|
|
Convocat
l'XI premi Manuel de Pedrolo de ciència-ficció
|
 A
l'acte de presentació del llibre guanyador del premi Pedrolo
de l'any passat, el 13 de juny a Mataró, el regidor de Cultura
va anunciar la convocatòria de l'XI premi Manuel de Pedrolo,
Ciutat de Mataró, de ciència-ficció.
Encara que les
bases no han estat fetes públiques de manera oficial a causa
de la tramitació administrativa que han de seguir, la redacció
del butlletí de la SCCFF ha tingut accés a un esborrany
que sembla que serà el definitiu.
En síntesi
podem dir que es tracta de premiar una novel·la curta, amb un
contingut lliure de ciència-ficció, que tingui una extensió
aproximada entre 150 i 200 pàgines numerades, escrites a doble
espai i amb un total de 2.100 caràcters cadascuna amb un cos
de lletra del 12.
Les obres concursants
han de ser originals, inèdites, no premiades en cap més
concurs i escrites correctament en català. En queden excloses
les adaptacions de tota mena i les presentades a d'altres concursos
pendents d'adjudicació o divulgades en altres llengües o
mitjans de difusió.
Els treballs
han de presentar-se en suport informàtic, correctament escrits
per a poder ser publicats, acompanyats de cinc còpies impreses
en paper. Han d'anar sense signar, amb les dades del concursant en un
sobre tancat a l'exterior del qual ha de figurar el títol del
treball i el pseudònim de l'autor.
S'han de lliurar,
fins a l'1 de setembre de 2008, al registre de l'Institut Municipal
d'Acció Cultural, carrer de Sant Josep, 9, de la ciutat de Mataró,
amb codi postal 08302, indicant en el sobre XI premi Manuel de Pedrolo
de narrativa de ciència-ficció, Ciutat de Mataró.
El premi podrà
declarar-se desert, però no repartir-se entre dues o més
obres.
El premi consisteix
en una dotació en metàl·lic de 3.000 euros i la
publicació de la novel·la guanyadora a la col·lecció
"Ciència-ficció" de Pagès editors. La
quantia dels premis inclou els drets d'autor dels 1.500 primers exemplars,
que l'autor de l'obra premiada cedeix a l'IMAC. En cas de posteriors
edicions, Pagès editors negociarà directament amb l'autors
les condicions. L'editor establirà un contracte d'edició
amb l'autor.
Els originals
dels treballs que no siguin premiats podran ser retirats de l'IMAC,
per l'autor o un representant autoritzat, entre els dies 1 i 15 de novembre
de 2008. En cas de no fer-ho s'entendrà que hi renuncien. Posteriorment
es procedirà a la seva destrucció.
Podreu consultar
les bases més detalladament al web http://cultura.mataro.cat/.
|
|
***
|
IV
Ter-Cat, a Lleida
|
 Les
Ter-Cat (Tertúlies Catalanes de Ciència-Ficció,
fantasia i terror) es van traslladar per primer cop fora de les comarques
de la demarcació barcelonina. Lleida va ser la Seu de la IV jornada,
el passat 7 de juny.
Els participants
en aquest cas provenien del Maresme, el Vallès Oriental, el Baix
Penedès, el Baix Llobregat, el Barcelonès, el Bages, l'Anoia,
el Pla d'Urgell i el mateix Segrià.
El matí
va estar dedicat a passejar pel centre històric de Lleida, passeig
del qual destaquem la visita a l'església de Sant Llorenç,
a la Seu Vella i a les presons situades sota la Paeria. Els amfitrions
va preparar un visita completa a la història medieval i recent
de Lleida.
Les tertúlies
pròpiament dites van tenir lloc durant el dinar i després.
Els temes tractats van ser molts, però es va fer una especial
menció a literatura de ciència-ficció relacionada
amb viatges en el temps i ucronies. També es comentaren diversos
llibres que integren humor i fantasia i d'altres que portaren els assistents.
Un dels amfitrions,
Rosa Fabregat, presidenta de la SCCFF, va explicar els orígens
i l'evolució d'aquesta societat.
La propera Ter-Cat
serà a Barcelona el dissabte 12 de juliol.
|
|
***
|
Presentació
de "La mutació sentimental" a Mataró
|
 El
passat dia 13 de juny de 2008 va tenir lloc a la Biblioteca Pompeu Fabra
de Mataró la presentació de la novel·la guanyadora
del X Premi de Narrativa de Ciència Ficció Manuel de Pedrolo,
Ciutat de Mataró, 2007.
El guardó
havia estat atorgat el 27 d'octubre de 2007 a la novel·la La
mutació sentimental de Carme Torras i en aquest acte es va
poder veure corporalment per primer cop el llibre imprès.
La presentació
del llibre fou a càrrec d'Antoni Segarra, i també hi participaren
Antoni Munné-Jordà, com a representant de Pagès
Editors, empresa responsable de l'edició de l'obra, i Sergi Penedès
i Pastor, regidor de Cultura de l'Ajuntament de Mataró. L'autora,
Carme Torras, també hi fou present, i després de la presentació
formal del llibre explicà una mica el perquè d'aquesta
obra i com veia ella mateixa la relació entre humans i robots
en un futur potser no gaire llunyà.
Abans d'acabar
l'acte es comunicà als presents la propera convocatòria
de l'edició d'enguany d'aquest concurs de novel·la de
ciència-ficció, l'únic d'aquest gènere en
llengua catalana, que tancarà el termini d'admissió d'originals
el mes de setembre. Les bases es donaran a conèixer pels canals
habituals i el jurat estarà format per cinc membre proposats
per l'Ajuntament de Mataró i Pagès Editors. I de fet sempre
hi ha la col·laboració de la Societat Catalana de Ciència-Ficció
i Fantasia.
De segur que
si la difusió pública d'aquest acte hagués estat
una mica més acurada per part de l'Ajuntament de Mataró,
el nombre d'assistents hauria estat sensiblement superior.
|
|
***
|
La
SCCFF a la Segarra
|
 Tal
com estava previst i seguint la convocatòria oficial, una dotzena
de socis de la SCCFF (amb alguns acompanyants, sobrevinguts i/o afins)
vam fer cap a la Segarra i concretament a la Paeria de Cervera, on ens
esperaven amb els braços oberts i un bon sol perquè poguéssim
fer fotos. Això succeí el dia 14 de juny de 2008.
