Mans
lliures
|
| de
Jordi de Manuel |
| "El
balancí", 599, Edicions 62, Barcelona, gener 2009. |
Llegir
una novel·la d'uns personatges i ambients que precedeixen
uns quants anys una altra novel·la publicada anteriorment
crea, almenys a mi, una certa dificultat. Això és
el que m'ha passat llegint Mans lliures de Jordi de Manuel,
que narra una aventura de l'inspector Marc Sergiot a la Barcelona
de l'any 2014. Els elements futuristes que hi podem veure es troben
atenuats perquè sabem com hauran evolucionat aquests mateixos
elements pocs anys després. Si a la Barcelona del 2014
comença a haver-hi problemes de subministrament d'aigua,
a la Barcelona del 2017 la sequera serà el problema més
important dins el territori català. O la situació
política que va cap a un costat només apuntat com
a possibilitat el 2014 -recordem l'any en què està
previst segons un partit fer un referèndum sobre la independència-
i la que descriu Jordi de Manuel en la seva anterior novel·la,
L'olor de la pluja, en què aquesta independència
es pot suposar molt més avançada atès que
Espanya ha evolucionat cap a una república, després
que hagin abdicat els Borbons. El mateix passa amb els personatges,
que, amb el pas del temps, han vist evolucionar de manera creixent
els problemes físics i laborals que en aquesta novel·la
tot just es comencen a insinuar.
La
sèrie de novel·les de l'inspector Sergiot es podrien
incloure en el que s'ha convingut d'anomenar recentment el "tecno-thriller".
En definitiva i utilitzant una terminologia més clàssica,
novel·les que barregen elements del gènere policíac
amb la ciència-ficció. El que succeeix, des del
meu punt de vista, és que la ciència-ficció
deixa de ser-ho si ho comparem amb la que descriu l'altra novel·la
abans esmentada. Això no vol pas dir de cap de les maneres
que Mans lliures no sigui una bona novel·la. Fins
i tot jo diria que és una excel·lent novel·la
policíaca. I els qui ens agrada també aquest gènere
no dubtarem pas de recomanar-la.
Jordi
de Manuel construeix una història basada en elements puntuals
de la realitat del 2009 lleugerament extrapolada. Aquesta sí
que és una característica de la ciència-ficció.
El problema, però, és que la poca distància
entre la realitat i el que en dibuixa com a possible futur és
tan curta que sovint arribem a creure que no es tracta de ciència-ficció,
sinó, purament i simplement, de la descripció d'una
realitat que és a tocar.
En
el marc d'unes eleccions en què hi ha en joc la presidència
de la Generalitat, el candidat que té més probabilitats
de guanyar és assassinat d'una manera que fins fa poc hauríem
qualificat de ciència-ficció, però que ara
ja sabem que és real. Sorprenentment, aquest candidat no
és de cap dels grans partits, sinó del més
petit i poc representatiu. Jordi de Manuel deixa aquí un
missatge clar: sovint la claredat política, l'honestedat,
la defensa dels humils i la preocupació per l'entorn i
el futur del planeta no van lligats al que pensen i volen les
majories.
Potser
el que costa més de creure de la novel·la és
el funcionament del petit partit. La seva estructura i els mitjans
estan molt per damunt del que és normal avui dia en un
partit similar. Malgrat aquesta matisació, l'autor ha configurat
una realitat que podem suposar molt creïble i aproximada
a la que serà la nostra d'aquí a pocs anys. Hi haurà
una fallida d'Internet el 2012? Seran habituals i tolerats els
"trimonis"? Continuarà considerant-se com a catalans
"tots els que viuen i treballen a Catalunya"? Encara
estarem parlant de reformes educatives? Altres coses em semblen
menys probables. Hi haurà només cinc periodistes
intentant entrevistar el possible futur president? Haurem de continuar
posant disquets a l'ordinador, quan ara ja s'està prescindint
dels discs durs? I, sobretot, després del que està
passant, continuarem pensant que els economistes són científics?
