la novel·la de Pedrolo a Segon origen de Bigas Luna, un cineasta que a l'encontre de Vilanova ja va ser esmentat pel curtmetratge "Clímax" i per la sèrie de televisió "Kiu i els seus amics", i Eva, un projecte de l'escola de cinema Escac per mitjà de la seva productora Escándalo Films i amb direcció de Kike Maillo.

Ja sabem que una flor no fa estiu; ni dues, primavera, però des de la SCCFF, que massa sovint hem de recórrer a la queixa i el rondineig, en aquesta ocasió només podem celebrar les notícies. I desitjar que, quan arribi l'hora, també el públic, que vol dir tots nosaltres, compleixi, i desmenteixi l'afirmació que, també fa dotze anys a l'encontre fundacional de la SCCFF, feia Miquel Porter i Moix: "I el que és més de doldre, encara, és que estadísticament es pot veure que els catalans no van a veure cine català."

Sense anar tan lluny

de Pere Calders

"Gabriel Ferrater", 51, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2008.

Al butlletí número 13 ens fèiem ressò de la publicació de La ciutat cansada, una novel·la inacabada de Pere Calders, i dubtàvem que publicar-la "en una col·lecció amb voluntat de públic majoritari [...] hagi estat la millor fórmula per a fer valorar el document literari que sens dubte és aquest text". Dues altres novel·les caldersianes també inacabades, La marxa cap al mar i Sense anar tan lluny, han estat publicades en adequades edicions crítiques, a la col·lecció "Gabriel Ferrater" de la UAB (núms. 50 i 51). En tots dos casos, amb presentació de Jordi Castellanos. La primera, de tema mexicà, encara escrita a l'exili, a cura de Carlos Guzmán Moncada. Són doncs edicions per a estudiosos i interessats en l'obra de Calders.

Sense anar tan lluny, novel·la sembla que començada el 1964 i interrompuda el 1966, és publicada a cura de Valentí Rossell i Riera, que en fa també l'estudi preliminar i l'anotació, i sens dubte interessarà els afeccionats a la ciència-ficció.

A la novel·la, un empresari i filantrop nord-americà, Josias Gunt, ha engegat la Fundació Laburnum amb l'objectiu de promoure iniciatives ruïnoses. De primer la Divisió de Vegetals llança el Tabacsan, uns cigarrets "amb l'aspecte, l'olor i el gust de la millor classe de tabac" i que "produïa efectes estimulants iguals, si no superiors, als de la nicotina", enriquits a més amb un paper vitamínic, però quan la iniciativa passa a donar beneficis és abandonada a favor del projecte del doctor Abed, que és qui més pèrdudes ha causat a la fundació. El doctor Abed té la teoria que ell anomena del Cronopur: el temps és un estadi immutable, és estranyament rodó i quiet, la divisió entre passat, present i futur és una percepció enganyadora. I, per tal que ho pugui demostrar, la fundació li finança el Projecte Estèreo Tri-tempo, que s'acabarà anomenant familiarment Tritem.

Per a materialitzar l'experiment, projecten tres grans urbanitzacions, un poble del passat, un poble del present i un poble del futur, a cadascun dels quals simultàniament un cens d'habitants viurà la vida pròpia de cada època representada. Després d'una gran enquesta mundial, el lloc de la Terra més apropiat resulta que és el Vallès, i al peu de Sant Llorenç del Munt construeixen els tres espais, Burgabans, una vila d'aire modernista ambientada el 1895, Araburg, situada al present (1965), i Burgdesprés, datada el 1995 en un ambient d'edificis camuflables i escamotejables sota terra. Després d'una acurada selecció, feta per ordinador, unes dues mil cinc-centes persones, acuradament ambientades i ensinistrades prèviament, s'estableixen a cada localitat per viure-hi un mínim de dos anys aïllats del món exterior.

Dissortadament, quan hem deixat la parella protagonista instal·lada a Araburg, i hem començat a veure que hi ha coses que poden no anar tan bé com se'ls havia anunciat, el manuscrit s'interromp. Com diu Jordi Castellanos al pròleg, "Quan hom es troba, de sobte, que la novel·la queda estroncada, no pot sinó lamentar que Calders n'hagués abandonat la redacció. I aquest punt de decepció [...] no és sinó una demostració de l'interès que tenen aquests materials".