Els diferents
escamots van anar arribant a la destinació des de les més
diverses contrades de Catalunya i es trobaren a quarts de dotze (que
és una hora prou concreta) a la plaça de davant de la
Paeria. Per un dia la població de Cervera, situada a 548 metres
d'altura sobre el nivell del mar (sempre que la mar estigui plana),
va passar de tenir uns 8.000 habitants a tenir-ne uns 8.012 i escaig.
Els qui
havíem arribat una mica abans vam poder comprovar que al damunt
de la universitat hi ha una borbònica corona de grans dimensions,
que als carrers més cèntrics les zones d'aparcament estan
marcades amb ratlles blaves (sense que això tingui res a veure
amb la monarquia) i que la casa més estreta del carrer major
va veure néixer la Rosa Fabregat, tal com ella mateixa ens va
mostrar amb il·lusió:"Sembla una barra de pa",
va dir-nos referint-se a l'edifici.
Com que
la nostra arribada va ser bastant abans, que és més que
una mica, vam dirigir-nos en corporació tripartida (no hi busqueu
connotacions polítiques, és que érem tres) fins
al Museu Comarcal, on vam poder veure i comentar un munt de caricatures
de Manuel de Pedrolo dins del marc de l'exposició "Pedrolo
polièdric".
A les
dotze tocades (continuem amb la precisió horària) el paer
Joan Valldaura ens va rebre oficialment a la Paeria i entre d'altres
coses interessants ens va demanar que féssim sortir Cervera a
les nostres novel·les. Segurament a hores d'ara ja deuen ser
centenars els esborranys que situen Cervera dins de l'acció d'una
suposada invasió alienígena...
Rodejats
de borbons (i alguns àustries?) i intimidats per la mirada amenaçadora
de Felip V vam celebrar l'assemblea en la qual, entre d'altres coses
que podreu llegir a l'acta oficial, es va acomiadar l'antiga junta i
es va donar la benvinguda a la nova.
Xano-xano
vam anar cap a dinar a un restaurant on, com comença a ser tradició
en les trobades de la SCCFF, vam menjar i parlar una mica amuntegats.
Aquí ens vam reunir els socis amb els acompanyants dels socis
i la filla de Pedrolo, Adelais, que també va voler compartir
taula i estretors amb tots nosaltres.
Havent
dinat vam dirigir-nos cap a Granyena, bonica població molt propera
a Cervera, on vam assistir, per una banda, a la presentació del
llibre La mutació sentimental de Carme Torras, guanyadora
del X Premi de Narrativa de Ciència-Ficció Manuel de Pedrolo,
Ciutat de Mataró 2007, i també a la representació
teatralitzada del conte de Manuel de Pedrolo "Un món distant
i veí" pel grup Els 4 Gats, acte organitzat per la Fundació
Manuel de Pedrolo dins el programa del premi 7lletres. Aquests actes
es van desenvolupar dins de l'interessant marc de la plaça de
rere l'Ajuntament de Granyena.
Un cop
acabats tots els actes previstos, els diferents escamots van emprendre
el camí de tornada cap a els seus orígens, tornant a deixar
Cervera amb uns 8.000 habitants, tal com l'havien trobada al matí.
Pep Homar
|
 Breu
crònica del I Congreso Internacional
de
Literatura Fantástica y de Ciencia Ficción
L'objectiu
El
Congrés va tenir lloc del 6 al 9 de maig al campus de Getafe,
organitzat per la Universidad Carlos III de Madrid i l'Asociación
Cultural Xatafi.
La
finalitat, en paraules dels organitzadors, és "generar
un punto de encuentro entre especialistas del tema y un espacio académico
desde el que trabajar conjuntamente sobre la literatura fantástica,
de ciencia ficción y de terror".
Les sessions
Amb
un horari prou ple, els matins es dedicaven als actes més institucionals
i a les ponències. Les tardes, a l'exposició de comunicacions,
agrupades per temes i per franja horària.
L'obertura
del Congrés va anar a càrrec de la vicerectora d'Extensió
Universitària, Montserrat Iglesias, i va impartir la lliçó
inaugural el catedràtic de física teòrica de la
Universidad Autónoma de Madrid, Cayetano López Martín,
el qual, a "¿Qué ciencia hay en la ciencia ficción?",
va ser de l'opinió que, en aquesta darrera, els elements bàsics
són la ciència i la imaginació.
Aquesta
primera sessió -la de definició de conceptes- la va continuar
el professor i escriptor David Roas, de la Universitat Autònoma
de Barcelona, el qual a "Lo fantástico como desestabilización
de lo real: elementos para una definición" va deixar palès
el sentit actual del fantàstic, malgrat la superació de
la característica oposició positivista entre real i irreal,
al segle del cibermón i la física quàntica. Tot
seguit la darrera ponència, a càrrec de la professora
de la UNED Alicia Mariño, va definir allò que fa que un
relat es pugui considerar fantàstic, meravellós, insòlit
o de ciència-ficció. I, com va acabar aquest matí
tan farcit de conceptes? Doncs, amb un prou assortit i abundós
"vino español" servit al Club de professors. La sessió
de tarda va ser de comunicacions, amb predomini de les exposicions al
voltant de la producció literària sud-americana, africana,
turca i del món àrab. En total, trenta-quatre comunicacions.
La
resta de jornades fins al divendres al migdia van tenir la mateixa estructura
i el mateix ritme. Les ponències foren: "El síndrome
de Ambras i el eslabón perdido" (els "monstres"
de pèl: de mascotes reials al circ), "Reflexiones acerca
de la elección del narrador en los textos fantásticos:
estrategias y efectos" (impressions d'una escriptora i professora),
"Feminismos y literatura fantástica" (feminisme "comptable":
quantes dones hi ha a o en...?), "La ficción proyectiva:
propuesta para una delimitación del género de la ciencia
ficción" (una ciència-ficció sense ciència?),
"El maravilloso teatro de lo maravilloso" (un repàs
il·lustrat del teatre de temàtica fantàstica i
de ciència-ficció al XIX), "Lo fantástico
y el teatro" (una reflexió sobre aquesta relació),
"La literatura ciberpunk: mistificaciones de lo fantástico
desde un presente congelado" (les característiques d'un
fenomen finit), "Un bestiario futuro: exorcismos proyectivos en
la ciencia ficción" (la concepció predominant sobre
el monstre a cada època). Després d'aquesta darrera, vam
cloure el matí amb una lectura prou interessant de contes a càrrec
dels autors o autores.