No deixa de ser curiosa l'afirmació que de Manuel posa
en boca de l'inspector quan opina que la feina dels comentaristes
dels mitjans de comunicació és "generar opinió".
Malauradament sembla que aquesta és la creença general
avui dia.
Com
es pot veure, tota una pila de suggeriments per a provocar la
reflexió. I, com a fons, ja ho he dit, una bona novel·la
policíaca. Potser, per a trobar-hi alguna pega, massa fàcil
d'endevinar qui són els culpables. Fàcil, perquè
al llarg de la narració surten pocs noms, i algun d'ells
ha de ser. És clar que, quan dic culpables, vull dir els
que menys ho són. Els de veritat, aquests, com sempre,
queden del tot impunes.
TS
*****
|
| Silenci
de plom |
| de
Salvador Company |
"El
balancí", 596, Edicions 62, Barcelona, novembre
2008.
|
Salvador
Company (València, 1970) al recull de contes El cel
a trossos (2001) i a la novel·la Voleriana (2002)
havia anat donant forma al poble de Benborser, una vila del Camp
de Túria, prop de València, on va néixer
l'enigmàtic escriptor Eveli Volero. Silenci de plom,
premi Joanot Martorell 2008, també hi és situada.
Però tot i l'ambientació en un indret imaginari,
la narrativa de Company parla de qüestions ben reals.
Silenci
de plom no és una novel·la de ciència-ficció,
ni una novel·la amb ciència-ficció, sinó
una novel·la amb novel·la de ciència-ficció.
Els tres fils argumentals principals que s'encreuen i es desencreuen
constantment al llarg de l'obra són, en primer lloc, la
invocació del record o la investigació que desplega
l'autor innominat, o anomenat X., arran de la desaparició
de la seva dona, periodista, que investigava un cas de corrupció
immobiliària, amb assassinat d'un regidor i la família,
al seu poble del País Valencià (el present); alhora,
l'autor fa un treball d'edició i de comentari de text sobre
un llarg poema en cinc episodis, 212, obra d'Eveli Volero,
que explica crípticament la vivència de la guerra
civil, l'empresonament posterior i la fugida fins a anar a parar
a un camp de concentració nazi, i la tornada clandestina
al poble (el passat); i, finalment, una novel·la de ciència-ficció,
Quiet Lead de Lev O'Leory, que el narrador tradueix, i
que descriu un futur amb una gran empresa que fa estraperlades
d'aigua potable a la Lluna i en què els sotmesos a treballs
forçats a les mines de Mart coven la revolta instigats
per un poema, "Silenci de plom" (el futur).
Dir
això, és clar, només és descriure
una part de l'esquelet d'una obra ben carnosa, opulenta, en què
les divisions temporals (passat, present i futur) tampoc no són
tan clares ("aquesta reivindicació de la memòria
històrica a través de la ciència-ficció
és el context en què cal entendre certs detalls",
comenta el narrador-glossador-traductor). Una obra estimulant,
en què el lector sovint té la sensació de
no entendre res però ho passa molt bé. Com a la
vida.
AMJ
*****
|
|
Iskander
|
| d'Alícia
Gili i Sílvia Romero |
| "Lo
Marraco", 200, Pagès Editors, Lleida, setembre
2008. |
El
nostre món tal com el coneixem ha mort. Les civilitzacions
de la Terra s'han extingit, el coneixement s'ha perdut i la
nostra memòria col·lectiva s'ha esvaït en
el temps. En un futur llunyà el país d'Iskander
sobreviu sota un nou sistema polític basat en l'únic
refent del nostre present que ha perdurat durant els segles
de barbàrie: els llibres. El problema és, però,
que a Iskander ningú no sap llegir ni escriure.
