|
BUTLLETÍ ELECTRÒNIC |
|
Editorial
|
Tu també pots venir si volsAquest butlletí, el número 13, que vol dir que hem superat els dos anys des que vam començar amb el datat novembre-desembre de 2006, és l'últim que allotgem amb penes i treballs en un dels llocs gratuïts de Geocities, als quals agraïm la cessió del seu espai. El de gener-febrer de 2009 ja estarà instal·lat al nostre propi domini, acabat d'estrenar. Com en els allotjaments físics, a la xarxa també es pot viure ocupant forats provisionalment, o llogant un espai decentet que et pots moblar sense necessitat de luxes però amb els mínims imprescindibles per a poder-hi treballar. Fins ara hem anat fent amb un domini que tramitava i renovava generosament el company Ricard de la Casa i en espais gratuïts que anava cercant a nom seu en Toni Segarra, cosa que volia dir anar caminant amb una espardenya i un peu embolicat amb benes velles de la mòmia. A partir d'ara, amb el nostre domini ".cat", esperem que ja podrem anar treballant amb una sabata i una espardenya, que ja és més del que teníem.Adquirir-lo ens ha suposat una despesa considerable, per a les nostres proporcions, que pensem assumir apujant-nos la quota un cinquanta per cent, segons acord de l'assemblea l'octubre passat a Mataró. Així, a partir de gener de 2009 la quota per als socis de la SCCFF, als quals agraïm la fidelitat i demanem la comprensió, serà de 15 euros l'any. Això no té res a veure a la tan airejada crisi: els cienciafeccionats n'hem passades de pitjors, hem vist caure meteorits definitius, hem vist godzil·les assolant ciutats, invasions marcianes implacables i zombis afamats encerclant el darrer humà, i res d'això no ens ha tret les ganes de tirar endavant. Només les desercions ens poden fer trontollar l'estat d'ànim.La societat continuarà oferint els seus serveis a la xarxa (web, llista de correu, bloc, fotobloc, butlletí bimestral) i al món terrenal (encontres, conferències, dinars, sessions col·lectives), encara més bé i sempre de manera gratuïta (ep!, els dinars o les entrades se les paga cadascú!). De vegades algú pregunta quin avantatge té fer-se soci de la SCCFF, i pagar la quota anual, si sense ser-ne es pot gaudir de les mateixes coses. Doncs això: sabem que aquestes coses de què disposem les fa algú, les paga algú, i és ben lícit beneficiar-te'n si te les ofereixen gratuïtament. I les continuem i les continuarem oferint de la mateixa manera, i segurament encara millor, perquè ens ve de gust i perquè pensem que fem alguna mena de servei.Però amb l'enllaç del número vinent, de gener-febrer de 2009, també vindrà la invitació a ingressar la quota anual i a fer-se soci de la SCCFF. A col·laborar que tot això continuï sent possible per a molts, però menys feixuc per a uns pocs. I, com diu el cantant galàctic, "tu també pots venir si vols"...La junta |
|
Mataró
27.09.2008
|
|
|
J.G.
Ballard, forense del mil·lenni
|
Hi ha un acord tàcit entre els entesos que James Graham Ballard és un dels grans de la ciència-ficció, i no perquè li toqui el torn ser-ho (com tants altres que arriben al final de la vida), sinó per la dimensió peculiar de la seva obra.Nascut a Xangai el 1930, durant la segona guerra mundial va viure en un camp de concentració amb la família. Fet que tal vegada va marcar el seu imaginari i que relata a la novel·la autobiogràfica L'Imperi del Sol (1984), duta tres anys després al cinema per Steven Spielberg.
|
Amb
motiu de la proclamació de l'XI Premi de Narrativa de Ciència-ficció,
Manuel de Pedrolo, Ciutat de Mataró, la Societat Catalana de
Ciència-Ficció i Fantasia va celebrar a la capital del
Maresme una de les seves assemblees anuals. 
Després
d'una breu pausa en què els assistents van poder conversar relaxadament
mentre prenien un cafè, a les 12.30 vam dirigir-nos cap a la
sala d'actes de la Biblioteca, on ens esperava l'enginyer i escriptor
Jordi Font-Agustí. "Ferrocarril i ciència-ficció",
aquest fou el títol i el tema de l'entretinguda conferència
que ens va oferir i que ens va fer viatjar, sense moure'ns de la cadira,
a cavall del ferrocarril, la història i la ciència-ficció.
Tal
com es va anunciar al butlletí anterior, recentment ha tingut
lloc al CCCB l'exposició "Autòpsia del nou mil·lenni",
dedicada a l'autor britànic. La mostra és extraordinària,
tant pel que fa a la posada en escena com als documents audiovisuals
i els textos que exposa. Val la pena fer el recorregut de l'univers
ballardià i tenir l'oportunitat de veure'l pronunciar els seus
pensaments, les seves sentències. De bon començament,
J.G. Ballard ens revela el seu credo; en un parell d'enunciats magnífics
s'entreveu el seu surrealisme: "Crec en l'humor de les muntanyes,
l'absurditat de l'electromagnetisme, la crueltat de l'aritmètica"
i "Crec en els propers cinc minuts".