Pel
que fa a les comunicacions, ateses la quantitat i la varietat, caldrà
adreçar-se a la pàgina
on
hi ha tota la relació dels continguts; passat l'estiu també
hi haurà el text tant de ponències com de comunicacions.
La
conferència de cloenda va anar a càrrec de l'escriptor
José María Merino amb el títol "Lo fantástico
y la literatura española".
Viure el Congrés
L'assistència
als matins es va veure força reforçada amb els estudiants
matriculats, mentre que a la tarda va restar reduïda, principalment,
als especialistes; val a dir que gairebé no hi va haver presència
d'afeccionats a cap hora del dia.
Essent
un espai acadèmic, va romandre obert a les aportacions dels que
anomenen "investigadors independents", és a dir, persones
estudioses d'un tema sense la titulació universitària
específica. Això va fer possible que hi hagués
també un lloc per a comunicacions com, per exemple, la de Jaime
Abella, dedicat al món de les lleis, "Enfoques recientes
sobre la ciencia ficción procedentes de las universidades francesas",
o la de Manuel José Sierra, arquitecte de professió, "Crónicas
del piloto rojo".
El
caire internacional hi va ser present no solament a la temàtica,
sinó que ho demostra l'assistència d'investigadors i investigadores
de Mèxic, Veneçuela o Turquia, entre d'altres països.
Això, per altra banda, feia més palesa la manca d'espais
dedicats a les literatures no castellanes de l'Estat espanyol, malgrat
la paradoxa de la notable participació acadèmica de Catalunya
i del País Valencià, tant de docents com d'autors.
Atesa
la gran i variada quantitat d'aportacions, hom pot pensar que hi havia
de tot pel que fa a la qualitat. Estaria errat. Llevat d'unes poques
comunicacions un pèl minses, la qualitat anava aparellada amb
la quantitat, cosa que no hauria estat pas possible sense un gran treball
previ al Congrés, el qual, per altra banda, tot sigui dit, el
van fer rutllar com un rellotge.
L'Asociación Cultural Xatafi
Aquesta
colla d'afeccionats, amics i amigues, veritable promotora i pal de paller
del Congrés, neix com a associació arran de la satisfacció
d'haver organitzat la Hispacón 2003, quan poc abans de l'encontre
el grup encarregat de fer-ho no ho havia pogut fer. Tot parlant amb
Fernando Ángel i Fidel sobre els seu objectius, deien que la
seva idea és dur endavant iniciatives necessàries (revistes,
premis literaris...) de les quals, de moment, no es fa càrrec
ningú, malgrat que la finalitat d'ells és que prenguin
una volada pròpia. En trobareu més informació a
la pàgina www.xatafi.com.
No
heu pas d'estranyar-vos doncs si us dic que Teresa López, la
coordinadora del Congrés i professora de la Universidad Carlos
III, també és membre de Xatafi.
En
Fidel em va explicar que això de Xatafi és un possible
nom originari àrab del modern Getafe.
Josep
Maria Roselló
|
 La
mutació sentimental
de Carme Torras
"Ciència-ficció", 22, Pagès Editors,
Lleida, juny 2008.
La mutació sentimental és la novel·la
guanyadora del desè premi Manuel de Pedrolo, Ciutat de Mataró.
Sovint ser guanyador d'un premi, quan aquest no és un dels premis
considerats mediàtics, pot ser, per als possibles compradors,
més una desmotivació que un incentiu per a adquirir el
llibre. I això és així perquè els escriptors
professionals o reconeguts per les editorials i el públic no
acostumen a presentar-se a aquests premis considerats, per ells, com
a menors.
Aquest no és, però, el cas del premi Manuel de Pedrolo,
per la simple raó que és l'únic premi de ciència-ficció
en català. És normal, doncs, que escriptors força
coneguts comparteixin espai amb els que veuen la possibilitat de publicar
la seva primera o segona novel·la. Aquest és el cas de
Carme Torras, llicenciada en matemàtiques i doctora en informàtica,
que veu publicada la seva primera novel·la de ciència-ficció
després d'haver obtingut ja el premi Primera Columna per la seva
novel·la Pedres de toc.
Carme Torras no és el que podríem anomenar una "experta"
en ciència-ficció. Ella mateixa confessa que deu molt
als seus amics de la Societat Catalana de Ciència-Ficció
i Fantasia, que, amb el seu entusiasme, l'han motivat a escriure aquest
llibre. Però el que és indubtable és que el contingut
del llibre deu molt al seu treball com a investigadora de l'Institut
de Robòtica.
Perquè si de fet el personatge central de la novel·la
és una nena del segle XXI, que és reviscuda al segle XXII,
l'eix central és el conflicte existent en una societat en què
els humans ja no poden viure prescindint d'uns robots que l'avançada
tecnologia de l'època ha dotat d'unes característiques
i aptituds que superen les de la majoria dels seus creadors. Aquesta
doble actitud de dependència i de rebuig porta a un enfrontament
entre els defensors a peu i a cavall de la tecnologia i els que creuen
que aquesta és un impediment per a la manifestació de
sentiments que portin a unes relacions més humanístiques.
Carme Torras aprofita la trama del llibre per donar-nos una visió
del possible futur de la nostra societat. Una societat molt avançada
en determinats aspectes que ha de patir, però, les conseqüències
de la manca de previsió dels seus antecessors. Una manca que,
bàsicament, ha originat un món on gairebé no es
pot viure a l'aire lliure sense perill de contaminar-se, on és
difícil trobar una flor i impossible veure un gos que no sigui
un robot.
Aquests, els robots, són des del meu punt de vista els personatges
més interessants de la novel·la, si exceptuem la petita
protagonista. Uns robots que, com els infants, van aprenent dels adults
i traient conclusions del seu comportament. Comportament que més
d'un cop els sembla una mica sorprenent i poc madur.