Iskander
és un país indeterminat, encara que per alguns
topònims, certs cognoms i jocs de paraules el situaríem
clarament en l'actual territori català. Hi ha dues castes
diferenciades: els místics, capaços de manipular
màgicament els títols dels llibres de manera que
poden provocar un efecte sobre la realitat, i els lectors, la
gran majoria de la gent corrent, que viuen servint els místics.
Però
també hi ha uns grups anomenats agnòstics que,
des de l'ombra del terrorisme, treballen per arrabassar el poder
als místics, i també trobem una comunitat d'exiliats
que després de segles vagarejant pels límits desèrtics
d'Iskander han après a controlar part de l'antiga tecnologia
humana: són els informàtics, altrament anomenats
cyborgs, posseïdors d'implants mecànics i capaços
de connectar-se a xarxes neuronals per accedir a tot tipus d'informació.
Aquests
són els principals jugadors de la partida. I les autores
els proposen un objectiu comú: trobar el Llibre Únic,
un llibre que segons la llegenda donarà la possibilitat
de fer lliure la gent, perquè els ensenyarà a
llegir i a escriure.
Un
plantejament certament original, que a més està
escrit amb soltesa i amb bones maneres. L'estil de les autores
és fresc i et fa sentir còmode en la lectura.
Les autores també incorporen noves paraules derivades
de la passió pels llibres i sobretot molts refranys populars
expressats també per l'obsessió per la literatura
o la tecnologia.
No
notes en cap moment quina part ha escrit cada autora, cosa que
evidencia que s'han entès a la perfecció. Potser
en la part argumental no hi ha hagut tanta fluïdesa. M'explico:
La trama gira òbviament a la recerca desesperada del
Llibre Únic, però l'argument a mesura que avança
es torna dispers en alguns aspectes, no se centra i hom té
la sensació que hi ha massa personatges innecessaris,
massa conspiracions i una indeterminació en la trama.
Ens
hem de quedar doncs amb una agradable novel·la fantàstica,
original i ben narrada a quatre mans, que segueix una idea bàsica,
"la lectura ens farà lliures". De fet, el missatge
implícit de les autores és que la manca de lectura
i per tant de coneixement porta irremeiablement a la barbàrie.
Una novel·la doncs que té una fita important:
Declarar la lectura el principal camí per a arribar al
coneixement, per a establir una cultura i, en definitiva, poder
avançar cap al futur.
Eloi
Puig
*****
|
|
El
curiós cas d'en Benjamin Button
|
| de
F. Scott Fitzgerald |
| Tr.
de Xavier Pàmies |
| Edicions
62, Barcelona, febrer 2009. |
Amb
una oportunitat no gaire usual, just una setmana després
de l'estrena del film de David Fincher ha arribat a les llibreries
en un volum espars el text del conte "El curiós
cas d'en Benjamin Button" de F. Scott Fitzgerald (1896-1950).
Benvingut sigui, tot i que Edicions 62 mateix té anunciat
de publicar aviat el volum sencer dels Contes de l'era del
jazz (1922), on tornarem a trobar aquest relat. Però
de moment ja en tenim un tast, també de la bona traducció
de Xavier Pàmies.
El
conte s'inicia un dia de l'estiu de 1860, quan la muller de
l'amo de l'empresa de ferreteria Roger Button & Co., un
comerciant benestant de Baltimore, dóna a llum, no a
casa com sempre s'havia fet, sinó a la Clínica
Femenina i Masculina de Maryland. Segons el narrador, no podrem
saber mai si l'anacronisme que representa haver-se "avançat
cinquanta anys a la moda" de parir en hospitals té
cap relació amb l'anomalia que relata.