El 22 de juliol va fer quatre anys que va morir Pere Calders, l'escriptor que al pròleg de La meva àvia, la planta d'Antoni Ribera ("Ciència-ficció", 7, Pagès editors) opinava que "el gènere de ciència-ficció ha entrat en una crisi que no havíem previst: la ciència ha anat guanyant terreny a la ficció i ens ha esgotat la capacitat de sorpresa". Calders va fer aportacions memorables a la ciència-ficció, sovint des de la mirada irònica, prudent i entremaliada, com el conte "Demà a les tres de la matinada".Ara, amb una meritòria i laboriosa edició de Jordi Castellanos, ens ha arribat La ciutat cansada, novel·la "iniciada els anys quaranta i abandonada a principis dels cinquanta, sempre durant l'exili a Mèxic". Castellanos ha fet una feina delicada i rigorosa a partir de les quatre fonts documentals de què disposava, manuscrites i mecanoscrites, "obligats a ser fidels als papers que ens han arribat i a evitar suposicions d'allò que l'autor hauria fet o hauria deixat de fer". I Joan Melcion al documentat i esclaridor pròleg fa servir bàsicament la correspondència de Pere Calders per explicar el perquè de l'abandó del projecte d'aquesta novel·la i justificar-ne la motivació de l'edició actual, i conclou que "valia la pena rescatar-la de la foscor d'una carpeta".La novel·la comença quan "Cent mil persones s'han reunit a la plaça Occidental, la més gran d'una enorme ciutat catalana, difícil de localitzar als mapes corrents", per escoltar un orador obrerista, en una concentració sindical, i són vigilats pel general de policia, que domina el panorama des del palau de dalt del turó. Hi podem entendre unes al·lusions a una societat amb ànsies de revolta, dominada per un general dictador, i potser aquest és també un dels aspectes que feien veure a Calders la inutilitat d'intentar-ne la publicació els anys cinquanta. A l'epíleg Castellanos publica "algunes anotacions que hem considerat que podien apuntar un final de l'obra", i així hi llegim: "Ciutat abandonada, intacta, amb tots els serveis, però sense restes d'éssers humans. Com un dels misteriosos vaixells perduts en alta mar, navegant sense tripulació." Entremig, tenim l'esborrany d'una novel·la inacabada amb un argument prometedor, però convé no oblidar que som davant d'un conjunt de provatures, amb moments brillants, descripcions precioses i escenes commovedores, però també frases enginyoses col·locades potser on no en fóra el lloc definitiu, acudits a mig tancar i estirabots inoportuns. Tot plegat coses que el bon sentit i la bona tècnica de Calders sens dubte que haurien resolt al moment d'afrontar el text amb vista a la publicació, però que ara obliguen a llegir-lo amb tot de confiances implícites, benvolença per l'autor i el respecte que mereix el conjunt de la seva obra.No estem segurs del tot que publicar aquest llibre en una col·lecció amb voluntat de públic majoritari, amb el vistós reclam de "novel·la inèdita" collat a la coberta, hagi estat la millor fórmula per a fer valorar el document literari que sens dubte és aquest text. Més aviat pensem que és un llibre que s'hauria de despatxar amb recepta, només per a caldersians contumaços.Si voleu llegir una bona novel·la fantàstica de Calders, acabada del tot, llegiu Ronda naval sota la boira.AMJ
|
|
*****
|
Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963), que ja havia publicat a La Magrana Els ulls de sorra el 1993, és el més constant i prolífic dels autors (amb permís de Joan-Daniel Bezsonoff, i també de Gerard Jacquet, més actiu en altres camps) que el 1995 van sacsejar la societat literària nord-catalana amb la publicació del volum col·lectiu Perpinyhard, de narrativa criminal situada a la capital del Rosselló, i signat per cinc autors amb el pseudònim Emili Xatard.Amb Aiguafang Joan-Lluís Lluís presenta una faula urbana situada en un futur proper, en una Barcelona coberta de núvols marronosos dels quals plou una aigua fangosa que corroeix les pedres i obliga a cobrir campanars i monuments amb teles de plàstic negre. La moneda és el deuro; l'idioma, el cataflà, un català sincopadament apocopat, i els joves es pinten de colors les dents com a signe de distinció. La veu narrativa se centra alternativament en tres personatges: l'assassí, l'esclau i l'oreneta. L'assassí és un jove que de dia treballa de repartidor d'Ikea i a la nit surt amb un martell a la butxaca a esberlar la closca dels ciutadans