En diferents moments del llibre l'autora introdueix unes quantes endevinalles
lògiques que li serveixen per una part per a confrontar el pensament
dels tecnos amb el dels antitecnos però, per una altra, per a
donar-se la satisfacció d'estimular el lector a desenvolupar
més la seva intel·ligència. Cosa que és
exactament el que pretén un dels personatges de la novel·la
cercant, amb l'ajut de la nena, una pròtesi que millori els robots
i faci acabar la docilitat i la passivitat del humans.
Toni Segarra
|
|
*****
|
 Hereus
i brodadores
de
Rosa Fabregat
"Lo
Marraco", 197, Pagès editors, Lleida, abril 2008.
Una de les funcions
de l'escriptura és preservar la història. L'escriptura
de les cròniques té aquest sentit. Però la història
es nodreix tant de grans històries com de petites històries,
de relats personals que, des de la privacitat, expliquen també
la biografia col·lectiva d'una època, d'un país,
d'una ciutat, d'una població.
Els memorialistes,
en la mesura del possible, són escrupolosos amb els fets històrics
i amb les identitats personals. En canvi, als novel·listes els
agrada circular entre les fronteres de la realitat i la imaginació,
jugar a cuit i amagar en els intersticis. El novel·lista recrea,
anima allò que sap, que observa, que intueix. Per això
imagina no solament el que és, sinó també el que
podia haver estat. El novel·lista crea versemblança, ja
sigui basant-se en fets reals o de ficció, o barrejant-los: aquest
és el seu art.
Després
d'haver llegit el retaule familiar que és Hereus i brodadores
crec que les ciutats de Cervera i Lleida, els seus escenaris i la seva
gent, sobretot la gent pròxima, la família, estaran encantats
amb la descripció que en fa l'autora, Rosa Fabregat. Ella viu
a Lleida, però tant la família materna com la paterna
procedeixen de Cervera.
Amb un gran
desplegament de recursos literaris, que van de la descripció
realista al fantàstic, del document històric a la invocació
a Wells, Rosa Fabregat, amb l'ajut d'un alter ego narrador, el
fantasma de la tia Núria després de morta, ens va presentant
els membres de la doble nissaga cerverina que dibuixa el seu arbre genealògic.
Els hereus i brodadores hi són tractats amb tendresa fins i tot
quan el personatge presenta colors foscos, o algun forat de l'ànima.
La casa dels
avis paterns, on l'autora va viure els primers anys, és el paradís
de la infantesa, com Lleida és l'espai de la seva formació
intel·lectual. Les vicissituds dels familiars van constituint
un fris de la vida de Cervera i de Lleida amb ramificacions a Barcelona,
Ginebra, Bèlgica, Buenos Aires, Xile o Canadà. Les històries
dels personatges de les dues famílies que s'entrellacen amb el
matrimoni dels pares de Rosa Fabregat, amb el que tenen de particular,
per gràcia de la literatura esdeven també prototipus de
la història que travessa de cap a cap el segle XX. Així,
amb el protagonisme de persones i ciutats, hi ha també el protagonisme
inevitable de la guerra civil, la postguerra i tot el que va significar
de mort, d'exili, de pobresa, de genocidi cultural. I ben imbricadament
amb la crònica realista hi ha el món fantàstic,
com les escales del cloquer per on pugen les ànimes abans d'envolar-se
a la falda de la campana, o la referència final als mons paral·lels.
Amb aquest llibre
Rosa Fabregat i Armengol reivindica les seves arrels de sang i de cultura.
Però encara va més enllà: entre ratlles escriu
una carta d'amor a aquelles dones de la seva família que per
raó de gènere haurien estat invisibles si l'atenció
cordial de l'escriptora no hi hagués posat un focus que les visualitza
especialment. I és que escriure de vegades és també
un acte de justícia.
Teresa Costa-Gramunt
|
|
*****
|
 Mecanoscrit
del segon origen
de
Manuel de Pedrolo
"Català fàcil", 11, Eumo editorial i Publicacions
i edicions de la Universitat de Barcelona, Vic-Barcelona, gener 2008.
Els aprenents d'altres idiomes
ja fa temps que disposen de textos literaris reduïts argumentalment
i simplificats lingüísticament, amb glossaris d'ajut, per
a introduir-se en la lectura d'una llengua. És el cas de la "Longman
Simplified English Series" i la "The Bridge Series",
també de la londinenca Longman, on podem llegir en versió
simplificada The Invisible Man de Wells o Brave New World
de Huxley, o l'"English Language Learning" de la University
Press de Cambridge o els "Streamline Books" de Nelson, amb
títols com The Caves of Steel d'Asimov o A Fall of
Moondust de Clarke, per citar-ne alguns dels que tenim damunt la
taula. O sigui que podem aprendre anglès llegint ciència-ficció.
En català, des de
fa poc també disposem d'algunes col·leccions de lectura
simplificada, com les de les Publicacions de l'Abadia de Montserrat
o les d'Eumo. A la que publiquen conjuntament Eumo i la Universitat
de Barcelona, dins la sèrie de nivell elemental (cinc-centes
paraules) ja havien sortit, entre altres, les versions del Viatge
al centre de la Terra de Verne i de L'home invisible de Wells.
Ara, a la de nivell mitjà (mil cinc-centes paraules), tenim la
versió del Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo,
en adaptació de Gemma Redortra i Vilà i selecció
de Carme Ballús.
La versió ultrareduïda
de la novel·la permet comprovar (a qui no ho hagués vist
ja) la coherència i el rigor de la línia argumental i
estructural de l'obra. S'hi manté l'inici anafòric de
cada "quadern": "L'Alba, una noia...", però
hi perdem el ritme dels diferents "versicles", a l'original
invariablement començats amb "I...". L'adaptació
sembla més pensada per a lectors catalanoparlants, o si més
no coneixedors de la nostra cultura, que no per a estrangers: així,
el glossari aclareix termes d'ús quasi universal com "medicina",
"mecànica", "tractor" o "biblioteca",
i en canvi no n'explica d'altres com "masia". I per alguna
raó que desconeixem en Dídac no és llançat
al riu, sinó a una bassa.