Poso el comptaquilòmetres a zero

d'A. Munné-Jordà

"La Cram", 12, El Cep i la Nansa, edicions, Vilanova i la Geltrú, desembre 2008.

Poso el comptaquilòmetres a zero és la novel·la d'Antoni Munné-Jordà que feia temps que esperàvem els seus lectors, perquè és la tercera baula que tanca la trilogia centrada a la costa de Vilanova i la Geltrú en un període que s'acosta als set mil anys.

La història comença amb La paciència del mar (Edicions del Bullent, Picanya, 1994), la primera baula d'aquest tríptic. Es tracta d'una novel·la contemporània en la qual un escriptor que comença a residir a la vila marinera se sent temptat a escriure una novel·la que alhora demora redactar. Mitjançant un personatge misteriós, en Marc, s'immergeix en el món mític de les llegendes marítimes d'Altafulla a la Falconera, sota el massís de Garraf. A L'única mort (El Cep i la Nansa, Vilanova i la Geltrú, 1999), la segona baula, és Marc qui explica la seva història, en primera persona, des que va arribar a Adarró dos mil quatre-cents anys enrere, guiat per una estranya, bella i fascinant criatura, la Cram, que no solament és un personatge inoblidable de L'única mort sinó que va donar nom a la col·lecció de l'editorial on es publicà, que ara celebra el desenari amb el tercer lliurament de Munné-Jordà, Poso el comptaquilòmetres a zero, que comença en un futur proper, i arriba fins a prop de quatre mil cinc-cents anys en el futur.

La història és molt dramàtica i alhora divertida, perquè qui coneix l'autor i el seu fi i intel·ligent sentit de l'humor, l'estil de narrar i com li agrada jugar amb les paraules, i les diverses modulacions del llenguatge que fa servir, segons la comarca originària dels personatges, ja sap que ens podem topar en qualsevol diàleg amb les combinacions de sons més divertides. El text s'ha escrit amb l'ànim distès per fer passar una bona estona amb el diàleg continu i l'amistat, a tota prova, d'un grup de vells i velles jubilats, que abandonen les respectives cases i s'aixopluguen al soterrani de la d'un d'ells, per autoprotegir-se de les agressions de grups organitzats de joves que es dediquen a assaltar vivendes i a atacar i foragitar-ne els propietaris o inquilins.

Aquesta tercera novel·la de ciència-ficció que tanca el cicle narratiu costaner de Munné-Jordà, a Vilanova i la Geltrú, ve a ser un cant a l'amistat i la companyonia en les circumstàncies més adverses, jugant amb el concepte de l'etern retorn, amb uns salts en el temps que fan espantar les pedres.

Poso el comptaquilòmetres a zero narra, segons ens anuncia el text de la contracoberta, "les conseqüències d'una descoberta en un petit asteroide del nostre sistema solar, l'any 2002, quan en un futur proper un dels centres d'estudi de la troballa serà justament l'instal·lat a Vilanova i la Geltrú, i això alterarà una història col·lectiva d'amistat". L'autor se serveix d'uns quants personatges sense nom, descrits només amb un qualificatiu distintiu que el diferencia dels altres: el barbut, el vell alt, el vell prim, la noia, la vella dels cabells llargs, la vella dels cabells curts, la vella prima, la vella més baixa. A mesura que la narració avança l'autor va sintetitzant aquests noms, que acaben sent: l'alt, el prim, el barbut, la baixa, el ros (jove en uns moments, vell en d'altres, segons el salt d'espaitemps, com tots els altres personatges). En van apareixent de nous al llarg de la novel·la, pocs, però, els necessaris per al control de la narració.