que se li posen a tret, en una tasca que interpreta com a benèfica, perquè considera que la gent desitja alliberar-se de la sordidesa de la vida. L'esclau és un japonès, en un temps en què el Japó ha perdut qualsevol estatus d'estat-nació i els japonesos són tinguts per éssers sense drets, venuts als europeus i explotats domèsticament i sexualment. L'oreneta és una rodamón afectada de la malaltia de Marinetti, una afecció amb un tractament llarg i dolorós i que proporciona somnis premonitoris, autèntiques visions de futur, com era el cas de l'Agatha de Minority Report.Amb aquests tres personatges, una ambientació sense fissures i un plantejament tècnic d'escriptura seguit meticulosament, l'autor basteix una acció lineal, amb els efectes ben dosificats, que combina sordidesa i tendresa i es fa seguir amb un interès creixent fins a la culminació de les tres trajectòries.Un valor afegit és l'enriquiment que suposa el llenguatge, sempre correcte, amb trets morfològics i sintàctics nord-catalans, inclosos possibles occitanismes ben nobles i arrelats com "sallir" (sortir), o fins "parapluges", també emparentat amb el francès, i algun possible gal·licisme (o també anglicisme) com "realitzar" en el sentit d'"adonar-se". Un plaer tant d'argument com de forma.AMJ |
|
***** |
||||
En aquest recull de contes, El mirall venecià, de títol tan suggeridor i ben dissenyada coberta, l'escriptor Antoni Munné-Jordà (Barcelona, 1948), president i un dels fundadors de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia, inclou una mostra representativa de la seva producció de narrativa breu des de 1970. Després de quaranta anys d'ofici, que commemora amb aquest llibre, i una producció literària impecable, transgressora a voltes, aquest "mirall retrovisor" de setze contes de ciència-ficció, fantasia i també terror, és una mostra d'elegància i refinament en l'art d'escriure alhora que una reivindicació del gènere al qual l'autor ha dedicat gran part de la seva vida. Actualment dirigeix la col·lecció "Ciència-ficció" de Pagès Editors.
|
||||
|
***** |
||||
La novel·la de l'escriptor i home de cinema Paul Auster (Newark, Nova Jersey, 1947) no és de ciència-ficció, ni de fantasia ni de terror, tot i que parla dels horrors més actuals, fantasieja (quina novel·la no ho fa?) i conté una història que classifiquem de ciència-ficció, concretament allò que anomenem una ucronia, o història alternativa.August Brill, un home de lletres, professor i crític, vidu, jubilat, impossibilitat temporalment de caminar després d'un accident de cotxe, passa la convalescència a ca la filla, separada de poc, i a la mateixa casa també troba refugi la néta, el xicot de la qual ha estat bàrbarament assassinat. Durant les llargues nits d'insomni i immobilitat, August Brill, a més de sedimentar les vivències del dia i fer malabarismes amb els records, inventa una història.La comença a inventar a la pàgina 10 (la segona pròpiament de text) i no la liquida fins a la 113, en un llibre que en té 169, pràcticament mitja novel·la, doncs, i és una ucronia cruel i imaginativa, digna de Dick. Brill col·loca el seu personatge, Owen Brick, adormit en un pou del qual no podrà sortir sense ajut. Quan el fan sortir, resulta que és un caporal enmig d'una guerra civil nord-americana, a l'actualitat, que ens és descrita tant en els orígens com en les conseqüències. Però l'Owen Brick també tenia una vida al món diguem-ne real, i des d'aquest món alternatiu en guerra és enviat al nostre univers amb la missió de matar August Brill, l'home que amb la seva imaginació crea el món alternatiu de guerra i destrucció.Una història tràgica de mons paral·lels dins la novel·la trista d'uns personatges que malden per sobreviure "mentre l'estrany món avança", tal com repeteixen Brill i la seva filla seguint un vers de Rose Hawthorne, la filla de l'ombrívol narrador nord-americà Nathaniel Hawthorne.AMJ |
||||
|
***** |
||||