Pedrolo i el seu Mecanoscrit,
doncs, també serveixen per a la primera aproximació a
la lectura en català, després que la novel·la sencera
ja ho havia fet en temps més esforçats.
AMJ
|
|
*****
|
 La
colla de la platja i el futur de Catalunya
de
Toni Rumbau
"L'estel, narrativa del futur", X, Arola Editors, Tarragona,
gener 2008.
En
una situació normal, ens limitaríem a comentar les obres
que consideréssim recomanables i a silenciar les que trobem negligibles.
Però ara com ara mirem de deixar constància de totes les
novetats de què tenim notícia, relacionades amb el nostre
camp, i per això també hem de ressenyar les que lamentablement
trobem insatisfactòries, tot i que valorem l'aportació
dels autors i n'esperem noves obres més reeixides.
A
la novel·la, en Romà Bastides i Soriano, mentre passeja
per la platja de la Barceloneta, rep els efectes d'uns quants llamps
que li cauen al voltant, i a partir d'aquí té visions
de futur. Influeix en una colla d'amics que més endavant entraran
en contacte amb un grup d'historiadors futuristes, amb seu a Malta,
que tenen relació mediúmnica amb els morts, i així
van articulant les seves visions, que en Bastides explica als lectors
per mitjà de cartes.
El
llibre sembla que vol inscriure's en la línia de barrila i xerinola
de tradició vuitcentista, i a moments podria semblar escrit fa
cent cinquanta anys, si no fos que les bromes que planteja (Pujol tornarà
a presidir la Generalitat, Ferran Adrià fundarà una nissaga
reial de cuiners amb noms com Lluc el Ben Menjat, Carod no durarà
al govern, el futbol a Catalunya serà abolit per decret...) són
de l'actualitat més efímera.
L'autor,
al pròleg que signa amb el seu nom, considera la novel·la
del seu personatge com unes "brillants prediccions". Ja és
bo que algú les hi trobi. Però les ha publicades, i la
seva opinió pot quedar en minoria.
AMJ
|
|
*****
|
 Contes
de
Primo Levi
Traducció
de Teresa Muñoz Llobet
"Les
millors obres de la literatura universal (segle XX)", 174, Edicions
62, Barcelona, novembre 2007.
Als
contes de Primo Levi (1919-1987), la profunda reflexió humanística,
sovint no exempta d'ironia, bonhomiosa o implacable, se sol servir de
l'anàlisi científica. Científic, tècnic
i escriptor, l'ofici de químic li va salvar la vida a Auschwitz,
com va relatar en novel·les testimonials escruixidores, com Si
això és un home (1947). També li havíem
llegit algun conte de ciència-ficció a El sistema periòdic
(1975), en què la descripció dels gasos nobles feia de
metàfora de comportaments humans. I a La chiave a stella
(1978) narrava històries, situades arreu del món, d'en
Tino, un especialista en el muntatge de grans estructures metàl·liques,
amb el resultat d'una bella incitació a estimar la feina pròpia,
en què la reflexió humanística s'imbricava amb
la tècnica. Ara, aquesta edició dels contes aplega els
reculls Històries naturals (1966), Defecte de forma
(1971) i Lilit (1981).
Són
generalment relats que despleguen una reflexió moral a partir
d'un nou giny o d'una situació insòlita, a la manera,
per cercar-hi algun paral·lelisme, ni que sigui forçat,
de Bradbury, Sturgeon o Matheson (o Fast o Pedrolo, en un altre sentit),
però ben sovint amb una sòlida descripció tecnocientífica.
Alguns dels relats són negligibles, gairebé només
un apunt, o un "divertimento", però el conjunt és
una considerable aportació a la ciència-ficció
de reflexió humanista.
Històries
naturals és el primer volum de contes que Levi va publicar.
Hi ha un motiu recurrent en els sis contes en què en Simpson,
representant a Milà de l'empresa americana NATCA, ofereix els
darrers invents que li arriben de la central de Fort Kiddiwanee, i en
ocasions podem veure com suggeriments d'un conte són aprofitats
en el següent. Tres dels relats tenen forma teatral, i un dels
contes, "Papallona angèlica", amb un experiment de
metamorfosi damunt humans fet per un metge del règim nazi, remet
als textos realistes i testimonials de Levi.
Defecte
de forma s'obre amb una carta de Primo Levi a l'editor, en ocasió
de la reedició del llibre el 1987, l'any del suïcidi de
l'autor, que hi comenta algunes des les seves anticipacions amb la perspectiva
de disset anys, i tot el llibre té un to més ombrívol
o pessimista que l'anterior. Hi ha alguns contes aparellats: "Vist
de lluny" és un "divertimento" sobre el tema de
la Terra vista des de la Lluna i "Caçadors d'ànimes"
presenta una mena de versió transcendent i compromesa del tema
anterior; "Feina creativa" tracta d'on van a parar els personatges
literaris, en aquest cas el protagonista d'uns relats de ciència-ficció,
i "Al Parc" presenta l'escriptor esdevingut personatge, i
"Recuenco: la Nodrissa" i "Recuenco: el rafter"
mostren dos punts de vista sobre la mateixa nau que forneix de llet
un poblat de l'Amazones. I hi ha des d'un conte a la manera de Clarke,
"A fi de bé", amb una xarxa telefònica europea
interconnectada que evoluciona fins a prendre iniciatives, fins al tema
jueu del Gòlem a "El servent", o una especulació
de químic a "Gran cosa és l'aigua", en què
un lleuger augment de la viscositat de l'aigua té conseqüències
fatals per al manteniment de la vida a la Terra.