El nucli central d'amics d'edats provectes es manté sempre unit, fins al moment que, per força major, per intentar salvar la vida en un món de malson, es veuen impel·lits a sobreviure com poden, per culpa d'una explosió de matèria fosca, que procedent de l'asteroide Eros (on havia arribat la nau espacial "Near-Shoemaker") s'havia dipositat, entre d'altres llocs, per al seu estudi, en el centre instal·lat a Vilanova i la Geltrú, a l'edifici de la Paperera, a tocar del soterrani on vivien els vells jubilats, als quals l'explosió traurà de casa, i a partir de llavors comença la veritable epopeia, sense interrompre mai la conversa inacabable (un dels encants de la novel·la), trasbalsats totalment quan perden de vista, no solament la noia, un dels seus punts de referència en l'espai i el temps, en l'intent de retorn al punt d'origen, sinó també "l'home del llibre", un altre punt d'avís de la situació de l'espai i el temps per a la retrobada amb les seves coordenades existencials.

Cadascun dels personatges té el seu paper: el barbut és l'erudit amb incontinència verbal, que sempre ho explica tot; però entre ells també hi ha l'observador, intuïtiu, que és el que "veu" en la llunyania l'home amb el llibre a les mans que fa de guia, en la distància en la seva intempèrie, a aquell grup de vells agafats l'un a l'altre, per no perdre's. És preciosa la imatge d'aquest grumoll humà d'amics a la deriva. Quan llegia aquesta novel·la no podia evitar evocar-ne una altra sobre l'amistat, que narra un passeig pel Tàmesi de tres amics i un gos, Tres homes dins d'una barca de Jerome K. Jerome.

És preciós l'acabament del llibre. No el vull avançar, però recomano la lectura d'aquest interessant llibre, per la informació que dóna sobre l'anomenada matèria fosca de l'univers, la matèria invisible als ulls humans, i sobre la "confusió d'espais i de temps oposats i simultanis". Un dels personatges, el prim, diu a les últimes pàgines del llibre: "Tot el teu temps s'arronsa a mesura que acumules anys. I nosaltres hem viscut mil·lennis. Jo ara sóc contemporani de la Cram de Darró, i de la Truu de la Geltrú." I d'aquesta manera es recorda al lector l'existència de la Cram, de L'única mort. També s'ha d'agrair la inclusió a l'acabament del llibre d'un mapa (actualitzat l'any 2007) del fons del mar vilanoví, i d'un altre mapa que detalla el pla del torrent de la Pastera, perquè el lector pugui seguir fil per randa el plànol de Vilanova on passen els fets que es narren. I un altre agraïment als impressors pel tipus de tipografia emprada "per millorar la comprensió de la lectura i reduir el cansament de la vista".

Rosa Fabregat

Crònica de la independència

de Patrícia Gabancho

"L'arquer", Columna Edicions, Barcelona, febrer 2009.

El planeta dels Caps Florits.

L'aigua enverinada i el dolent de la cova

de Marga Sala i Berta Noy, il·lustracions de Pilarín Bayés

"La Lluna de paper", Editorial Empúries, Barcelona, abril 2009.

La coberta del llibre ho anuncia per aquest ordre: "Il·lustracions: Pilarín Bayés; text: Marga Sala i Berta Noy." I certament el llibre és un vistós àlbum il·lustrat, amb un text lineal a partir que l'avi Moix veu que se li panseixen les plantes de l'hort i ressegueix el fil de l'aigua amb què les rega fins a trobar el culpable de la contaminació. L'any passat ja en va sortir un primer volum: El planeta dels Caps Florits. Els lliris vermells de l'àvia Tilín, i en tots dos casos el llibre es complementa amb una "guia didàctica" adreçada a fer que els petits lectors hi aprenguin "valors i actituds positives".

En tot cas, si el ressenyem és perquè aquestes lliçons són situades en un planeta "perdut en la immensitat de les galàxies" i sobretot per fer un reconeixement a la veterana il·lustradora Pilarín Bayés, que ha il·lustrat tot tipus d'històries adreçades als lectors menuts, des de la prehistòria, i que sempre que n'ha tingut l'ocasió hi ha introduït algun astronauta. Ara en aquests àlbums apaïsats gairebé totes les seves il·lustracions són panoràmiques a doble plana (escenes de cinquanta-vuit centímetres d'amplada) fetes amb el seu inconfusible estil ingenu i detallista alhora, i així ens podem divertir descobrint la gran quantitat de ginys voladors que ronden pel cel del planeta, o que les lectures del dolent són les obres dels doctors Frankenstein i Jekyll.