Fer una ressenya d'un llibre com el que ens ocupa crea tot un seguit de preguntes de difícil resposta. El llibre forma part d'una col·lecció inclosa en l'àrea infantil i juvenil de l'editorial. Primer problema a què ens hem d'enfrontar. Es tracta d'un llibre infantil o d'un llibre juvenil? Perquè a criteri meu no és ni una cosa ni l'altra. Massa dens i complex, amb un argument difícil de seguir per un infant i massa simplista per a un jove. Hi ha una certa tendència a veure els joves com a infants una mica més grans i aquesta és una errada greu. Un noi de dotze o tretze anys, i una noia encara més, són capaços de pensar i veure el món de manera més propera als adults que els nens de set o vuit anys. D'aquest plantejament, el llibre se'n ressent.La segona pregunta, que a hores d'ara ja no hauria de ser cap sorpresa, és la de la seva adscripció com a gènere o subgènere. En cap lloc no s'assenyala que sigui un llibre de ciència-ficció. Però des de les primeres pàgines ens trobem amb una nena, escapada d'una estació orbital, pilotant una nau espacial. I, continuant la lectura, ens trobarem immersos en un món futur de ferro i formigó en què no hi ha animals ni arbres però, en canvi, hi viuen mutants.Ningú no sap què ha passat -el llibre parla d'una plaga animal, que mai no explica- per a viure en les condicions que descriu -habitatges de quatre metres quadrats en una permanent foscor i rodejats de bassiols d'aigua bruta- ni per quina raó han sortit els mutants, tots diferents. Si les descripcions de l'entorn ens recorden fins a extrems límit el món de Les torres de l'oblit de George Turner, la història que ens explica al llarg de més de quatre-centes pàgines s'assembla també excessivament a la d'El joc de l'Ender d'Orson Scott Card. Potser això no és gaire important per a un lector juvenil, que probablement desconeix aquestes dues excel·lents novel·les, però no deixa de ser una nota negativa a l'hora de valorar un text faltat d'imaginació que s'hi inspira massa.Tots els temes que planteja el llibre, excepte el de la recerca de la germana del protagonista, queden sense resoldre. Hi ha personatges que "desapareixen" a mitja novel·la sense que puguem saber què se n'ha fet. I el gran tema de fons, la lluita de classes que s'estableix en un doble nivell -els de fora del mur contra els de dintre i els de dalt contra els de baix entre els que hi viuen dins-, queda sense cap mena de resposta. Potser l'autora ha pensat que el llibre podia donar tant de si per a començar una saga i ha deixat les coses penjades per a propers volums. El que hem llegit, però, ens queda com una obra inacabada.TS
|
||||
|
***** |
Som davant de divulgació científica de la bona. Salvador Macip és metge i investigador a més d'escriptor i el seu bagatge es reflecteix en aquesta obra. El llibre té quatre seccions: "L'era postgenòmica", "Clonació i cèl·lules mare", "La cura del càncer: 'haute couture' o 'prêt-à-porter'?" i "El camí cap a la joventut eterna", amb un glossari al final. Cada secció està dividida en capítols i subcapítols, amb requadres de curiositats o dades remarcables i un sumari al final.L'autor exposa breument els coneixements bàsics i els barreja amb anècdotes, comentaris i fets històrics. És un text entretingut però també amb rigor científic. Amb aquesta obra, qualsevol lector interessat podrà comprendre la informació dels mitjans sobre aquests temes i li seran familiars paraules i conceptes com telòmers, HER2-neu o cèl·lules pluripotents induïdes.D'altra banda, l'obra conté les bases reals d'alguns temes molt estimats per la ciència-ficció i la fantasia. Quan hagueu llegit aquest llibre ja sabreu de què parlen aquelles novel·les suposadament científiques dedicades a la manipulació genètica, les mutacions, la clonació o els éssers immortals. Podreu gaudir-ne més d'algunes i, és clar, potser d'altres les llençareu.L'aspecte no tan positiu és el disseny del llibre, amb unes il·lustracions tosques i una presentació poc atractiva per a ser una obra dirigida al gran públic. Però això no importa quan es comencen a llegir les aventures que s'hi expliquen a dins. Encara que part de les dades quedin inevitablement obsoletes, l'obra continuarà sent vàlida per a introduir-se en certs aspectes de la medicina moderna.Deixeu-vos guiar pel Dr. Macip al món de les guerres de les cèl·lules, l'ADN i la recerca de la immortalitat (sana)!Carme Acuña |
El
monòleg La sutura de Marina Steinmo s'havia presentat
en diversos espais en forma de lectura dramatitzada, interpretat per
Carme Sansa, l'últim trimestre de l'any passat i el primer d'aquest.
Ara, del 9 de setembre al 15 d'octubre de 2008, l'hem pogut veure en
forma teatral, interpretat per Sílvia Sabaté, a la Biblioteca
de Catalunya. En totes dues ocasions la direcció ha anat a càrrec
de Teresa Devant, que també va traduir l'obra conjuntament amb
Sara González.
