|
BUTLLETÍ ELECTRÒNIC |
|
Editorial
|
|
Deu
anys tractant de ciència-ficció
en llengua catalana |
Ens plau molt anunciar que el dia 6 del mes vinent, l'octubre de 2007, la nostra SCCFF celebrarà els seus primers 10 anys. Ho commemorarem al mateix lloc que ens va acollir, on ens vam reunir per primera vegada els components de la CF en llengua catalana, el setembre de 1997, a la bella vila marinera de Vilanova i la Geltrú, bressol de pintors, poetes, narradors i erudits de gran anomenada. Vila, d'altra banda, famosa pel Carnaval, que convoca cada any a la seva Rambla, que no s'acaba mai, nombrosíssims visitants desitjosos de participar en una manifestació festiva i desinhibida, tan lliure, desimbolta i sense fronteres com ho sol ser la CF.
|
|
Segon Encontre de ciència-ficció en llengua catalana
|
|
|
*****
|
|
|
Club de Lectura de Literatura Fantàstica i Ciència-Ficció
|
El setembre de
1997 va tenir lloc a Vilanova i la Geltrú el primer Encontre
de ciència-ficció en llengua catalana, organitzat per
la secció de Ciència-ficció de l'AELC. Deu anys
després, la SCCFF, societat nascuda d'aquell encontre, organitza
a la mateixa vila un segon Encontre amb un triple objectiu, commemoratiu,
de celebració i també de projecció cap al futur.
A
les 18.15, Taula rodona de reconeixement als escriptors veterans de
la ciència-ficció catalana: Sebastià Estradé
(n. 1923), Josep Vallverdú (1923), Estanislau Torres (1926),
Sebastià Sorribas (1928), Pere Verdaguer (1929), Montserrat Julió
(1929), Víctor Mora (1931) i Joaquim Carbó (1932), que
explicaran com es van acostar al gènere i com veuen el panorama.
Hi haurà lectura dels seus textos Més enllà
no hi ha fronteres (1966) de Sebastià Estradé; Nàufrags
a l'espai (1986) de Josep Vallverdú; "El negre i el
verd" i "L'annexió" (1965) d'Estanislau Torres;
Els astronautes del "Mussol" (1972) de Sebastià
Sorribas; El cronomòbil (1966) de Pere Verdaguer; Memòries
d'un futur bàrbar (1975) de Montserrat Julió; Mozzarella
i Gorgonzola (1981) de Víctor Mora; Calidoscopi de l'aigua
i del sol (1981) de Joaquim Carbó. Montserrat Galícia
i Josep Albanell glossaran les obres i presentaran els autors, els quals
s'obsequiarà amb un giny extraterrestre.
A
final de juny de 2007 va acabar la primera edició del Club de
Lectura de Literatura Fantàstica i Ciència-Ficció,
coordinat per Pau Martínez, que es va dur a terme a la biblioteca
Jaume Fuster de Barcelona des de l'octubre de 2006.|
Les vuit obres, en l'ordre que es van llegir,
varen ser:
|
El Pau Martínez, a banda de moderar els debats, ens preparava un petit dossier sobre l'obra de l'autor del llibre que hauríem de llegir i debatre a la propera sessió. També ens lliurava un o més relats de ciència-ficció i fantasia. En aquest sentit va ser molt interessant poder llegir contes de Robert Silverberg, Ted Chiang, Ursula K. Le Guin, Lovecraft, Fredric Brown o Phillip K. Dick, entre d'altres.
Els dos membres de la SCCFF
que hi hem participat coincidim que les dues obres que ens han resultat
més atractives i que han suscitat els millors debats són
Flors per a l'Algernon i 1984.
El Club es mantindrà
el curs 2007-08 amb noves lectures, un nou conductor -Álex Vidal-,
i nou horari -els quarts dimecres de mes de 19:30 a 20:45. El termini
d'inscripció comença el 15 de setembre. Podeu trobar-ne
més informació al web:
http://w3.bcn.es/V51/Home/V51HomeLinkPl/0,3989,99468069_155012553_1,00.html
Un dels objectius d'aquesta iniciativa de la xarxa de biblioteques públiques de Barcelona és donar a conèixer i promoure la literatura de ciència-ficció al nostre país i seria desitjable que pogués tenir continuïtat durant molts anys.