"Lilit"
és dividit en tres apartats. "Perfet d'indicatiu o pròxim",
amb extraordinaris contes realistes de l'experiència de Levi
al camp d'extermini d'Auschwitz. "Futur perfet o anterior",
amb contes de fantasia, de ciència i de ciència-ficció,
de to al·legòric, que van des del cataclisme còsmic
que és una Nova que devora tot el seu sistema planetari, i que
observat per l'astrònom és una anècdota, a "Una
estrella tranquil·la", fins a les especulacions genètiques
de "Disfilaxi", en un futur en què els inhibidors de
rebuig per als trasplantaments han deixat sense defenses i les femelles
són fecundades per qualsevol espècie animal o vegetal,
o "Els fills del vent", amb el curiós sistema reproductiu
dels atoüla i les nacunu, o "Els gladiadors", amb un
futurista espectacle de gladiador contra automobilista. L'última
secció, "Present d'indicatiu", és dedicada a
contes realistes o d'imaginació, tots de profunda reflexió
sobre la dignitat humana i molt sovint de respecte per la dignitat professional,
en una feina generalment tècnica o científica, i que no
exclouen les descripcions tècniques i les consideracions morals
trasbalsadores: "Pensava com és de desagradable ajudar els
homes desagradables, que són els que estan més necessitats
d'ajuda."
Un
volum imprescindible, per a tenir-lo sempre a l'abast i tornar-hi.
AMJ
|
|
*****
|
 Micromégas.
Una història filosòfica
de
Voltaire
Traducció,
introducció i notes de Martí Domínguez
"Breviaris",
XV, Publicacions de la Universitat de València, València,
gener 2008.
Sempre és
higiènic tornar a llegir aquest conte de Voltaire, del segle
XVIII, i ara encara més en l'edició il·lustrativa
i amanosa que n'ha preparat Martí Domínguez per a la Universitat
de València.
Al conte, Micromégas,
un habitant d'un planeta que gira entorn de Sírius, i que fa
uns trenta-nou quilòmetres d'alt, després d'una baralla
amb el muftí del seu país, que li ha censurat un llibre
i l'ha bandejat de la cort, se'n va a recórrer la Via làctia.
Arriba a Saturn, hi coneix el secretari de l'acadèmia, un nan
que no arriba als dos quilòmetres d'alçada, i després
d'algunes discussions científiques se'n van junts, amb els criats
i els instrument científics, primer a Júpiter, a Mart,
i finalment a la Terra, on conversaran amb una colla de savis i Micromégas
s'escandalitzarà "de veure que els infinitament petits tingueren
un orgull quasi infinitament gran".
Martí
Domínguez a la traducció esmena algun matís de
la de Pere Gimferrer i a l'útil pròleg i a les notes ens
informa a bastament dels aspectes literaris i científics de l'obra:
Micromégas difon les últimes teories científiques
de Newton, com feia Voltaire mateix entre els francesos, i el secretari
nan contra el qual discuteix és una al·legoria de Bernard
de Fontenelle, el cartesià secretari de l'Acadèmia francesa,
i el fons de la diatriba és l'actitud de Voltaire com a representant
de l'home de lletres francament interessat per la ciència.
De tota manera,
després de la lectura d'aquest divertit conte filosòfic
("une coïonnerie", "una collonada",
en deia Voltaire), podem fer les paus amb el lletraferit Fontenelle
rellegint els seus curiosos Diàlegs dels morts que el
1929 li va traduir J. Farran i Mayoral per a la "Biblioteca Univers"
de la Catalonia, i que anticipen alguns contes metafísics de
Poe.
AMJ
|
|
*****
|
 Helpers
de
Miquel Ribas Figueras
"Èxits",
Editorial Bambú, Barcelona, setembre 2007.
Llegint Helpers,
pel tema de l'especulació científica, ens ve al cap Homes
artificials (1912) de Frederic Pujulà i Vallès, la
primera novel·la catalana de ciencia-ficció, que no necessàriament
Ribas ha d'haver llegit: més aviat el plantejament global s'acosta
a algunes novel·les de Michael Crichton, que tampoc no és
cap mal model.
El protagonista
de Ribas, en Marc Solà, és un jove biòleg que acabat
de llicenciar rep l'oferta d'anar a treballar per a una important fundació
nord-americana al laboratori que tenen a l'Índia. Algunes clàusules
del contracte, com el compromís de no revelar mai a ningú
l'objecte i les caracteristiques de la feina, el fan dubtar, però
finalment accepta. A l'Índia, en unes instal·lacions enmig
de la jungla, en Marc s'anirà introduint en les característiques
del projecte, relacionat amb la clonació humana, entre col·legues
pintorescos. I inevitablement quan l'experiment reïx comença
el drama.
El primer capítol
i l'últim, centrats en els conflictes adolescents del protagonista
amb la Marta, la xicota que deixa a Barcelona, marquen el to de la novel·la,
volgudament de "literatura juvenil". L'esforç de documentació
i de plantejament de Miquel Ribas és ben respectable, la idea
i l'argument són interessants, però dissortadament la
novel·la resulta insatisfactòria per l'excés de
voluntat utilitària (les notes cultes a peu de plana llasten
la lectura; fóra més d'agrair un glossari final) i per
un to general pla i lineal, que estova els moments de conflictes o d'acció.
AMJ
|
|
*****
|
 Justin
Time. Traïció a Florència
de
Peter Schwindt
Traducció
de Tiana Puig i Soler
"Narrativa
singular", La Galera, Barcelona, març 2008.
Es tracta del
quart volum d'una sèrie d'aventures juvenils amb la màquina
del temps. Al primer volum, Justin Time. Viatge del temps (2006),
l'any 2385, a Londres, els pares d'en Justin desapareixen en el viatge
de prova d'una gran màquina del temps. La cerca dels pares serà
la constant de tota la sèrie, amb les intrigues provocades pels
possibles sabotejadors del mateix Departament d'assumptes del control
del temps per al qual treballaven. En aquell primer volum en Justin
anava a parar al Londres del segle XIX. El segon episodi, El projecte
Montauk (2007), duia en Justin i la Fanny, una orfeneta que el noi
havia rescatat del Londres dickensià i que l'acompanyarà
en les aventures següents, fins a una base nord-americana secreta,
al segle XX. El tercer episodi, El portal (2007), transcorria
a la Sibèria de 1908. Ara, a Traïció a Florència,
en Justin i la Fanny viatgen a la Florència de Llorenç
el Magnífic, Savonarola i Leonardo, precisament perquè
la pista que segueixen és que un agent del temps és qui
ha fet de model del famós dibuix de l'esquema de les proporcions
del cos i ha inspirat alguns dels invents leonardescos. I la revelació
final donarà per a continuar la sèrie.