|
|
Sense ser cap obra mestra, "Mayam" és una sèrie de ciència-ficció que presenta alguns aspectes interessants que en fan aconsellable la lectura.El seu protagonista, June Lenny, és un funcionari de l'ambaixada que la Terra té en un llunyà planeta anomenat Tyr Mayam. Lenny només està preocupat per tot allò que li pugui proporcionar un enriquiment que li permeti una ràpida i opulenta jubilació. La casualitat el fa descobrir la possibilitat d'aconseguir-ho traficant amb unes petrificades "llàgrimes" del déu Eïam, el primer d'una innumerable llista de déus els sacerdots dels quals constitueixen l'autèntic poder polític del planeta. Aquest ja és un dels elements que remarcava com a interessants. L'absoluta credulitat de la gent, que està disposada a convertir en déu qualsevol que faci una cosa fora del normal.June Lenny, però, no ho té gens fàcil. Antal Nya, que ha assassinat la seva xicota i ha adoptat la seva aparença, per una part, i l'ambaixador, per una altra, volen disputar-li la troballa. Això dóna peu a un seguit d'aventures plenes d'acció que tenen lloc en uns decorats suggeridors.Stéphen Desberg, el guionista de la sèrie, no es mou gaire còmodament en aquest tipus d'aventures. Recordem que Desberg és l'autor del best-seller "El Escorpión", una sèrie de capa i espasa que té lloc al segle XVIII amb un protagonista depredador de relíquies enfrontat al cardenal Trebaldi. Aquesta sèrie li ha permès definir uns atractius malvats amb una crueltat poc habitual en els còmics. Al seu costat, "Mayam" sembla cosa de nens. Afortunadament Desberg s'adona que la cosa no rutlla i en el darrer àlbum d'aquest primer cicle introdueix l'humor, la ironia i el sarcasme com a revulsius.A "Mayam", moltes de les comunitats religioses que abunden pel planeta creuen fermament que la fi del món té una data concreta molt propera. Cada grup, però, difereix en el dia exacte i quan aquest arriba i no succeeix res el grup és exterminat per falsari. Gesey, un "monjo" d'un d'aquests grups, comença a tenir dubtes pocs dies abans del final i com que casualment ha trobat una arma desconeguda, perduda per June Lenny, no tarda gens a convertir-lo en un nou déu, el "déu dels dèbils". Un déu maldestre, que cerca coses per al seu profit en lloc de cercar-les per al bé dels seus adeptes. I, malgrat tot, l'habilitat del guionista fa que sempre sembli que en realitat aquell darrer era l'objectiu cercat.Les escenes en què apareixen junts Gesey i June són una magnífica mostra del que ha de ser un duet humorista. I, encara més, quan s'hi ajunten Evesha i Neptri, dues joves sacerdotesses-putes que s'han convertit a la nova religió quan han estat salvades per Gesey, en nom de June Lenny, d'una mort més que segura.El dibuixant suís Daniel Koller, jove autodidacte i poc conegut, sap sortir-se'n amb efectivitat recreant un paisatge hostil que ens fa pensar en les dificultats que representa viure en un lloc absolutament desconegut.Els tres àlbums de "Mayam" han estat editats en castellà per Norma Editorial. Cal assenyalar que a França ja n'ha sortit un nou volum, el número 4, en el qual comença una nova aventura.TS |
Jordi Font-Agustí |
|
"Fulgur", una novel·la incòmoda |
||
|
Ja
fa temps, en un dels bescanvis de llibres que ens anem fent, Jean-Pierre
Moumon, des de la Provença, va tenir la gentilesa de fer-me arribar
una raresa bibliogràfica: la col·lecció "La
seconde chance", dedicada a rescatar "des oeuvres dont
l'importance avait échappé au public de l'époque",
havia reeditat Fulgur, el fulletó que "La Tribune
de l'Yonne" de Sens (Borgonya) havia publicat el 1927, escrit a
iniciativa del perpinyanès Robert Brasillach entre l'octubre
de 1926 i el gener de 1927 i signat per nou autors amb el pseudònim
col·lectiu Jean Servière. |
|
Cliqueu al damunt
per engrandir-la
|
La història que expliquen? L'enigmàtica vescomtessa Elyane d'Arlez, de malnom Eva per l'anagrama de les inicials del títol i els noms, endega els seus plans criminals ajudada pels invents del malèfic professor de la politècnica Baptiste Mexier. El detectiu Paul Step, de la policia parisenca, en segueix la petja, però el veritable justicier i unificador de les víctimes de la vescomtessa serà el misteriós Fulgur, heroic fora de la llei que amaga la veritable personalitat de Pierre d'Oray, un jove i ric home de món. A la primera part, "Eva", ja al cinquè capítol Brasillach, alhora que presenta l'invent de la mexicrita, una de les innombrables innovacions pseudocientífiques de la novel·la, ja explica que un exèrcit desconegut uniformat de blau assetja Perpinyà i que un cos de l'exèrcit francès es desplaça al Rosselló; al capítol XII ens assabenta que Eva i Mexier són darrere les "operacions científiques" de Perpinyà, i al XIX (la resta d'autors van a la seva seguint la consigna de