Carme Torras i Jordi de Manuel
|
|||||
|
|||||
|
|||||
|
|||||
|
Molts
avenços científics s'han produït mentre els
investigadors buscaven un objectiu i, amb l'ajut de l'atzar, se
n'han trobat un altre. Aquesta paradoxa, força habitual
en els processos creatius, és el mcguffin sobre
el qual Jordi Ferrés aixeca Els viatgers de la negra
nit. La novel·la ens relata el dia a dia d'uns científics
tancats en un habitacle submarí, dedicats a la investigació.
Salvador
Macip, un polifacètic a Nova York, ens obsequia aquesta
vegada amb un recull de contes salpebrats entre conte i conte
amb la història Temps curtet.
Premi
Documenta 2006, aquesta és la primera novel·la de
Guillem Sala Lorda. L'inici és espectacular: El carrer
de l'Allau, que va del carrer del Llac a la plaça del Mar,
sempre fa baixada, en totes dues direccions i vagis cap a la banda
que vagis; a la banda dels parells el clima és sec, i a
la dels senars tropical, i quan plou, plou de cantó; i
els dilluns es capgira la gravetat i la grava plou cap al cel.
Tenim doncs una novel·la de fantasia desbocada, amb una
colla de personatges surrealistes. I tot això servit amb
una escriptura segura i amb imatges enlluernadores.
 Sunshine
Poseu a la coctelera un bon director, una música excel·lent, una fotografia brillant i uns actors extraordinaris, i el resultat pot ser una pel·lícula fallida. Això passa amb Sunshine. Per quina raó? Tal vegada pel guió, o si més no la segona part del guió, perquè la història, partint d'un plantejament, no original, però sí correcte, a l'últim terç ens aboca a un final decebedor.L'acció se situa a l'any 2057. La humanitat s'enfronta a la seva extinció. El Sol s'està morint i "Ícar II", una nau espacial amb vuit tripulants, té la missió d'anar fins al Sol i llançar una bomba nuclear pensada per a reactivar un astre rei en hores baixes. A mig viatge, els tripulants reben un senyal de l'anterior nau, "Ícar I", desapareguda set anys enrere en una missió semblant. A partir d'aquest moment els esdeveniments se succeeixen amb celeritat. Assistim a accidents en cadena i desastres a dojo que posen els tripulants davant del seu pitjor malson. I així fins a arribar a un final de pel·lícula de terror.S'ha dit, amb raó, que Sunsine beu de les fonts de pel·lícules mestres de la ciència-ficció, com ara 2001, una odissea de l'espai, de Kubrick, per l'encert de la seva banda sonora i també per la majestuositat d'algunes imatges. Se la compara amb Alien, el vuitè passatger, per la descripció del grup de tripulants de la nau i les seves interrelacions personals. També li troben altres referents com per exemple el Solaris de Sodenberg, per l'ambient claustrofòbic, o bé Armageddon, per les semblances en el tema: una nau portadora d'una bomba per a salvar la humanitat...Hi ha una certa unanimitat en la crítica a l'hora d'afirmar que la incursió de Doyle, el celebrat director de Transpotting, en la ciència-ficció no ha acabat de quallar-se. Diuen que és una pel·lícula que no complau ni a nyerros ni a cadells. Els uns li retreuen el plantejament i l'excés de lentitud de la primera part, mentre que per a d'altres és la part final la que falla, sobretot pel gir fàcil del desenllaç.Amb tot, hi ha un termòmetre que, personalment, m'ajuda a destriar el gra de la palla. Aquest termòmetre és la resistència de les imatges al pas del temps. M'explicaré: Hi ha pel·lícules que s'obliden gairebé des del mateix moment d'abandonar la sala de projeccions. I, en canvi, n'hi ha que perviuen i s'incrusten en l'imaginari personal. Per a mi Sunshine, tot i ser una pel·lícula fallida, s'inclou en el segon lloc, és a dir: No s'oblida fàcilment.I no s'oblida