Potser la curiositat
és que l'autor, Peter Schwindt (Bonn, 1964), és alemany,
i les novel·letes són traduïdes d'aquest idioma,
del qual no ens arriba gaire ciència-ficció.
AMJ
|
|
*****
|
 Un
niu de formigues
de
Jordi de Manuel
Il·lustracions
de Glòria Falcón
"La
formiga groga", 10, Animallibres, Barcelona, maig 2008.
Jordi
de Manuel ha fet considerables aportacions a la ciència-ficció
adulta, des de les provatures de Tres somnis blaus (2000) i Cels
taronges (2001) fins a les madures L'olor de la pluja i El
cant de les dunes (2006), a més d'un ja considerable feix
de narrativa amb etiqueta o sense, llarga i breu, i producció
infantil. Ara, a Un niu de formigues, presenta set narracions
per a lectors "a partir de 8 anys", amb el peu forçat
que en totes hi han de sortir formigues.
Jordi
de Manuel té en compte que els lectors menuts no són lectors
deficients, sinó lectors per desenvolupar, i així amb
les seves narracions els estimula en diferents aspectes, des de l'antisexisme
de "M'agrada tant...!" fins a la comprensió per la
degradació de "L'àvia Amèlia", i sempre
amb el respecte d'escriure bé i construir la narració
sense menysprear el lector, per més que aparentment aquest lector
pugui semblar poc exigent. I convé agrair-li que també
hagi pensat a pervertir-lo cap al camp de la ciència-ficció,
ni que sigui en una quota que, més que al famós tres per
cent, raneja al trenta per cent.
A
"Invasors", situant-se a la perspectiva oposada a les delicioses
novel·les de Bernard Werber, són les formigues les que
salven la Terra d'una invasió implacable, potser precisament
perquè les molècules del moc paralitzant, que actuen damunt
els éssers animats més grossos, són inadequades
per a la mida de les formigues, la voracitat implacable de les quals
inconscientment causa destrosses irreparables a la tecnologia dels invasors.
I
el conte que obre el recull, "Flap!", és un d'aquells
contes infantils que sense cap retoc poden interessar qualsevol tipus
de lector, justament per un final obert a qualsevol tipus d'interpretació.
Sovint llegim per trobar respostes a les nostres perplexitats, i la
bona literatura, quan hi tornem i hi retornem, ens dóna noves
respostes senzillament perquè hi adrecem noves preguntes, perquè
som uns altres els que llegim. En aquest sentit, el conte de Jordi de
Manuel per a un lector infantil pot ser un relat màgic, o senzillament
un relat realista. Però per als que ens pensem que sabem que
literatura i realitat són dos termes antitètics, o si
més no que "realitat" no és un terme unívoc,
no tenim cap mania a classificar-lo dins l'apartat de la literatura
fantàstica o fins la ciència-ficció.
AMJ
|
|
*****
|
 La
invenció de l'Hugo Cabret
de
Brian Selznick
Traducció
de Josep Sampere
Editorial
Cruïlla, Barcelona, octubre 2007.
La
coberta, amb el dibuix d'un complicat mecanisme de rodes dentades i
volants, i un pany al mig, juntament amb la tossa que fa el llibre (més
de cinc-centes trenta pàgines de paper gruixut, que en fan un
volum de prop de cinc centímetres), suggereix alguna mena d'artefacte
mecànic. El disseny evoca els llibres de Jules Verne. I la introducció
ens situa a l'any 1931, però la història ens anirà
fent retrocedir uns quants anys, fins als inicis del cinema.
El
llibre narra l'aventura d'un nen de deu anys, l'Hugo Cabret, que viu
entre rellotges, amagat a les golfes d'una gran estació de tren
de París, només amb la companyia d'un autòmat espatllat
que ell s'ha entestat a fer funcionar amb l'ajut dels dibuixos que va
deixar el seu pare, perquè està convençut que l'autòmat,
quan comenci a actuar, li revelarà el missatge que li ha llegat
el pare. La trama ens mena cap al món del cinema, i tot el llibre
combina la paraula i la imatge.
La
innovació de Brian Selznick és que no es tracta solament
d'un "text il·lustrat", ni tampoc d'una novel·la
gràfica, sinó que les seqüències il·lustrades
narren parts de l'acció que no són descrites amb paraules.
Així, el llibre comença amb vint-i-una il·lustracions
a doble pàgina, en llapis i en blanc i negre, que, com un film
mut, amb plans generals, mitjans i primers plans, ens situen a l'escenari
i a l'arrencada de l'acció. Hi ha a continuació dues pàgines
de text, que continuen la història que ja hem iniciat, i després
es van combinant seqüències narrades o mostrades, segons
les característiques de l'acció. I quan sigui adequat
també trobarem fotografies i fotogrames. I la resolució
dels enigmes ens acostarà a la primitiva ciència-ficció
cinematogràfica.
El
llibre es va publicar a Nova York l'any passat, i l'octubre ja el teníem
en català, en una versió impecable. Un d'aquells llibres
en principi per a adolescents, però que pot fer gaudir qualsevol
que estigui obert a les sorpreses i que estimi els peoners del cinema
i de la ciència-ficció.
AMJ
|
|
|
|
Quins
malvats volem per als nostres fills?
|
Una
tarda, fa poc, el meu fill petit m'agafa i se m'endú al videoclub.
Sembla ser que li havia fet una promesa tres dies enrere. No se m'acudeix
cap bona excusa per escapar-me'n. De manera que hi anem.
Tria Descobrint
els Robinson.
Podria haver
estat pitjor. Descobrint els Robinson. L'enèsima producció
Disney. Garantia d'acció i d'espectacularitat i una depurada
animació (l'únic que demano és que no abusin amb
les cançonetes).
A veure de què
va: Lewis, un orfe abandonat en un orfenat. La Factoria Disney sempre
aposta sobre segur. Tothom sent empatia amb un orfe. Encara que tinguem
o hàgim tingut pare i mare, ens sentim o ens hem sentit orfes
en un moment o altre, o sempre: Els pares no ens entenen, o els pares
no tenien tot el temps del món per a nosaltres, o els pares deixen
de cop de ser aquells éssers supermeravellosos i esdevenen éssers
reals. Aquest de la pel·lícula, a més, és
un orfe superdotat que ningú no entén i quasi ni suporta.