Brasillach d'escriure els respectius capítols "sense preocupar-se de les conseqüències i sense sentir-se obligats a connectar amb el precedent") explica que al Rosselló es parla català i introdueix la "profecia catalana", textualment: "Quan sera el blau en la villa, / el roig eixera de les venes, / i sol salvera de la negra / el tro amb el seù groc i roig", i ja al capítol XXV se'ns explica la relació de la profecia (quan els blaus hauran ocupat Perpinyà rajarà la sang i només se salvarà de la mort l'ensenya del roig i el groc) amb Eva: ella es reclama l'única descendent de "Jaime I le Sage, dit roi de Majorque" (en referència a Jaume II el Just) i pretén "Rétablir dans son intégrité le royaume de Catalogne, tel qu'il existait au XIII siècle, de Montpellier a Valence et aux Baléares". Entre les malvestats que mentrestant fan Eva i Mexier, la primera part acaba fent volar cel amunt i estavellar-se l'ascensor de la torre Eiffel que transportava les màximes autoritats franceses durant una demostració de teletransportació i intercanvi entre els presidents de França i dels Estats Units. La segona part, "Un peuple en marche", ens transporta a l'Afganistan. Aquí ens assabentarem que Marco Polo en el seu viatge a orient l'acompanyaven, a més de venecians i genovesos, catalans, que es van voler quedar a l'Àsia i es van establir al desert de l'Afganistan. Allà van instituir set tribus que van anar prosperant, connectades per una colossal obra d'enginyeria subterrània a un profeta solitari que al centre del desert els havia d'informar del moment del restabliment del poder català. Quan els arriba el senyal d'Eva es posen en marxa els cinc-cents mil afganocatalans del desert i s'embarquen al golf d'Oman per envair Europa, cantant una "Marsellesa" adaptada als sentiments catalans. A Pèrsia una societat secreta anomenada La rosa de Teheran proclama la guerra santa contra la civilització occidental i s'afegeix a les tribus afganeses. El gran Lama del Tibet també llança en lluita contra occident tres milions de tibetans, i tots plegats, cinc milions, més una pila de xinesos voluntaris, se citen a la mar Càspia. Tot això entre viatges d'Eva amb biplà i tota mena d'intrigues, inclosa una batalla naval amb la marina anglesa, exterminada per un dels malèfics invents d'en Mexier. A la tercera part, "En Catalogne", Robert Brasillach engega tot sol d'una tirada els deu primers capítols. Espanya s'ha quedat sense govern, els catalans estan revoltats en armes, arreu es canta "Els segadors" al costat de "La marsellesa" catalana, Fulgur i els seus amics tenen com a comesa fer veure als veritables separatistes catalans que Eva els utilitza i els vol esclavitzar, València encara està en mans dels castellans, els fets més greus són a Barcelona, on l'abrandat Jaume Garcia encapçala la revolta i fins fa matar el més moderat Jordi Xirincols, i el focus de l'acció se centra a Figueres, que ha proclamat un govern autònom a l'espera de com acabarà tot, i on arriben els herois a la percaça de l'amagatall del malvat professor Mexier. Només José Lupin té l'ocasió d'introduir dos capítols dins aquesta tercera part, signada quasi tota per Brasillach, com també l'epíleg: eliminats Eva i Mexier, convençuts els asiàtics que han estat manipulats, es resolen tots els múltiples conflictes sentimentals, de paternitat, econòmics i etcètera, però Fulgur no assisteix a la celebració, "Il était parti en Asie pour un dessein inconnu, libérer sans doute encore d'autres êtres du joung du mal".
Després, la història és coneguda. El jove intel·lectual brillant que era Robert Brasillach, nascut a Perpinyà el 31 de març de 1909, els anys trenta es posà a fer política activa i es decantà pel feixisme, l'antisemitisme i l'admiració pel nazisme. Va fer cròniques de la guerra espanyola des del costat franquista. Mobilitzat per l'exèrcit francès el 1940, va ser fet presoner dels alemanys, i després alliberat per les seves actituds polítiques, i va tornar a França, a defensar la victòria del tercer Reich i un feixisme a la francesa. Després de l'alliberament, va ser detingut el 1944, jutjat per col·laboració amb l'enemic, i afusellat el 6 de febrer de 1945. És per això que resulta incòmode parlar d'una obra que de tota manera fa de mal ignorar. I que altrament fa reflexionar com són vistos personatges i actituds de l'altre costat de la frontera, com Eugeni d'Ors, un altre intel·lectual brillant, jerarca del règim feixista que afusellava el president Companys i milers d'altres compatriotes, i que és llegit, estudiat i respectat sense qüestionaments. O altres personatges amb actuacions i actituds tan fosques com les de Josep Pla o Martí de Riquer. Potser és que no tenim prou distància per a separar els personatges de l'obra. I no sé si lamentar-ho o dir ni ganes.