AMJ

El director Alex Proyas, que recordem pel film Yo Robot, entre d'altres, presenta una pel·lícula de ciència-ficció clàssica, Knowing, estrenada comercialment entre nosaltres com Señales del futuro. El film comença amb l'acció situada als anys 1950, en una escola on es proposa als alumnes dibuixar o escriure com pensen que serà el futur. Aquests papers queden dipositats en una urna que s'enterra durant cinquanta anys, i que s'anomena "càpsula del temps".

Una alumna, Lucinda, una nena solitària, turmentada perquè sent dins la ment veus estranyes i sorolls de fons sense cap significat, hi diposita un paper ple de números aparentment sense sentit. No té prou temps per a acabar d'escriure tots els números, quan la mestra li recull el paper, i, d'una manera obsessiva, ha d'acabar d'escriure la resta de números, cosa que fa rascant-ho amb les ungles en una porta d'una habitació de l'escola.

L'acció fa un salt de cinquanta anys i passa ja al temps actual, l'any 2008. L'escola prepara una festa en la qual s'obrirà la "càpsula del temps". A l'escola hi va un nen, Caleb, el pare del qual, John Koestler (Nicolas Cage), és un professor d'astronomia del MIT, que ha quedat vidu recentment.

S'obre l'urna, i es reparteix els documents entre els antics alumnes, i, si no hi són, als nous. A Caleb li toca l'estrany paper ple de números de Lucinda. Queda decebut, ja que la resta de papers dibuixen mons plens d'avions i naus espacials simpàtics i innocents a la llum de la situació actual, mentre que ell té un paper incomprensible.

El pare, John, trist i angoixat per la recent pèrdua, beu whisky en quantitats importants per oblidar la seva situació. Per casualitat mira el document de Lucinda i el seu esperit científic fa que intenti trobar-hi algun sentit. I n'hi troba. I la cosa que hi veu li fa trontollar tots els seus principis i tota la seva formació científica.

La pel·lícula descriu una història d'una família, amb una vocació de realitat. Els personatges són gent normal, amb situacions i problemes del dia a dia, si bé d'alt nivell científic, com a professors del MIT. Res a veure amb films com La guerra de les galàxies i similars, o, fins i tot, La guerra dels mons o Ultimátum a la Tierra, versions estrenades no fa gaire.

És inquietant, i t'enganxa a la cadira, sense deixar-te plantejar que allò no pot ser, i que allò que s'explica es passa de rosca. Tot i la impossibilitat real del relat, l'espectador no ho veu així. Al final, l'espectador s'ha de quedar uns minuts a la cadira abans de reaccionar i pensar que la pel·lícula s'ha acabat. I això que és llarga, més de dues hores. Però passen sense adonar-te'n.

El guió, però, planteja dos temes clàssics en ciència-ficció, com és l'endevinació del futur i les civilitzacions extraterrestres. Ho barreja d'una manera justeta, sense excedir-se descrivint coses incomprensibles, intentant aproximar-se a la nostra realitat diària. És clar, però, que no ens aclareix, o ho fa molt de passada, com es poden explicar científicament els seus plantejaments, cosa d'altra banda no possible.

La pel·lícula està farcida d'efectes especials impactants i crus, que colpeixen pel seu realisme. No sé com ho fan, però s'ha arribat a un nivell de realisme difícil de superar. Vegeu per exemple un moment del film en què surt el tros de carrer Broadway dels cinemes i teatres (cruïlla amb el carrer 43 i següents), ple de lluminàries, i que moments abans d'un esdeveniment desastrós s'apaga totalment.

En definitiva, tot i que barreja conceptes de ciència-ficció diferents, el film s'aguanta per la seriositat i les ganes de versemblança, per altra banda impossible. Comença bé (segurament se'n podria treure més suc), continua amb una història mig thriller mig problemes de família, per a tornar a agafar nivell a la part final amb l'altre tema clàssic de la ciència-ficció.

La meva valoració: 6-7 sobre 10.