Efectivament,
el nen neix vell, és a dir, que quan el pare arriba a
la clínica troba dins el bressol un vell septuagenari,
barbut i gemegaire, que li demana que se l'endugui o si més
no li porti un balancí més còmode. A partir
d'aquí, paral·lelament a la vida individual d'en
Benjamin, a repèl del temps i en contradicció
amb les normes socials de la rígida societat de Baltimore,
que condicionen els pares a afaitar el vell-nen i tenyir-li
els cabells per intentar disfressar-li l'aspecte, també
assistirem als fets històrics: de primer, la guerra de
Secessió americana, i més endavant la guerra hispano-nord-americana
de 1898, en la qual participarà un Benjamin amb aparença
d'home de trenta anys. "Fins aleshores havia tingut l'esperança
que, quan arribés a una edat corporal equivalent a la
seva edat en anys, el grotesc fenomen que havia distingit el
seu naixement s'aturaria."
En
una nota prèvia de l'autor, Scott Fitzgerald explica:
"Aquest conte està inspirat en un comentari que
Mark Twain va fer sobre com era de doldre que la millor part
de la vida fos al començament i la pitjor fos al final.
Jo he tractat humilment de posar a prova la seva hipòtesi
aplicant-la a una sola persona en un món absolutament
normal." I afegeix: "Unes quantes setmanes després
d'haver-lo enllestit, vaig descobrir un argument quasi idèntic
als Quaderns de Samuel Butler", el pioner britànic
de la ciència-ficció amb Erewhon, de 1872.
AMJ
*****
|
|
Frankenstein
|
| de
Mary Shelley |
| Adaptació
de Jesús Cortés |
| "El
Micalet galàctic", 138 Edicions Bromera, Alzira,
setembre 2008. |
Jesús
Cortés, que ja havia adaptat Dràcula, al
número 117 d'aquesta col·lecció, ara posa
a l'abast dels lectors joves "una de les obres més
famoses de la literatura de terror", com diu la contracoberta,
i un dels textos fundacionals de la ciència-ficció.
El
text adaptat per Jesús Cortés encadena perfectament
l'argument de Mary Shelley, i els dibuixos de Paco Giménez
acaben de fer atractiu el volum, amb una estètica alhora
actual i intemporal.
Als
editors de novel·la juvenil els agrada oferir els llibres
farcits d'introduccions, notes i exercicis didàctics,
com una manera d'introduir el llibre a l'escola i obtenir vendes
col·lectives. Per això és més d'agrair
que la col·lecció "El Micalet galàctic"
presenti el text net i pelat, com una novel·la, no com
un producte escolar. Pensem que així fa més servei
al jove lector, que s'acostuma a llegir el text literari sense
crosses, a llegir una novel·la com un acte autònom
i autosuficient. El pas imprescindible per a esdevenir un viciós
de la lectura.
Així
algun dia aquest lector es podrà enfrontar a la novel·la
completa i a tot el que hi diu l'autor. Molts, potser la majoria,
vam començar a llegir les grans obres en versions juvenils
reduïdes a l'argument, i aquest va ser el primer pas per
a descobrir més endavant la matèria real de la
literatura. Perquè, com escrivia Ray Bradbury precisament
en contra de les versions escapçades, "la digressió
és l'ànima de l'agudesa. Traieu els excursos filosòfics
del Dant, Milton o el fantasma del pare de Hamlet, i el que
queda són ossos secs. Laurence Sterne ho va dir una vegada:
les digressons són, sens dubte, la llum del sol, la vida,
l'ànima de la lectura!".
AMJ
*****
|
Dràcula
|
| de
Bram Stoker
|
| Adaptació
d'Emili Olcina |
| "Ursa
Maior", Marge Books, Barcelona, novembre 2008. |
Al
primer paràgraf de la novel·la El castell dels
Carpats (1892), Verne diu que "les contrades transsilvanes
tenen encara molt arrelades les supersticions dels primers temps",
i després d'haver explicat racionalment tots els fenòmens
que feien terrorífic el castell del baró, on suposadament
revivien els morts, al final del llibre Verne diu amb escepticisme:
"Hauran de passar molts anys abans que aquella gent renunciï
a les seves creences supersticioses."