per diverses raons: Per algunes escenes colpidores, i no precisament les més explosives, sinó les de la primera part, com ara els rostres d'uns excel·lents actors, dirigits de manera esplèndida... Per moltes imatges d'una gran força visual... Per una música que crea una atmosfera fascinant... Per la sensació de veracitat que en tot moment proporciona la nau... Per algunes escenes com el missatge de Capa a la Terra...En conclusió, Sunshine, tot i les seves limitacions, en conjunt resulta una pel·lícula interessant per els amants de les pel·lícules de ciència-ficció.Montserrat Galícia
|
|
|
Viñetas
desde o Atlántico
|
Dues de les Festes Majors de més renom de la ciutat de Barcelona, la de la vila de Gràcia i la del barri de Sants, han estat envaïdes aquest agost per elements de ciència-ficció i fantasia. En el cas de Gràcia, el carrer de Luís Antúnez, prop de la placeta de Sant Miquel, ha estat guarnit amb éssers alienígenes. Els mateixos veïns explicaven a la pàgina web oficial de la Festa Major el guarniment del carrer: "Aquest any us volem sorprendre amb un món de personatges que faran la delícia de grans i petits, un món d'éssers rars, però simpàtics, amb molt de color que, esperem, donin vida al carrer. És un món de fantasia i d'il·lusió, són éssers que poden venir dels còmics, del cine, de diferents planetes, etc. No estan creats per a fer por, sinó més aviat al contrari, per a fer riure, despertant la imaginació de tothom que passi i vulgui amb tots nosaltres celebrar els 20 anys que fem Festa Major al carrer." Si observeu les fotografies podeu veure els éssers invasors i els seus robotets abans dels ruixats d'aquest estiu plujós i després. Jutgeu vosaltres mateixos: al seu món van evolucionar sense pluges i les tamborinades gracienques va arruïnar qualsevol intent (si és que el tenien) d'envair la Terra.
... sota l'ombra del "Falcó Mil·lenari".
Sembla evident que la ciència-ficció posseeix un component popular que connecta amb facilitat amb tota mena de persones fins al punt d'envair amb èxit les Festes Majors. La pregunta clau, aleshores, és: per què al nostre país la literatura de C-F no colonitza les prestatgeries de les llibreries i envaeix l'imaginari dels lectors? Jordi de Manuel |
La
ciència-ficció envaeix les Festes Majors
|
Era negra nit. Els dos Nobels ocupaven el seient del darrere, i la dona de Duran i Reynals seia al meu costat. La ciutat inundada i llamps i trons pertot, i el ruixat colpejant amb fúria els vidres del vehicle. Les cames em tremolaven. Tot just començava a circular i els vidres ja estaven entelats. Vaig preguntar avergonyida a totes aquelles celebritats si algú em podia indicar on era el comandament de l'eixugaparabrises en aquell cotxe nou. Joan Oró m'ho va dir cortesament amb un mig somriure amable. Plovent a bots i barrals, i en alguns trams del trajecte amb les rodes inundades, els vaig deixar sota el paraigua protector del porter del Ritz i vaig tornar al Palau de Congressos a recollir el fillet, l'home i l'amic transoceànic, i físic de la NASA, que havia de retornar-hi l'endemà, de bon matí. Nosaltres, com que era dia festiu, vam aprofitar per anar a la platja a fer quilòmetres amb el cotxe nou. Quan vam arribar a Salou, el primer que vaig fer va ser regar les plantes assedegades de la terrassa que donava al davant de la plaça i als carrers que hi confluïen. El nen es movia al meu costat i m'ajudava amb una petita regadora de plàstic groga, quan vam sentir la crida ancestral de l'esmolet a la recerca de les clientes. El nen va aixecar el cap encuriosit i jo vaig escoltar embadalida aquell xiulet melòdic, que semblava la crida de la terra, alhora