Sembla que l'operació de promoció cinematogràfica de la ciutat de Barcelona a càrrec de Woody Allen ha creat escola. Ara Planeta DeAgostini anuncia la sortida d'un nou àlbum protagonitzat per Batman, que farà coincidir amb el Saló del Còmic, el 29 de maig: "Batman a Barcelona: El cavaller del drac." De moment l'editorial ja ha difós a tort i a dret la portada del volum, dibuixada per Jim Lee. L'interior, però, és dibuixat per Diego Olmos, que d'aquesta manera té l'honor d'afegir-se a la llarga sèrie de dibuixants que, en un moment o altre, han donat vida al personatge que, possiblement, és el més paranoic de tota la història del còmic.

El llibre és, clarament, un mitjà de promoció turística de la ciutat. Primer de tot cal constatar que en lloc de les quaranta-vuit pàgines habituals en un àlbum, la historieta només n'ocuparà trenta-vuit. Això sí, amb deu pàgines extres, que inclouen una introducció de l'alcalde de la ciutat. Tampoc no és gaire normal el preu de venda, 5,95 euros, molt més baix del que acostumen a tenir la resta de volums de còmic. Tot això confirma, doncs, que s'ha guarnit i farcit adequadament un quadern dels que publica periòdicament aquesta editorial per proporcionar-li una difusió de gala. El primer número de Batman va ser publicat per Detective Comics el maig de 1939, escrit per Bill Finguer i dibuixat per Bob Kane. La seva llarga durada i les especials condicions que regeixen als Estats Units sobre drets d'autor han fet que molts dels grans dibuixants de còmic s'hagin ocupat temporalment d'aquest personatge. No és gens sorprenent veure'n episodis signats per Frank Robbins, Carmine Infantino, Joe Staton, Frank Miller, Neal Adams, Allan Moore o Jim Lee.

La història escrita per Finger ens explicava que Bruce Wayne, un noi jove i milionari, de petit, va haver d'assistir impotent a l'assassinat dels seu pares. Sembla lògic doncs que a partir d'aquest fet posi tota la seva fortuna al servei de la lluita contra el crim. Com que, a diferència de Superman, Spiderman i tants d'altres, ell no disposa de poders especials, ho compensa fent servir una tecnologia avançada. Els diferents estris de la seva invenció muntats en el soterrani secret de casa seva amb l'inestimable ajut del seu fidel majordom li permetran actuar com un superheroi més. La seva acció a la cacera de criminals té lloc, quasi sempre, de nit, cosa que li ha adjudicat malnoms com ara els de "senyor de l'obscuritat", "el cavaller fosc" o "el cavaller de la nit". Aquests noms, però, a la llarga, el traumatitzen i acaben configurant-li una personalitat turmentada, paranoica, tenebrosa i una mica sinistra. Característiques poc freqüents en un personatge protagonista. Si hi afegim una llarga galeria de "dolents" tan sorprenents com indestructibles -The Pinguin, The Catwoman, The Joker, The Scarecrow- no és gens estrany l'èxit de públic obtingut. Èxit que, com acostuma a ser normal a l'Amèrica del Nord, es veu reflectit i compensat per una aparició a la gran pantalla. Cal reconèixer que es tracta d'un personatge molt més complicat o complex que els superherois abans esmentats, que acostumen a tenir un encefalograma pla. Potser per això és per primer cop un pseudoheroi molt més humà.

Llàstima que aquesta operació de màrqueting ha "tapat" la sortida d'una autèntica joia, Betelgeuse, un llibre que recull els cinc àlbums de la sèrie continuadora d'Aldebaran. En el proper butlletí en parlarem, però si la veieu, compreu-la.

Toni Segarra

Filippo Tommaso Marinetti (1876-1944), l'escriptor avantguardista que va inaugurar el Futurisme, tenia passió per les màquines de tren, els avions i els automòbils. El punt quart del seu famós manifest diu que "No tenim inconvenient a declarar que l'esplendor del món s'ha enriquit amb una nova bellesa: la de la velocitat". En una ocasió va dedicar al seu cotxe un poema que comença així:

Diu la llegenda que el manifest futurista se li va acudir quan es va clavar una bona patacada una matinada de la tardor de 1908. Conduïa embriac el seu automòbil, va desviar-se al voral per no atropellar uns ciclistes, ell va sortir disparat i, com es diu habitualment, va tornar a néixer.

