SOCIETAT CATALANA DE CIÈNCIA-FICCIÓ I FANTASIA

Pedrolo, literatura i ciència.
Antoni Munné Jordà
Tàrrega, 18-06-2005
(15è aniversari de la mort de Manuel de Pedrolo)

Parlant de la seva abundantíssima producció, en més d'una ocasió Pedrolo havia manifestat que «Temps Obert» era la seva obra més important. Escrita de 1963 a 1969 i publicada de 1968 a 1980, és la seva aportació màxima a la renovació del llenguatge novel·la.
La idea venia de lluny: Ja el 1954 va publicar el conte «El millor novel·lista del món», que ell mateix esmentava després com la primera formulació de la seva idea de novel·la total: dins un manicomi hi ha reclòs un escriptor entestat a plasmar literàriament totes les possibilitats d'una vida, és a dir, totes les possibles vides que hauria pogut viure un mateix personatge si en cada circumstància hagués pogut optar per totes les vies que se li obrien. Després d'un intent frustrat de desplegar en un sol volum totes les possibles opcions d'un mateix personatge, Pedrolo es va acostar a la via possible amb el llibre Viure a la intempèrie (1962; publicat el 1974), novel·la doble que, amb una arrencada comuna, es bifurca des del moment que el protagonista pot prendre dues decisions diferents, que faran que la seva vida sigui diferent segons l'opció que hagi pres. «Temps obert», com és prou sabut, parteix d'una situació conflictiva determinada: el febrer de 1938 hi ha un bombardeig franquista sobre Barceona, que pot afectar o no, o en diferents graus, la família dels Bastida, composta de pare, mare, i els fills Francesc, Daniel i Neus.
Segons les conseqüències del bombardeig damunt la casa familiar, la vida d'en Daniel Bastida serà una o una altra, en opcions excloents que es despleguen en les nou primeres novel·les del cicle. Les dues primeres novel·les de l'anomenat llibre segon arrenquen d'una segona situació conflictiva dins la primera novel·la, on s'obrien diferents possibilitats al personatge. Escrivint fins a les dues primeres novel·les del llibre segon, Pedrolo va deixar ben clara l'estructura de «Temps obert»: a partir de situacions conflictives de les altres vuit novel·les, el llibre segon hauria duplicat el nombre de volums del primer. I llibres successius haurien prosseguit el desplegament d'un arbre inacable. La característica principal de «Temps obert» és que qualsevol nova informació, en forma de novel·la realista, anul·la l'anterior i s'invalida per si mateixa: no podem triar cap història «real» en perjudici de les altres. Com més informació tenim, més inútil és aquesta informació, tenim més desordre. Les diverses novel·les realistes que formen el cicle només són parts de l'obra total, que s'inscriu en un model de realitat «altra». I aquesta és la gran aportació de Pedrolo al llenguatge novel·la contemporani, que ell fa avançar fins a situar-lo en el mateix pla dels models de realitat que planteja la ciència contemporània. Concretament, aquest model en què tot procés genera més desordre és el de la llei de l'entropia, del desordre, el segon principi de la termodinàmica, en què es basa tota la física contemporània.

Pedrolo, doncs, en tant que era un home atent a tots els camps de la cultura, estava atent també a l'actualitat de la ciència. Això, afegit a la seva voluntat de fer present la literatura catalana en tots els camps, i més que més en els gèneres més populars, naturalment el va dur a treballar en aquest lloc d'encontre entre ciència i literatura que és la ciència-ficció.

Pedrolo va debutar editorialment amb un recull de poemes, Ésser en el món, el 1949. I el 1953, al primer recull de contes, El premi literari i més coses, ja hi trobem un relat, «Transformació de la ciutat», amb un personatge amb poders supernormals, que és capaç de canviar edificis i carrers a la realitat només esborrant-los i movent-los en un plànol. L'interès per la ciència-ficció ja li venia de lluny, si hem de fer cas de la seva afirmació que el primer argument literari que recordava haver llegit era d'aquest gènere, inevitablement un savi maligne que inventava l'arma que podia destruir el món. Podríem rastrejar contes del gènere en molts dels seus volums, fins al recull Disset contes i una excepció, publicat pòstumament el 1990. Però el conjunt més central de la seva obra de ciència-ficció és entre els anys 1973 i 1979. S'inicia amb el conte «Darrer comunicat de la Terra», publicat el 1973 a l'almanac de «Serra d'Or» per a 1974. Té el punt més espectacular el 1974 amb Mecanoscrit del segon origen, la història de la destrucció de gairebé tota la humanitat per un atac extraterrestre i la represa per obra d'una noia, l'Alba, i el seu company, en Dídac. És la seva novel·la més popular i, amb més d'un milió d'exemplars, és l'obra catalana contemporània més divulgada; s'ha traduït al castellà, el basc, el francès, el gallec i el romanès, i també s'ha adaptat al còmic, a la ràdio i a la televisió i hi ha hagut més d'un intent de dur-la al cinema. L'any següent, el 1975, publica el recull de contes Trajecte final, set relats que també han estat repetidament traduïts i reproduïts. I després vénen les novel·les Aquesta matinada i potser per sempre, amb universos paral·lels, escrita el 1976 i publicada el 1980, i Sucessimultani, sobre viatges en el temps, escrita el 1979 i publicada el 1981.

Aquestes tres novel·les i el plec de contes són les seves aportacions més inequívoques escrites amb voluntat de fer obra del gènere ciència-ficció. O, en un terreny més acostat a la fantasia, Procés de contradició suficient, escrita el 1975 i publicada el 1976, i portada al cinema amb el títol de Garum, que tracta de les relacions diabòliques d'un pintor, que ens presenta un text d'un autor mort fa anys, Manuel de Pedrolo. Hi ha també altres novel·les que, perquè no queden dins aquest cicle temporal dels anys setanta, han quedat més disperses entre la seva obra. Són Crucifeminació, escrita el 1981 i publicada el 1986, amb una verge que infanta l'enviat d'un déu l'any 2081; La creació de la realitat, punt i seguit, sembla que la penúltima novel·la que va escriure, el 1984, i publicada el 1987, situada en un futur en què la Federació i la Confederació dominen la Terra; o fins i tot Múltiples notícies de l'Edèn, escrita també el 1984 i publicada el 1985, amb uns documents arribats misteriosament per l'acció de la immortal Lilith, segona esposa d'Adam.

Pedrolo, creador de la col·lecció de novel·la policíaca «La cua de palla», i que va donar suport a la col·lecció de ciència-ficció «2001», al diari de 1987 es reclamava autor de ciència-ficció. Tal com va contribuir a canviar tot el panorama de la literatura catalana del seu temps, és just recordar que també ho va fer en aquest camp d'una literatura, la ciència-ficció, compromesa en la reconciliació de dos àmbits, lletres i ciències, que sovint ens mostren com a contraposats. Quan fa quinze anys que no el tenim entre nosaltres, des d'aquest sector de la literatura també el continuem regraciant per tot el que ens va donar i ens continua donant amb la seva obra. Gràcies, Pedrolo.

Antoni Munné-Jordà

Tornar