Cap família no el vol adoptar. Només obrir la boca, els
pares candidats s'adonen que no és el nen dolç, tendre,
inferior intel·lectualment, que podran modelar al seu gust.
Aleshores arriben
del futur Wilbur Robinson i Bowler Hat Guy, respectivament: un amic
aliat i un enemic. Com a Terminator. L'amic arriba per preservar
la història i el futur. L'enemic, naturalment, per canviar-la
a favor seu -el molt egoista! El malvat roba la màquina que pot
alterar el futur. Lewis i Wilbur es veuen obligats a viatjar al futur,
que és el present d'en Wilbur, per intentar arreglar les coses
des d'allà. Com a Retorn al futur (la 1 o la 2, no ho
recordo).
Lewis, l'orfe,
fa coneixença de la família de l'amic. És una concentració
única de bojos encantadors sortits directament de Viu com
vulguis de Frank Capra. (Tota la pel·lícula, ja es
veu, és un patchwork fet de déjà vus
cinematogràfics, però els queda ben cosit i tot.)
Aquesta família
d'eixelebrats sí que comprèn i sí que vol adoptar
l'orfe impossible (són tan de màniga ampla i tan despistats
que potser adoptarien Charles Manson o Michael Jackson també).
Però, ves per on, hi ha una incompatibilitat flagrant que impedeix
la felicitat d'en Lewis -i, per deferència amb els que no han
vist la pel·li, no la revelaré, perquè avui em
sento bona persona.
Tot seguit,
una altra sorpresa: el malvat és algú que Lewis ja coneixia,
un que ha acumulat tones de rancor contra ell, i lleganyes i hores de
no dormir en una edat especialment delicada.
De manera que
la seva maldat parteix d'un desig de venjança comprensible.
La factoria
Disney es posa al dia.
Els malvats
purs, els malvats perquè sí, per amor, per pur geni de
la maldat, per pura crueltat juganera, ja no es porten. Ara els malvats
tenen una oportuna genealogia que els justifica. Qualsevol de nosaltres,
col·locat en la mateixa situació, hauria acabat també
decantat cap al costat obscur de la força.
I, a més
a més, el malvat "new age" gaudeix d'opció a
redempció. Ara els malvats són així: Reversibles
com alguns anoracs.
A La guerra
de les galàxies, tot el sentit de les tres preqüeles
és, a banda de vendre més figuretes de marxandatge, mostrar-nos
com la innocència es converteix en rancúnia i maldat.
Per sort, no ens "toquen" el gran malvat imperdonable que
hi ha per sobre del malvat perdonable.
A la sèrie
"Farscape" ho tenen clar. Quan un rufià pateix aquesta
conversió a la bondat i s'alia amb els bons i, per tant, se'ls
espatlla com a tal rufià, de seguida li pren el relleu un nou
rufià, per mantenir ben alt el pavelló enemic.
I a "Bola
de Drac", cada vegada que queda anul·lat un enemic (alguns
per reinserció, però també, gràcies Toriyama!,
altres per exterminació pura i dura), n'apareix un de més
invencible, fins a arribar al monstre Boo, que és el millor malvat
dels últims temps, ja que es basa en la idea del xiclet, que
és la substància artificial més malvada i resistent.
Un contrasentit,
una cagada postmoderna fer realistes -justificats i reinseribles- els
malvats; el malvat "bombó de licor": un cor tendre
recobert amb una crosta negra. En el terreny de la fantasia, el malvat
pur i dur té més glamour -disculpin la rima.
Per a un psicoanalista
sí que és el gran repte, la màxima fascinació,
imaginar-se que escodrinya en l'inconscient o en les arrels familiars
de Hitler, Pol Pot, Idi Amin i troba l'explicació per a la seva
maldat activa, i una tanda de sessions que hauria pogut estalviar calamitats
als jueus, gitanos, cambotjans, etc.
Ara bé,
en una aventura fantàstica, un malvat amb un trauma constituent
i una opció a reinserció resulta tan decebedor com el
cafè amb llet descafeïnat, descremat amb sacarina.
Vegeu el gran
encert i la visió comercial de l'església catòlica,
que aboleix els llimbs, per insípids i innocus, però manté
en plantilla el malvat per antonomàsia, que és dolent
no per trauma infantil, sinó per lliure elecció, ja que
aquesta és la dolenteria amb el millor pedigrí.
Si alguna cosa
podem valorar d'un malvat és que sigui tenaç en la seva
maldat, constant, creatiu. Els malvats, si han de morir, que sigui amb
tanta dignitat com moren els herois, sense renúncies ni conversions
ni penediments de darrera hora.
Aleshores, per
exemple, trobem estupenda Michelle Pfeiffer en el paper de bruixa a
la recomanable Stardust. Mireu-la i sabreu de què parlo.
Ole per la bruixa Pirula! Constatem alleujats que continuarà
lluitant per la seva causa.
Als dolents
els reconeixem la seva causa. I no volem que es rendeixin mai. Perquè
a l'heroi no ens agrada que li donin peixet.
Un dolent que
es fa perdonar fóra com un Reial Madrid tovet que se'ns fes simpàtic.
Per la mateixa raó, aplicada a la inversa, quan algun candidat
polític és netament impopular o té un aire sinistre,
es procura difondre la seva història familiar, fer-nos-el més
humà, perquè pugui ser menys enemic.
Un dels més
terrorífics i sòlids malvats dels últims temps,
el "bon noi" de Funny Games de Michel Haneke.
Perquè
és coherentment malvat fins al final.
Òscar
Pàmies
|
Text
i direcció: Roser Castellví i Dani Martínez
El
quart lliurament de l'Indiana Jones és una pel·lícula
per a ments senzilles. No és impossible passar-s'ho bé
veient-la si hom està disposat a entrar a la rotllana del joc
de la inversemblança. Un cop dins, fins i tot pot resultar divertida
a estones.
En
el butlletí número 9 anunciàvem la propera publicació
per part de Planeta DeAgostini d'aquest volum d'Eduardo d'Oliveira,
àlies "Leo", que recull els cinc primers àlbums
del primer cicle de "Los mundos de Aldebarán", títol
genèric de la sèrie.