Basada en l'accident de Marinetti, l'artista italià Luca Buvoli ha fet fa poc una escultura que mostra el vol de l'automòbil abans d'encastar-se al voral. L'obra explora els mites de la masculinitat i la velocitat associats al Futurisme.

Jordi Font-Agustí

Nu Earth és un planeta on es desenvolupa una guerra perpètua entre el Nord i el Sud. La utilització de tota mena d'armes biològiques i químiques n'ha deixat la superfície enverinada, i les tropes dels dos bàndols han de viure en ciutats tancades, lluitant amb vestits protectors.

La darrera esperança del Sud son els G.I. ("Genetic Infantryman", Infanteria Genètica), soldats modificats genèticament, de color blau, capaços de suportar la pol·luïda atmosfera, i amb capacitats superiors. A més, quan estan a punt de morir, poden descarregar la seva personalitat en un bioxip, i així es pot traspassar a un altre cos.

Però hi ha un General traïdor que treballa per al Nord, i prepara una trampa per a destruir els G.I. Tot funciona com cal i els G.I. són massacrats…, tots menys en Rogue.

En Rogue descobreix que hi ha un traïdor, i inicia un viatge per tot Nu Earth, per venjar-se. L'acompanyen els bioxips dels seus tres camarades caiguts en combat: Gunnar (acoblat al rifle d'en Rogue, mentre no trobi un cos, ja que per si sol el bioxip es descarrega), Bagman (a la seva motxilla) i Helm (al seu cap). Aquests bioxips també doten d'habilitats especials el dispositiu on són.

"Rogue Trooper" es un famós còmic que es va començar a publicar a la revista britànica "2000 AD" l'any 1981, i és obra de Gerry Finley-Day i Dave Gibbons.

Ara per fi podem posar-nos a la pell d'en Rogue en el seu viatge per Nu Earth a la recerca del traïdor, en el nou joc de la consola Wii.

Els controls són bàsicament: comandament Wii per a apuntar (directament a la pantalla), disparar, i moure inventari, i Nunchaku per a moure's i llançar granades. En apuntar s'ha d'anar amb compte, perquè és molt fàcil que perdis la perspectiva. També pots fer servir una mira de franctirador, per a abatre enemics a distància. En Rogue també es pot aprofitar dels objectes que es trobi per l'escenari per cobrir-se dels enemics (el famós mode cobertura, que va posar de moda "Gears of War").

Al principi del joc vas recollint els bioxips dels teus companys caiguts, que permeten fer servir habilitats especials: Gunnar permet posar un silenciador al rifle, i també pots programar-lo perquè dispari autònomament als enemics, mentre tu busques un altre lloc per on atacar-los. Bagman permet recollir ferralla (tant la que trobis pel camí com la de soldats caiguts), amb la qual pots fabricar noves armes (a mesura que en trobes els plànols) o reposar munició i farmacioles per a curar-se. Helm permet crear hologrames per despistar els enemics, i rebentar sistemes informàtics.

Els gràfics estan força bé (per a ser una Wii) i permeten una correcta immersió en l'univers "Rogue Trooper".

És recomanable per a tots els fans dels jocs d'acció, tant si coneixen el còmic original com si no.

Isidor Bernabé

A hores d’ara a qui no hagi vist la pel·lícula Watchmen, que adapta l’obra homònima creada per Alan Moore i Dave Gibbons, li recomanaria que arranqués a córrer cap al cinema, perquè probablement encara en podrà trobar alguna projecció de matinada; sempre amb el benentès, però, que primer s’hagi llegit el còmic original (Edició Absolute, Columna i Planeta DeAgostini, 2007). No és qüestió de simple comparació, no és tampoc una recomanació gratuïta: la pel·lícula és una bona adaptació d’una obra que, pels seus matisos, per les seves diverses capes de lectura, és pràcticament impossible d’adaptar en tota la seva esplendor a la gran pantalla.

Tanmateix, ja hi va haver en el passat alguns intents de traspassar les vinyetes dels dotze números originals del còmic a imatge en moviment, però la seva dificultat va fer tirar enrere alguns directors (per exemple, Terry Gilliam). Finalment ha estat el visionari Zack Snyder —un adjectiu que se li ha atorgat quasi unànimement després de realitzar la també adaptació del còmic 300— qui s’ha atrevit amb Watchmen. Òbviament una versió cinematogràfica és una visió personal d’un equip de professionals —encapçalat pel director i el guionista— que sempre serà diferent de l’original en major o menor manera, bàsicament perquè s’està emprant un llenguatge diferent a l’hora de transmetre una història al receptor.