que cercava d'on venia. El jove i la seva moto amb les dues petites moles es desplaçaven a poc a poc cap a la confluència del carrer València amb la plaça, i d'ell brollava aquell cant que tant m'atreia. El vaig cridar des del terrat, però no em va sentir. Vaig deixar el fill a cura del pare i amb les tisores del cosidor i les de la cuina a la mà vaig baixar les escales brunzent fins al nostre portal, que dóna al carrer del Sol, paral·lel al de València, que també conflueix al mateix lloc, a l'edifici de quatre plantes, que sembla la quilla d'un vaixell, plantat en un cantó de la plaça, on anem algun cap de setmana i durant l'estiu. Vaig sortir al carrer del Sol, i sense deixar la vorera vaig tombar cap a la plaça fins al carrer València. No vaig veure l'esmolet enlloc, ni tampoc sentir el seu reclam. Vaig mirar tots els topants de la plaça i no hi era. Havia desaparegut de l'entorn i no ho entenia, perquè havia tardat ben pocs minuts a baixar els quatre pisos i donar un quart de volta a la casa. Desencantada, amb les tisores plegades a les mans, vaig tornar a la terrassa a reviscolar les plantes. Quan estava posada a la feina va començar a bufar un vent molt fort, huracanat, i vaig tornar a sentir l'esmolet com cantava. Era al meu carrer, al davant del portal. El vaig tornar a cridar, igual que abans, de la terrassa estant, i no em va sentir, perquè duia les orelles tapades. Vaig tornar a baixar les escales corrents, amb les dues tisores a la mà, igual que abans, i aquesta vegada sí que vaig reeixir. El tenia a la vorera del davant, uns metres més enllà, i vaig quedar tota parada. No era el noi jove de sempre. Era rabassut, mig calb, amb dues orelleres que l'aïllaven de les espurnes, i els ulls tapats amb unes grosses ulleres protectores. Li vaig lliurar les tisores mig obertes, com dues ics, perquè les observés. Semblaven dos cromosomes en actiu. Mentre les esmolava, reptant-me per com les tenia de descurades, tot dient que havia esperat massa temps, el vent huracanat m'electritzava els cabells i vaig mirar el meu entorn, i no em va semblar el mateix. El mar al davant, incitador de somnis, com sempre, moltes més palmeres, i aquell monòlit al mig que recordava l'Odissea de l'espai de Kubrick i Clarke. Em sentia migpartida pel temps. L'esmolet tallava fins brins de roba blanca que enlairava el vent, com ales de papallona, cromosomes al vent, tretes d'un pedaç de llençol, per comprovar la finor del tall de les velles tisores revingudes. L'esmolet va seguir el seu camí pausat des de l'última casa del carrer del Sol, el nostre espai de l'estiu, cap endavant. El vent feia remolins amb fins trossets de llençol. El vidre del portal em va retornar la meva imatge, amb els cabells blancs. El fill, alt com un sant Pau, i jo petita al seu costat, sortia de l'ascensor, que abans no teníem, amb la vela de windsurf plegada, que aviat lliscaria rabent sobre el mar. Reia feliç perquè bufava el vent i podria practicar el seu esport preferit, mentre em deia: "Que no te'n recordes, mare, que avui faig quaranta anys?" Potser era per aquest motiu el meu salt en el temps, o perquè a la televisió van retransmetre una biografia de Severo Ochoa, els seus companys i els enzims que encenen el foc, i els físics, tots estudiant l'origen de la vida, o potser es devia a l'influx del monòlit commemoratiu de l'Odissea de Kubrick i Clarke, clavat verticalment al melic de la plaça, o al mar de Salou, sense oblidar mai la crida nostàlgica de l'esmolet, com a culpables del capgirament del temps.
Rosa Fabregat |
|
Recordeu
que el número 7, corresponent a novembre-desembre, estarà a la xarxa
a començament de novembre. |