Molts
comentaris generats pels experiments sobre organismes clònics o
transgènics –éssers vius, als quals s’ha inserit
un gen d’una altra espècie– han mostrat uns coneixements
limitats i poca originalitat. I, més enllà dels comentaristes
més o menys habituals, resulta curiós que el tema de les
tècniques de reproducció assistida o les proves genètiques
no hagi despertat la imaginació de gaires novel·listes.
Posats a novel·lar sobre el tema etern de l’amor, per què
no ficar-se a la ment d’un nen proveta o a discutir sobre discriminació
a partir d’anàlisis genètiques? És amb aquestes
mancances que prenen més relleu els pocs que ho han fet, sobretot
si ho dugueren a terme ja fa catorze anys.
Va
ser Rosa Fabregat, farmacèutica i escriptora, qui aprofità
la seva doble formació i la seva inquietud intel·lectual
per escriure una novel·la sobre la reproducció assistida,
els nens proveta, els embrions congelats, i sobre les seves implicacions
humanes, socials, ètiques i jurídiques. El llibre es deia
‘Embrió humà ultracongelat núm. F-77’.
La mateixa història va prosseguir amb ‘Pel camí de
l’arbre de la vida’, que ampliava el tema amb els transplantaments.
No fa gaire, totes dues novel·les, pràcticament exhaurides,
s’han reeditat conjuntament amb el nom de ‘La dama del glaç’,
a Pagès Editors.
Quan
van aparèixer les novel·les, el tema despertava la curiositat
de poca gent i els debats eren escassos. Avui, l’interès s’ha
estès, de manera que el tema apareix contínuament als mitjans.
Però el debat parteix, en alguns casos, de certa frivolització.
És cert que els mitjans l’han exposat a fons i que moltes
persones s’han decidit a fer-ne l’anàlisi. Però
sembla que alguns comentaristes mostren les seves limitacions quan no
parlen de política i a les tertúlies quotidianes hi ha una
manca evident de científics o d’altres persones que en puguin
donar opinions prou fonamentades. D’altra banda, la fama de l’ovella
Dolly ha portat a un debat que, tot i ser important –possible clonació
d’humans–, ocupa tant d’espai que no deixa lloc a les discussions
sobre fets més immediats, com la discriminació genètica,
per exemple.
Tot
això dóna més valor a les novel·les de Fabregat.
A més, la forma narrativa, sens dubte, pot augmentar l’interès
del públic i pot convertir-se en una manera més amena de
discussió bioètica. Persones no atretes per l’assaig
ni la divulgació hi trobaran, a partir d’un argument molt
ben lligat, una font d’idees sobre alguns dels temes més colpidors
de les ciències biomecàniques modernes.
Totes
dues obres palesen que amb unes tècniques que ajuden a solucionar
els problemes d’algunes persones també se’n generen de
nous. La novel·la de Fabregat, pionera i una mica avançada
en certa època, no fa sinó exposar situacions ben actuals
–tot i que l’acció se situa l’any 2010. Ara hi ha
individus que tenen diversos progenitors: biològics, legals…
Hi ha germans fecundats al mateix moment que poden portar-se uns anys
de diferència. Hi ha persones que estan emparentades i que mai
no ho sabran, perquè la llei garanteix l’anonimat dels donants
d’esperma i d’òvuls. No dóna prou, això,
per a bastir nombroses històries que ajudin a reflexionar? Per
les escasses persones que ho han fet, semblaria que no.
Les
manipulacions genètiques són un dels temes de discussió
a totes dues novel·les. Les tècniques no deixen de fer por:
‘Tinc por, Artínia, i en tinc molta, de por’, diu un
dels personatges. I compara aquestes noves eines amb la que va causar
la destrucció a Hiroshima i Nagasaki fa més de mig segle:
‘És igual, igual que la bomba atòmica que plana damunt
els humans i els pot anihilar. Sabem que existeix perquè la veiem.
És macroscòpica. Malauradament, els científics que
manipulen els gens poden originar bombes microscòpiques que ens
destrueixin per dins. Aquestes bombes no planen fora, a la vista de tothom,
sinó que són aclofades a la mateixa essència del
ser, en la seva part més sensible.’
Tot
això dóna més valor a les novel·les de Fabregat.
A més, la forma narrativa, sens dubte, pot augmentar l’interès
del públic i pot convertir-se en una manera més amena de
discussió bioètica. Persones no atretes per l’assaig
ni la divulgació hi trobaran, a partir d’un argument molt
ben lligat, una font d’idees sobre alguns dels temes més colpidors
de les ciències biomecàniques modernes.
Un
altre dels temes de reflexió hi és el dels transplantaments.
En una època en què moltes implantacions d’òrgans
d’una altra persona són gairebé rutinaris, pels milers
d’individus que els han rebut i per l’esperança de vida
que tenen, Fabregat fa que un altre personatge es pregunti sobre si aquestes
operacions no afecten d’alguna manera la identitat: ‘El pensament
que oprimia com un estrenyecaps la ment de Narcís era el següent:
si tenim un cos format per un conjunt de cèl·lules…
si totes aquestes cèl·lules constitueixen una colònia
totalment organitzada… on situem el jo de l’individu? (…)
…si aquesta matèria, en morir la colònia, és
a dir l’individu com a ésser, es trosseja i es congelen al
banc d’òrgans parts d’aquest cos i les seves cèl·lules,
encara vives, s’hivernen, és a dir, se les deixa amb vida
latent fins que són transplantades, en la seva entitat d’òrgans,
a una altra persona… Què passarà? El jo es pot trossejar?’
Són algunes de les idees que l’autora discuteix, juntament
amb d’altres temes, com ara què hem de fer amb els embrions
supernumeraris congelats.
Rosa
Fabregat ha utilitzat altres vegades la novel·la com a eina de
debat. És així que ‘La capellana’ ha tocat el
tema del sacerdoci femení. Curiosament, aquest tema i el de les
tècniques de reproducció assistida es barregen a ‘Francina
i la Providència’. Això és ciència-ficció
o simplement literatura? Fabregat utilitza sovint el terme de prerealitat
per referir-se a aquestes obres. No es tracta de fantasies pures, sinó
d’aprofitament de temes ben actuals i d’algunes extrapolacions
per a escriure assaigs novel·lats. feia ciència-ficció
Zola quan aprofitava els debats de l’època sobre determinisme
genètic? Més aviat aprofitava les eines literàries
per debatre sobre ciència, i els avenços científics
per perfilar històries i personatges. Probablement, avui Zola se
sentiria cridat a recuperar el seu ‘Doctor Pascal’ i a fer-lo
treballar, no ja en mapes genètics familiars, sinó en clonatge
i altres camps. Sortosament, aquí també tenim alguns, tot
i que pocs, experiments d’aquest tipus, com les novel·les
que componen ‘La dama del glaç’.
Aquesta
crítica ha sigut extreta de la revista SERRA D'OR. Número
459. Març de 1998
|