A. Munné-Jordà
|
L'aritmètica ja no és el que era o El teorema Genguis Khan |
En vaig tenir la primera notícia per un breu, perdut en les pàgines interiors del diari. Deia així:"Dos matemàtics mongols demostren que l'Aritmètica podria no ser associativa.Moscou.- Dos matemàtics de la Universitat d'Ulan Bator, Yuschi Bayar i Sanjiin Sukhbaatar, han trobat tres nombres, anomenats M1, M2 i M3, que, segons sembla, no compleixen la propietat associativa. La propietat associativa és un axioma que s'ha donat per fet des de sempre, però mai no ha estat demostrat. Si aquesta descoberta es confirmés podria tenir profundes implicacions, que trasbalsarien completament totes les matemàtiques."Els evidents errors de redacció que tenia la notícia des del punt de vista matemàtic, i el fet de ser una notícia procedent d'un lloc tan remot com Mongòlia però redactada a Moscou, em van fer pensar en els múltiples processos de traducció que el text original podia haver patit (mongol / rus / anglès / català, com a mínim) i la quantitat de becaris de lletres que hi podien haver ficat cullerada, i per tant no en vaig fer gaire cabal.Però només tres dies més tard, la notícia ja apareixia a primer plana. Un titular a cinc columnes deia: "L'Aritmètica ja no és el que era." I, en pàgines interiors, un reportatge de tres planes en donava tota l'explicació. Els tals Bayar i Sukhbaatar, després de moltes hores d'ordinador, havien trobat tres nombres la suma dels quals no complia la propietat associativa. El diari s'estenia explicant als llecs què és això de la propietat associativa de la suma, i en posava un exemple, acompanyat d'un bonic gràfic: per a sumar tres nombres (4+5+7 en l'exemple) és igual sumar 4+5=9 i després 9+7=16 o bé sumar primer 5+7=12 i més tard 4+12=16. Doncs bé, això no passava amb aquests tres nombres, que Bayar i Sukhbaatar havien anomenat abreviadament M1, M2 i M3 (amb M de Mongòlia), perquè eren nombres molt i molt grans, de més d'un milió de xifres cadascun. Fins i tot, ben destacada, apareixia l'expressió matemàtica
que havia estat batejada, molt periodísticament, com el Teorema Genguis Khan, un nom força encertat, tant pel seu origen mongol com per la seva capacitat devastadora.Vaig trobar a faltar al reportatge que enlloc no deia que això no era un teorema, sinó solament, en tot cas, un contraexemple d'una hipòtesi fins ara indiscutida, però la notícia em va alarmar prou per a anar de seguida a Internet a veure què hi trobava.Només em va caldre entrar "The Genghis Khan Theorem" al Google i em va donar milers i milers de referències. La primera era una web anomenada precisament així: TheGenghisKhanTheorem.net, especialitzada a donar al minut totes les notícies que es produïssin sobre aquella qüestió. Fins i tot hi havia un fitxer .txt on hi havia els tres nombres M1, M2 i M3 per si algú es volia entretenir a comprovar els càlculs, cosa complicada perquè cada un dels nombres ocupava unes cinc-centes pàgines.Allí vaig descobrir que la cosa podia ser encara pitjor, perquè possiblement -això encara no estava del tot comprovat- la suma (M1+M3)+M2 podia donar encara un tercer resultat diferent, la qual cosa posava en dubte també la propietat commutativa de la suma.La notícia va sortir per la televisió i a les tertúlies de ràdio, i els catedràtics de matemàtiques van gaudir d'una popularitat tan inesperada com efímera, explicant que si es confirmés la troballa, podria tenir conseqüències molt i molt grans sobre les matemàtiques teòriques, i de retruc sobre l'economia; en canvi els seus entrevistadors no els deixaven esplaiar-se gaire sobre la diferència entre un axioma i un teorema, i què són i per a què serveixen un postulat, una hipòtesi, una conjectura i un contraexemple.Uns dies després, l'Institut Europeu d'Auditoria i Normes Comptables treia una "nota tècnica" on advertia que "les propietats associativa i commutativa de la suma són un dels pilars que sostenen tot l'edifici de la ciència comptable" i per tant aquest podria estar amenaçat del tot si es confirmava la troballa. Recordava que "sovint s'admeten petites diferències en els comptes, que normalment es consideraven provocades pels errors d'arrodoniment, en especial si els comptes es formulen en milers o fins i tot milions d'euros". Però aquests comptes no són més que "el resultat de sumar milers de moviments que s'expressen no ja en euros, sinó en cèntims d'euro" i per tant instava a comprovar si aquestes diferències eren provocades efectivament pels arrodoniments o bé per la "possible manca d'associativitat de la suma".L'endemà, al bar on la colla de la feina anem cada dia a prendre el cafè després de dinar, l'amo ens va comentar que quan havia anat al banc a portar la recaptació del dia, com feia cada matí des de molts anys enrere, el caixer va comptar els bitllets, després els va dividir en tres grups, els va comptar per separat i els va sumar, i encara els va tornar a barrejar com si fos una baralla de cartes, en va fer quatre grups i els va comptar i sumar altre cop; i, només després de veure que les tres vegades li havia donat el mateix resultat, va acceptar l'ingrés. El resultat: una operació que normalment hauria durat segons es va allargar ben bé cinc minuts. Quan l'amo del bar li va demanar al caixer el perquè d'allò, la resposta va ser que eren "ordres de dalt".Amb tot això, la web TGKT.net (abreviatura del nom anterior, massa llarg i complicat) anava augmentant la seva audiència: un article estimava que la consulta