Seria molt difícil analitzar el còmic en aquestes breus línies, altres ja s’han ocupat d’aprofundir en el que representa Watchmen (al butlletí núm. 8 ho feia Sebastià Roig; vegeu també l’assaig W de Watchmen de Rafael Marín). Allí hi trobarem mil i una respostes a les lectures del còmic, de com es creà a com evolucionà fins a ser una de les cent millors novel·les —a seques, sense l’apel·latiu de “gràfica”— de tots els temps segons la crítica dels EUA. Però sí que potser cal fer-ne una breu sinopsi: Watchmen és un còmic crepuscular sobre el món dels superherois, però també és una intensa reflexió sobre la por de la guerra nuclear i una especulació en clau d’ucronia sobre el nostre món. De fet, els esdeveniments ocorren en un món alternatiu al nostre, en uns anys 1980 en què la incertesa de la política entre els dos blocs dominants (EUA i URSS) està a punt de fer esclatar la tercera guerra mundial. Aquest és l’escenari perquè un grup d’enmascarats retirats i un ésser amb els poders d’un deu protagonitzin una de les històries més profundes i alhora més esfereïdores que s’han escrit mai.

L’adaptació cinematogràfica de Watchmen és bona, però no arriba a transmetre el munt de sensacions que ens aportava l’original. És lògic: Tot i que el 80 o el 90% del film trasllada quasi copiant vinyeta a vinyeta el dibuix i el guió de Gibbons i Moore respectivament, es deixa a la recambra totes les capes d’informació que hi havia al còmic. Hom, després de veure la pel·lícula, descobreix que les escenes són les mateixes que al còmic i que la idea general es compleix perfectament, però sempre et queda un deix d’estar veient una història simple… quan en realitat hi ha molt més d’amagat a l’obra original.

Watchmen només ha omès alguns aspectes difícilment digeribles en una pel·lícula (com la història del còmic dels pirates que apareixia a l’obra original). És clar que això no és ben bé cert, perquè al DVD definitiu s’inclourà un curtmetratge sobre aquesta història paral·lela —realitzada en animació— i a més diuen que s’hi afegiran fins a quaranta-cinc minuts més de film en la versió estesa..., o sigui, que passarem a tenir una pel·lícula de tres hores i mitja més o menys i en què segur que hi haurà més detalls que la faran encara més fidel a l’obra original.

Però, m’ha agradat? Sí, sense dubte. El que passa és que hom sabia sempre què passaria a continuació, i per tant poques sorpreses hi ha hagut... Potser per això el film no m’ha sorprès significativament, tot i reconèixer-li la bona intenció. Òbviament hi ha alguns aspectes millorables: tot i que el director ha respectat la fita que es marcava el guió original i que sembla més lògic seguir els passos que ha fet el guionista de la pel·lícula perquè la gent entengui millor els terribles fets amb què conclou l’obra, al meu entendre la manera com Moore i Gibbons van resoldre el capítol final em sembla sublim pel sentit més romàntic (i no parlo d’amor, sinó més aviat d’exaltació), de la vena més artística (recordem que la literatura, la pintura, en definitiva la creativitat, són les formes d’expressió que ajuden a forjar una arma de destrucció massiva… física i psíquica).

Tot i això, respecto la decisió de modificar el guió original i també el fet de treure’n parts que no encaixarien correctament en un guió cinematogràfic (el recurrent tema dels pirates, per exemple). El mateix que va fer Peter Jackson a El Senyor dels anells suprimint en Tom Bombadil. En definitiva, hi he trobat a faltar les múltiples lectures que oferia el còmic, i que a la pantalla es queden en una de sola. Però, com diu el títol d’aquesta reflexió…, l’adaptació total és impossible.

Deia al començament que qui no hagi vist Watchmen que corri a veure-la, però afegiré que a hores d’ara qui no hagi llegit Watchmen no té perdó: Que se’l compri ja!

Eloi Puig