"L´any
2495, mentre a la Terra s´està gestant una catastrofe de
dimensions colossals, i a més irreversible, al planeta Eslet, de
la galàxia Olz, els seus habitants humanoides són feliços.
Gaudeixen de l´amor, la pau, la llibertat, el sexe... Ara bé,
són sords i, per tant, tampoc no parlen. Per comunicar-se empren
un llenguatge parlingüístic de gestos, mirades i palpaments.
Quant a l´escriptura, els humans els en van ensenyar una de molt
limitada que només serveix per a transmetre missatges tècnics
(...) Bàsicament, la història arrenca quan un esletià
ros i de somriure amable s´enamora d´una esletiana de cabells
ondulats. Açò, que al planeta blau hauria estat simplement
l´inici d´una història d´amor, a Eslet esdevindrà
l´origen d´un conflicte, allí que no es coneixen les
guerres ni els atemptats ni, en general, cap mena d´acte vandàlic
o violent. El motiu del daltabaix és molt senzill: segons la seua
legislació molt avançada i permissiva per una altra banda,
les parelles home-dona estaven rigorosament prohibides i només
s´admetien els trimonis, o unions de dues dones i un home. Els contendents
en el camp de batalla seran el Sistema i el Moviment per l´Amor
en Parella. Fins i tot hi sorgirà un altre grup, el Front per la
Dansa en Llibertat. En aquesta obra de ciència-ficciò hi
trobem unes incisives lliçons de sociolingüística,
com també unes manifestacions -més aviat manifestos- sobre
l´amor i la (mala) vida en parella, tot comparant-ho amb la dolça
placidesa dels trimonis. I tot narrat sempre amb un càlid alè
poètic..."
Manuel
Joan i Arinyó: El parallenguatge dels esletians. "El Temps"
5.8.1996.
|