a aquesta web ja representava el 25% del tràfic d'Internet a tot el món. A petició del Departament del Tresor, un jutge de Washington en va ordenar el tancament per evitar una crisi econòmica mundial de proporcions catastròfiques basada en afirmacions no sempre prou contrastades. Però va ser debades: després d'una interrupció d'unes poques hores, va reprendre la seva activitat des d'uns servidors situats en un altre racó del món.Ningú no sabia ben bé si era per causa d'allò, però totes les Borses del món van començar a baixar de manera unànime. Per aturar la catàstrofe, la Reserva Federal dels Estats Units i el Banc Central Europeu van publicar un comunicat conjunt recordant que el tal teorema encara no estava demostrat, perquè tot i que els seus autors havien tramès un article al Journal of Mathematics, la revista matemàtica més important del món, els editors encara no l'havien acceptat i seguia pendent de revisió per part dels experts. I, en tot cas, suposant que fos cert, M1, M2 i M3 eren tres nombres immensament grans, molt allunyats de qualsevol aplicació pràctica, i les propietats usuals de la suma havien funcionat sense problemes durant mil·lennis, i per tant no hi havia raó per al pànic.Però només vint-i-quatre hores més tard, un tal Ramawujan Singh, de la Universitat de Bombai, va afegir més llenya al foc en publicar a TGKT.net un teorema en què afirmava que si existia una "terna mongola" (tres nombres que no complien la propietat associativa) n'hi havia d'haver una infinitat; més encara, la seva era una demostració constructiva, és a dir, que donava la manera de trobar-les. I el pitjor era que algunes d'aquestes noves ternes mongoles podien ser més petites que la terna de partida, amb la qual cosa la suposició que M1, M2 i M3 era la terna mongola més petita quedava en entredit.L'endemà mateix, sis comunicants de llocs tan diversos com les Universitats de Yale, Stanford, Göttingen i Tòquio, del Massachusetts Institute of Technology i de la London School of Economics, coincidien a la mateixa TGKT.net a fer observar que aquest teorema no podia ser donat per bo, ja que la demostració, que uns mesos enrere hauria estat considerada impecable, no era acceptable perquè en almenys un punt (i potser més) feia servir la propietat associativa de la suma, que era justament el que estava en qüestió.Des de Barcelona, en Francesc Rossell i Moliner, de l'Institut d'Estudis Catalans, va contribuir a la web confegint una llista "que és molt lluny de ser exhaustiva" de setanta coses elementals que ja no es podien considerar certes si TGKT es confirmava, entre les quals l'algorisme per a sumar que tots havíem après a l'escola: allò de posar les xifres encolumnades, sumar les unitats, anotar-les, comptar els que en portem, etcètera, ja no servia.La desconfiança, i amb aquesta el pànic, es va anar estenent arreu: qualsevol cosa que fes olor de sumes i restes havia perdut tota la credibilitat de la gent. La fama de les Matemàtiques com la cosa més exacta del món s'esvaní. Allò que havia començat com una forta caiguda, es va transformar en un ensorrament general de totes les Borses del món, i en qüestió d'hores les cues davant dels bancs de tot el món per a treure els diners es van generalitzar, amb la consegüent fallida de tot el sistema bancari.El pas següent va ser que tothom va deixar de confiar en els bitllets de banc, que al capdavall no són més que elements d'una suma, i només les monedes encara conservaven una certa credibilitat per allò del valor del metall, tot i que inferior al seu valor facial; el quiosquer es va negar a bescanviar-me un bitllet de curs legal pel diari més el canvi, i em va exigir que li pagués en monedes; i l'endemà ni això: només va accedir a donar-me'l a canvi d'una poma. Allí mateix, a la pàgina set, un obrer d'una fàbrica de bolígrafs es preguntava què en faria ell dels tres mil bolígrafs que li donarien cada mes com a pagament de la nòmina, atès que el diner en metàl·lic ja no s'acceptava com a mitjà de pagament, i encara menys es podien fer transferències bancàries.Així, en poc temps, el sistema econòmic mundial es va esfondrar: la globalització va ser un record en cosa de setmanes. Desapareguts els diners, es va passar a una economia de bescanvi, però aviat també es va esfondrar: ningú no gosava fer cap suma ni per comptar quantes hores de classe li havia fet en una setmana al fill de la verdulaire, i tampoc per saber les bledes i patates que li havia anat subministrant a canvi.Cada vegada més, tothom s'ha anat tancant en cercles cada cop més i més reduïts, per tal de no allunyar-se massa dels béns físics que es tinguin, única expressió i garantia de la riquesa. El pillatge i els robatoris han estat els motors que han reconvertit tot el món en una societat que ha tornat de cop al Paleolític, si més no en l'aspecte socioeconòmic.De moment, l'electricitat encara arriba a casa, però estic segur que aviat fallarà: fa mesos que ningú no en paga la factura!I així estem tots: jo, com tothom, estic tancat a casa amb tota la família, i només sortim per anar a bescanviar -si es pot, i si no agafar-les com sigui- les coses més indispensables. Sortim sempre en grup, amb una bona provisió de ganivets per defensar-nos, pregant per no trobar-nos ningú que tingui una pistola. I vigilant nit i dia, angoixats, per si sentim un soroll d'algú que ens pretén assaltar la casa.
|
|
Recordeu
que el número 14, corresponent a gener-febrer, estarà a la xarxa a començament
de gener.
|