La
novel·la de Verne no és pas de les més llegides
i reeditades a l'actualitat. Però cinc anys després
de la seva publicació, l'irlandès Bram Stoker donava
al públic Dràcula, una novel·la que
seguia bàsicament l'esquema argumental vernià, però
amb la història justificada per la superstició i
les forces sobrenaturals, i aquesta sí que encara impressiona
els lectors i és objecte de reedicions i adaptacions, com
la que presenta ara l'especialista en literatura fantàstica
Emili Olcina.
A
la introducció, l'expert Olcina informa sobre l'autor i
les circumstàncies de l'obra, i els antecedents literaris
dins la tradició vampírica (evidentment, no parla
de la desmitificadora obra de Verne), i a continuació edita
el text laboriosament escapçat per a poder-ne mantenir
l'argument sense sotracs massa traumàtics.
Esperem
que aquesta adaptació reduïda del clàssic de
la literatura terrorífica sigui l'esquer perquè
més endavant els joves lectors s'enfrontin a la versió
completa, si és que encara els en resulta trobable alguna,
com ara una desitjable reedició de la traducció
de Sílvia Aymerich que va publicar Laertes.
AMJ
|
|
El
passat 19 de gener la SCCFF va retre homenatge a un dels seus referents
del qual vol emmirallar-se.
El
1918, a l'acabament de la Gran guerra, un rellotger de Nova Orleans
fa un rellotge per a la nova estació del tren. Quan el destapen,
el públic observa que les busques roden enrere, i el rellotger
explica que l'ha fet així per expressar el desig de fer tornar
enrere el temps i fer que tornin els nois que han mort a la guerra,
entre els quals el seu fill. El món, naturalment, continua rodant
en la seva direcció, però al mateix moment que la població
celebra la fi de la guerra, la dona d'un fabricant de botons té
un nen que neix arrugat com un vell de vuitanta anys i la mare mor en
el part.
Arthur
Koestler (Budapest, 1905 - Londres, 1983) és prou conegut com
un autor polifacètic, poliglot, capaç d'interessar-se
per tot i gran polemista. Va ser a la guerra civil espanyola amb les
brigades internacionals i, posteriorment, es va donar de baixa del partit
comunista i, com Orwell, va criticar l'estalinisme. Va cultivar els
gèneres del periodisme, l'assaig, el teatre i la novel·la.
El
film, que va esdevenir tot un clàssic, ens mostrava com un plat
volador aterrava a Washington DC i causava l'expectació, primer,
i després el pànic entre els habitants de la ciutat. Poc
després, Michael Rennie, incorporant magníficament Klaatu,
l'extraterrestre, sortia de la nau i anunciava que venia en so de pau.
Anava enfundat en una mena de granota platejada i tenia el rostre cobert
per un casc que només en deixava veure els ulls. Només
arribar era abatut per un soldat nerviós. La rèplica també
era automàtica: un robot, Gort, apareixia disposat a desintegrar
amb un llamp làser canons, tancs, rifles i pistoles.
Com
a l'obra de Wise, l'extraterrestre és ferit i empresonat. A partir
d'aquí la pel·lícula comença a anar pel
pedregar, l'acció esdevé cada vegada més incongruent,
els diàlegs són fluixos i els personatges poc versemblants.
Veiem com un Klaatu inexpressiu i un punt hostil coneix una doctora
i el seu fill. Aquesta subtrama, molt made in Hollywood, és
la de nen repatani que no s'entén amb la mare postissa i enyora
el pare mort. El nen és un personatge que acaba embafant, però
sort d'ell en tindrem els humans, ell és qui decantarà
l'acció. Serà en aquesta minifamília americana
on Klaatu -com un Jahvè de l'Antic Testament a Sodoma i Gomorra-
trobarà un just i, per tant, una raó per a salvar el planeta
Terra. La doctora aprenent de mare i el fillastre malcriat seran el
revulsiu perquè l'impassible i, a hores d'ara, antipàtic
extraterrestre canviï la manera de veure els habitants del planeta.